Rafel Fel Faixedas (Arbúcies, 1970) és músic, actor i humorista. Es va fer conegut com un dels tres membres fundadors de Teatre Guerrilla, on va treballar durant dotze anys amb gran èxit. Després de deixar la companyia, va continuar treballant amb Carles Xuriguera i, fa ben poc, va estrenar juntament amb el músic Pep Poblet La força d’un destí, basat en el llibre homònim de Martí Gironell i que es basa en la vida del fundador de Jean Leon, fundador del celler que duu el seu nom i que, actualment, és propietat de la família Torres.
– “La força d’un destí” ressegueix la vida de pel·lícula de Jean Leon. D’on va sorgir, aquest espectacle?
Quan vam fer el programa Glops a TV3, per allà el 2015-2016, vaig descobrir la vida de Jean Leon. Al programa hi ha un petit speech de dos minuts explicant com havia estat la seva vida, però és una història que sempre havia pensat que m’agradaria explicar en un escenari. Quan en Martí el 2018 va treure el llibre, me’l vaig llegir en un matí i vaig pensar que hi havia d’haver una manera de fer-ho seguint, més o menys, l’estructura que fa servir ell. És una vida molt de pel·lícula i molt teatral, i aquest era el repte: pujar-la a l’escenari.
– Així doncs la idea era anterior al llibre de Martí Gironell.
Sí, jo coneixia la seva història de quan fèiem el programa i treballàvem sobre quins cellers i quines persones hi havia darrere els vins. Quan vaig descobrir la història de Jean Leon, no en tenia ni idea i em va semblar molt forta. Quan en Martí va treure el llibre, però, em vaig convèncer que ho havíem de pujar a l’escenari. Vaig acabar la temporada amb ‘El motivador’ a Barcelona i tenia un espectacle per preparar amb en Carles Xuriguera, però tenia uns mesos buits al mig i vaig pensar que era el moment de fer l’adaptació del llibre.
– Com hi entra, aquí, en Pep Poblet?
Quan vaig comentar a en Martí que volia pujar la seva novel·la a l’escenari, em va dir que a les presentacions en Pep l’acompanyava amb música. Hi ha una obra, ‘900’, d’Alessandro Baricco, que és preciosa, la història d’un pianista que viu a un vaixell i envoltat de músics. Em rondava la idea pel cap i quan en Martí em va parlar d’en Pep vaig pensar de proposar-li de fer una cosa semblant amb la vida de Jean Leon. De seguida s’hi va apuntar i li vaig deixar la part musical.
– I el feu tots dos sols.
Sí. És un conte, explico la història de Jean Leon a partir d’un personatge inventat que és, en teoria, l’altre director de les vinyes de Jean Leon a Torrelavit, al Penedès, juntament amb en Jaume Rovira, que en el seu moment era un enòleg jove que estudiava a Madrid i a qui va fitxar. L’obra està explicada com si en Jaume Rovira i el meu personatge haguéssim dirigit la plantació de la vinya l’any 1962, un amic íntim seu que explica tot el que li passa. Hi ha moments on entre en Pep i jo fem dos o tres personatges… és un conte teatralitzat i cada estona entra música que ajuda a pair tot aquest monòleg.
– I fa un repàs de tota la vida de Jean Leon?
Hi ha dues parts. La primera explica la fugida de Santander després que la ciutat es cremi –això al llibre no s’explica–, amb 13 anys. Eren una familia amb nou fills, perden la casa i la feina i marxen a Barcelona. El pare i un germà van morir al port i amb 19 anys va marxar a França per no haver de fer el servei militar. Des d’allà, en un cert moment, se’n va anar als Estats Units, i la primera part acaba amb la seva arribada a Nova York. La segona part explica com va començar fent de taxista, i com fent aquesta feina va conèixer Frank Sinatra, va passar a fer de cambrer de les estrelles de Hollywood i, finalment, va decidir obrir un restaurant amb en James Dean. L’actor, però, va morir abans que això fos una realitat i finalment Jean Leon el va obrir sol i es va convertir en una celebritat entre els actors i actrius de l’època. L’estimaven molt perquè era una persona molt discreta i que els cuidava, i va esdevenir un personatge molt celebrat.
– Ben bé una història que, llegida com a ficció, no creuria ningú.
Sí, i hi havia molta gent que no coneixia totes aquestes peripècies i molts espectadors m’han dit que, un cop acabada l’obra, tenien ganes de saber-ne més, perquè La força d’un destí acaba en el seu punt àlgid, el 1981, quan el vi de Jean Leon és servit al banquet de la inauguració de Ronald Reagan com a president dels Estats Units. A partir d’aquí tot comença a canviar, però un cop has arribat allà dalt poca cosa més pots aconseguir i és on posem punt i final a l’espectacle. Hi ha molt més, és clar: va muntar un restaurant a Tailàndia, es va posar malalt, va morir a Los Angeles… És la vida apassionant d’un home que es fa a si mateix, que fugint de la misèria a Santander es converteix en un personatge glamurós, amb molts de contactes… és el somni americà.
– De fet l’obra segueix l’esquema d’una pel·lícula de Hollywood, acaba quan ha aconseguit tot el que mai no hauria pogut ni somiar.
Sí, és clar. Cinc anys abans del final apoteòsic es va divorciar, cosa que sí que explico. Després es va casar amb una dona amb molts de problemes, va marxar a Tailàndia buscant festa, tot es va començar a embolicar però això ja no ho expliquem. Tota vida té llums i ombres però nosaltres expliquem pràcticament només les llums.
– Aquest espectacle ara es fa al Teatre Eliseu de Roda de Ter.
Sí, però ara començarem gira. Estem en procés de venda i de veure si als teatres i els ajuntaments als interessa. Tenim funcions tancades a Girona, a Vilablareix, a Centelles, a Ripoll… Esperem estar un parell d’anys amb aquest espectacle. Ha anat molt bé, hem tingut crítiques molt bones i estem contentíssims amb el resultat.
