Triar vi en un restaurant pot ser una experiència delicada per a qui no s’hi sent còmode. La carta de vins pot semblar escrita en un idioma desconegut, plena de DO i anyades que no et sonen de res, mentre el sommelier et mira esperant una decisió que no tens gens clara. Però triar un bon vi no hauria de ser un exercici d’estrès, sinó una part agradable de l’experiència gastronòmica. Amb una mica de picardia, sentit comú i alguna referència bàsica, qualsevol pot sortir-se’n amb dignitat -i fins i tot quedar bé- sense ser cap entès.
El primer que cal tenir clar és que no cal saber gaire per fer una bona tria. El millor que pots fer és reconèixer-ho obertament. Dir-li al cambrer o al sommelier “no en sé gaire, ens recomanes alguna cosa que vagi bé amb el que menjarem?” no només no és cap feblesa, sinó que és una actitud honesta i intel·ligent. Els cambrers estan allà per ajudar, i si se’ls donen algunes pistes sobre el que mengeu, el que us agrada i el pressupost, et poden oferir propostes encertades. De fet, si no tens clar quin vi vols, però tens clar quant vols gastar, és millor dir-ho. Amb un rang de preu aproximat, poden orientar-te cap al que ofereix millor relació qualitat-preu dins la carta.
El vi es tria a partir del menjar
Una altra clau per evitar patinades és mirar primer la carta de menjar. El vi ha de complementar el que menges, no competir-hi. Si la taula tira cap a peixos, verdures, arrossos o tapes suaus, els blancs, escumosos i rosats seran grans aliats. En canvi, si la cosa va de carns vermelles, guisats, embotits o plats potents, els negres agafaran protagonisme. Quan a la taula hi ha plats molt variats, pot ser bona idea buscar un vi versàtil: un blanc amb una mica de criança, un negre jove i fresc o fins i tot un escumós brut nature, que solen encaixar amb una gran varietat de plats i aporten frescor.
Tot i que les Denominacions d’Origen no són garantia absoluta, poden servir de brúixola. Si no coneixes gaire els cellers, fixar-se en la DO et pot donar alguna pista. Un Penedès blanc o escumós acostuma a ser fresc i equilibrat. Un Montsant negre sovint és jove i amable. L’Empordà viu un moment dolç, amb vins molt gastronòmics, i la Terra Alta ofereix garnatxes blanques delicioses que poden brillar amb plats amb bacallà o carns blanques. Costers del Segre, cada cop més present, dona vins de muntanya amb personalitat i frescor. El Pla de Bages, històricament conegut per vins més potents i estructurats, està experimentant una transformació molt interessant amb varietats autòctones com el mandó o el picapoll negre, que donen lloc a vins negres molt més frescos i refrescants. A la DO Conca de Barberà, la varietat autòctona per excel·lència és el trepat, que s’està consolidant com una opció molt atractiva per a qui vol negres lleugers, afruitats i amb poca graduació, perfectes per al dia a dia o per maridar amb plats més suaus.
A l’hora de mirar preus, evita les dues puntes de la carta. El vi més barat pot ser correcte, però sovint té poc recorregut. I el més car pot estar pensat per a qui vol impressionar més que per a qui vol beure bé. Molts restaurants posen més marge als vins de gamma mitjana-baixa que als de gamma mitjana-alta. Això vol dir que un vi de 25 o 30 euros pot tenir millor relació qualitat-preu que un de 18 euros, sobretot si és d’un celler petit i local.
I arriba el moment de tastar-lo. Quan et serveixen una copa per tastar el vi abans d’omplir les altres, no és perquè decideixis si t’agrada, sinó per comprovar que no està defectuós. El que has de detectar és si fa olor de suro, de vinagre, de floridura o de qualsevol cosa estranya. Si tot sembla correcte, simplement assenteix amb un somriure i endavant. Si hi ha algun dubte, expressa-ho educadament. El vi pot estar malmès, i el restaurant hauria d’estar preparat per canviar-lo.
Si vols quedar bé davant dels altres, hi ha frases que funcionen. No cal enganyar ningú, però pots dir amb naturalitat que “busquem un vi amb una mica de cos, però que no tapi el menjar”, o bé que “ens agradaria alguna cosa fresca i amb acidesa per obrir la gana”. Si vols fer veure que tens interès, pots preguntar per vins naturals o de mínima intervenció, sempre que el lloc ho permeti. No cal encertar-la sempre: l’actitud oberta i curiosa sovint s’agraeix més que la falsa saviesa.
Beure vi és compartir
El vi ben triat farà d’acompanyant, no de protagonista. Que ajudi a crear conversa, que afavoreixi un bon àpat, que permeti descobrir nous sabors. Si agrada, si encaixa amb el menjar, si crea un bon moment a taula, ja està ben triat. No cal saber identificar els tanins, ni distingir entre la criança en roure francès i americà. Només cal voler gaudir i estar obert a tastar. I si algun dia un vi sorprèn especialment, s’ha de fer una foto, anotar-lo i recordar-lo per la següent.
Perquè el món del vi no hauria de ser un cercle tancat ni un examen constant. És, en essència, un llenguatge per compartir. I si és vi català, millor. Perquè cada ampolla que triem aquí dona suport a projectes petits, a pagesos, a territoris que lluiten per mantenir-se vius.
