L’escriptora Laia de Ahumada (Barcelona, 1957) està presentant el seu darrer llibre, “Entre mans. Dones pageses, dones dempeus” (Anem Editors). Un projecte on entrevista dones d’indrets, edats i trajectòries molt diferents però que tenen un element comú: treballen la terra. Un repàs per les darreres dècades de la pagesia en clau femenina i que compta amb les il·lustracions de Maria Rosa Vidal Tosas.

— Com va arribar a plantejar-se un llibre sobre les dones del camp català?

Fa temps que estic involucrada en el món rural. Cap al 2013 ja vaig publicar un llibre sobre els joves de l’escola de pastors del Pallars. Volia saber per què hi havia joves de zones metropolitanes que tenien la idea de marxar al camp. D’allà va sortir l’associació Terra Franca, que vol revertir l’abandonament dels camps i facilitar que la nova pagesia hi tingui accés. Un bon dia, en una festa major, vaig veure una parella de pagesos grans. Em vaig quedar embadalida amb les mans d’ella i vaig pensar que m’agradaria molt que m’expliqués com havia estat la seva vida.

— Les dones, a pagès com a arreu, han estat ignorades a l’hora d’escriure la història.

Normalment no es parla de “dona pagesa” sinó de “dona del pagès”. Pensant en tot plegat me les vaig imaginar dibuixades, pintades, i vaig explicar-ho a la Rosa. No és il·lustradora sinó pintora i, a més, és filla de la pagesia de la Cerdanya. Amb la seva ajuda vam començar a buscar les protagonistes d’aquest llibre i ens vam posar a treballar.

“Entre Mans” | Cedida

— A les famílies tradicionals catalanes les dones sempre han tingut un paper importantíssim.

És un figura imprescindible, especialment a pagès. M’agrada remarcar especialment que les dones són qui han portat la innovació. L’home, en canvi, es manté més en el “això sempre s’ha fet així”. Hi ha detalls molt senzills… qui va inventar les melmelades, les conserves, com preservar la carn i el bacallà… Les dones, que eren qui s’estava a la cuina. És una història de petites innovacions i no tan petites, perquè també van ser qui va impulsar l’agricultura ecològica, el cooperativisme, l’assemblearisme… Tota una altra manera de fer les coses, fugint del patriarcat. És com a La memòria dels Cargols: el senyor Cargol sempre deia “s’ha fet així i tota la vida es farà així” i eren les dones qui buscaven coses diferents. També hi ha una altra cosa molt important: posen la persona al centre en comptes de la feina, tot i que en fan molta!

“Entre Mans” | Cedida

— Cadascuna és un món, però.

En aquestes catorze entrevistes intento mostrar tot el territori: de l’Alt Pirineu a les Terres de l’Ebre passant per Lleida, Girona, la Catalunya Central i també Barcelona. A més, també són exemples de feines diferents al camp: viticultura, ramaderia, silvicultura. I edats: són nascudes entre 1931 i 1988. Les diferències hi són, és clar, però la tossuderia és comuna en les 17 protagonistes. Són 14 entrevistes perquè dues d’elle són mare i filla i dues més, germanes. Tot plegat permet mostrar vides molt diferents.

— Totes de famílies de camp de sempre? O també dones de ciutat que han marxat a pagès?

Es parla de “neorrurals” però el ventall és molt més ampli. Hi ha qui no ha marxat mai i també qui va marxar i ha tornat, tot un degoteig de dones que van anar a estudiar però després van tornar a casa perquè no es perdés la feina feta durant generacions i també per donar vida al territori. També hi ha, és clar, qui no venia de pagès i va apostar per això, tant si venia de pobles com de ciutats.

“Entre Mans” | Cedida

— Un cas remarcable, el de les que tornen. És per revitalitzar el camp o bé per romanticisme?

El pares ja accepten que quan les filles marxen no tornaran. Tenen molt clar que la vida al camp s’acaba, tota una manera de viure que s’apaga. Són perfectament conscients que el sou, la feina, la burocràcia i tot plegat no compensa, però al final la pagesia també és una vocació i una manera de viure i hi ha qui l’escull. A més, començar pot ser molt difícil, però mantenir-se encara ho és molt més. Assolir una solidesa, mantenir aquest ritme de vida i tot plegat, no és fàcil, però hi ha persones, i en aquest cas especialment dones, que ho fan. Són dones tossudes i fortes, i mentre hi hagi una dona dempeus hi haurà esperança a la pagesia i on sigui.

Nou comentari

Comparteix