Que l’alcohol consumit amb desmesura pot ser perillós tant per a un mateix com pels que hi ha al voltant és ben sabut. També ho és, com indica l’expressió catalana “posar aigua al vi”, que aquesta darrera pràctica devia haver estat habitual en segons quins establiments, si més no en èpoques passades. Si a Barcelona, el 1835, una corrida de braus massa mansos va acabar en una revolta amb crema de convents inclosa, a l’Anglaterra del segle XIV un vi de mala qualitat va començar una discussió que va resultar en gairebé un centenar de morts i desenes d’edificis assalts i incendiats. És el que es coneix com l’Avalot del Dia de Santa Escolàstica.

La Universitat d’Oxford, la més antiga del món anglòfon i la segona més antiga del món, funciona com a mínim des de 1096. Abans de la Pesta Negra, que hi va arribar el 1349, el poble tenia 5.000 habitants i era el novè més ric d’Anglaterra. L’epidèmia va causar una gran mortalitat tant entre els ciutadans com els acadèmics, i malgrat la recuperació l’economia va quedar tocada.

Ja abans, els conflictes entre la universitat i l’ajuntament havien estat habituals, amb alguns assassinats a banda i banda. De fet, la Universitat de Cambridge va ser creada el 1209 per acadèmics que van abandonar Oxford després que tres estudiants fossin penjats per ciutadans que els acusaven d’haver mort una dona. En aquest tipus de conflictes, les autoritats reials es posaven a favor de la universitat o bé deixaven impunes els crims. A finals del segle XIII, els funcionaris municipals també van començar a prendre part en els actes de violència contra el personal i els estudiants de la universitat.

L'Avalot del Dia de Santa Escolàstica en una postal de principis del segle XX | Universitat d'Oxford
L’Avalot del Dia de Santa Escolàstica en una postal de principis del segle XX | Universitat d’Oxford

El 10 de febrer de 1355, dia de Santa Escolàstica, un grup d’estudiants va anar a la taverna Swindlestock, al centre del poble, que segons algunes fonts era propietat de l’alcalde d’Oxford. El vi que els van servir no era prou bo, i quan ho van fer saber al taverner, la rèplica va iniciar un intercanvi d’insults. Finalment, un dels estudiants va acabar llençant-li el vi a la cara i es va desfermar la violència. Els ciutadans i estudiants presents no van trigar a unir-s’hi al bàndol corresponent, i ben aviat la baralla va sortir de Swindlestock i es va estendre als carrers del voltant, esdevenint un avalot.

Els ciutadans van tocar les campanes de l’església de St. Martin per demanar ajuda, i els estudiants van fer el mateix amb les de l’Església Universitària de Santa Maria la Verge. Quan el canceller de la universitat va intentar aturar-los, li van disparar fletxes. Només l’arribada de la nit va calmar momentàniament la situació sense que, en aquell moment, hagués mort ningú. El matí següent, tant el canceller com l’alcalde van penjar bans a les seves esglésies respectives prohibint dur armes, atacar ningú ni pertorbar la pau. Els agutzils, però, estaven cridant els ciutadans a armar-se i, fins i tot, van pagar pagesos del voltant perquè fessin el mateix i entressin a Oxford.

L'Església Universitària de Santa Maria la Verge, actualment | Piers Nye
L’Església Universitària de Santa Maria la Verge, actualment | Piers Nye

Uns vuitanta camperols acabats d’arribar van atacar un grup d’acadèmics i estudiants, assassinant-ne un i ferint-ne greument uns quants més. Les campanes van tornar a sonar de seguida. Els estudiants van tancar alguns ponts d’entrada al poble perquè no arribés més gent de fora, però unes 2.000 persones brandant una bandera negra van creuar-ne un i els van obligar a fugir i fer-se forts allà on van poder. Els nouvinguts i els ciutadans van assaltar pensions i hostals, van acabar-se el menjar i la beguda i van assassinar o mutilar tots els estudiants que van trobar. Amb la nit la calma va tornar, i les autoritats del poble i la universitat van tornar als advertiments, aquest cop proclamant que, en nom del rei, estava prohibit atacar els acadèmics o les seves propietats sota pena de confiscació.

L’endemà al matí, però, els assalts a hostals i edificis de la universitat van continuar. Estudiants i professors van ser assassinats i a alguns, fins i tot, se’ls va arrencar la cabellera. Els cadàvers van ser llençats a clavegueres, pous negre o al mateix riu Tàmesi. La majoria d’acadèmics ja havien fugit Oxford, gran part del qual havia estat incendiat. Dels edificis de la universitat, de fet, només es va salvar el Merton College, que tenia murs de pedra i estudiants amb fama de tranquils.

El Merton College a dia d'avui | Wikimedia Commons
El Merton College a dia d’avui | Wikimedia Commons

Finalment, tant la universitat com l’ajuntament van entregar els poders i drets al rei perquè solucionés l’assumpte. El monarca, Eduard III, va fer investigar què havia passat. Els drets dels acadèmics van ser restablerts i qualsevol possible delicte, perdonat. Així doncs, va tornar a fer costat a la universitat. No només això, sinó que va confirmar els seus drets per sobre dels de l’ajuntament, donant-li potestat de gravar el pa i el vi, per exemple. A més, va decretar que els conflictes serien competència de la universitat sempre que algun involucrat en formés part, deixant a l’ajuntament només els problemes entre ciutadans.

Pel que fa al càstig al poble, va ser sever: una multa de 500 marcs al rei i un penic per cada estudiant mort a la Universitat. Tant l’alcalde com els seus agutzils van ser tancats a la presó i, durant un any, a més, el bisbe de Lincoln va prohibir els actes religiosos al poble, fins i tot les misses, excepte en dies assenyalats, els enterraments i els matrimonis, i es van limitar els bateigs als infants. Des d’aleshores, i durant segles, cada alcalde o xèrif que jurava el càrrec també havia de jurar respecte als drets de la Universitat.

Finalment, el dia de Santa Escolàstica l’alcalde, els agutzils i seixanta ciutadans d’Oxford estaven obligats a anar a missa a l’Església Universitaria de Santa Maria la Verge. Aquest darrer costum es va mantenir durant gairebé 500 anys, fins que va ser abandonat el 1825. I no va ser fins el 1955, en el 600è aniversari dels fets, que es va dur a terme una cerimònia de conciliació. El vicecanceller de la Universitat va ser nomenat ciutadà honorari d’Oxford mentre que l’alcalde, per la seva banda, va rebre un diploma honorífic.

Nou comentari

Comparteix