Durant molts anys, parlar de vi negre era parlar de potència, estructura i llargues criances. El vi negre seriós havia de ser fosc, dens, amb molta fusta, grau alcohòlic generós i una presència gairebé imponent a la copa. Era el vi de les ocasions especials, del dinar llarg, del plat de cullera o de la carn rostida. Un vi que demanava temps, silenci i, sovint, una certa preparació del paladar.
Avui, però, el panorama ha canviat. No del tot, ni arreu, ni per sempre, però sí de manera prou clara per parlar d’un gir de tendència. Els vins negres actuals, especialment els que connecten millor amb el consumidor jove i amb nous moments de consum, són més lleugers, més fluids, més fàcils d’entendre… i també més fàcils de beure. No necessàriament millors ni pitjors: diferents. I aquest canvi diu molt més de nosaltres com a consumidors que no pas del vi en si.
Els vins negres ‘d’abans’: context, prestigi i múscul
Quan parlem de vins negres d’abans no ens referim a un passat llunyà, gairebé arqueològic, sinó a un model que ha dominat bona part del mercat des dels anys vuitanta fins ben entrat el segle XXI. Un moment en què el vi era símbol d’estatus, de coneixement i, en certa manera, de poder adquisitiu.
Eren vins pensats per impressionar: extraccions llargues, veremes madures, molta fusta nova i criances prolongades. El color era intens, gairebé opac; l’aroma, marcada pel torrat, la vainilla i l’espècia dolça; i la boca, ampla, càlida i persistent. El missatge era clar: “Aquest és un gran vi”.
Aquest estil responia també a un context gastronòmic i social concret. Es bevia vi principalment a taula, en àpats llargs, sovint de cap de setmana o celebració. El consumidor buscava profunditat, complexitat i una certa solemnitat. I, no ho oblidem, també hi havia un mercat internacional -amb puntuacions i prescriptors molt concrets-que premiava aquest perfil.
El canvi de paradigma: menys pes, més ritme
Amb el pas dels anys, però, aquest model comença a mostrar fissures. No perquè deixi de tenir sentit, sinó perquè el món al voltant canvia. Mengem diferent, bevem en moments diferents i busquem sensacions diferents. El vi deixa de ser exclusivament protagonista per passar a ser company.
Els vins negres d’ara -parlant en termes generals- aposten per una fruita més neta, per extraccions més suaus i per un ús de la fusta molt més contingut (o directament inexistent). El grau alcohòlic baixa lleugerament, el taní es torna més fi i el conjunt guanya agilitat. Són vins que no pesen, que no cansen i que conviden a una segona copa sense demanar permís.
Aquí entren en joc noves varietats (o noves lectures de varietats tradicionals), vinificacions més respectuoses amb el raïm i una mirada més atenta al paisatge que no pas a la recepta. El vi no vol ser tan protagonista; vol fluir. Aquest canvi connecta especialment bé amb una generació que no ha crescut amb el ritual del vi clàssic, però que té curiositat, menys prejudicis i més ganes de gaudir sense manuals. El vi negre deixa de ser difícil i es torna accessible, sense perdre identitat.
Temperatura, moments i nous codis
En aquest nou escenari, també canvien els codis de consum. Els vins negres actuals, més lleugers i frescos, accepten millor una temperatura lleugerament més baixa del que era habitual fa uns anys. No es tracta de servir-los freds, ni de convertir-los en una altra cosa, sinó d’entendre que la seva estructura ho permet i, sovint, ho agraeix.
Això obre la porta a nous moments: un vermut llarg, una copa a mitja tarda, un sopar informal, una terrassa d’estiu. El vi negre deixa de ser exclusiu de l’hivern o dels plats contundents i s’integra en una quotidianitat més flexible.
Aquest detall, aparentment menor, és en realitat molt revelador. Ens parla d’un vi que s’adapta al ritme actual, a una manera de viure més immediata i menys cerimoniosa. Un vi que no exigeix tant, però que continua oferint plaer.
Seria un error plantejar aquest canvi com una batalla entre vins antics i vins moderns. Els grans negres estructurats continuen tenint sentit, públic i moments. I els vins més lleugers no són necessàriament simples o superficials. El que ha canviat és l’ecosistema: avui conviuen molts estils, i això és una bona notícia.
El consumidor ja no busca un únic model de vi negre. Busca opcions. Busca adequació al moment, al menjar, a l’estat d’ànim. I aquí és on els vins d’ara han sabut llegir millor el context: menys dogma, més flexibilitat.
Potser, al final, la diferència més gran entre els vins negres d’abans i els d’ara no és tant al celler com a la copa. Abans, el vi demanava que t’adaptessis a ell. Ara, cada cop més, és el vi qui s’adapta a tu. I això, lluny de restar-li valor, el torna més viu, més present i més necessari en el dia a dia.
