De l’enyorat enòleg i sommelier Àngel Garcia Petit hem tingut l’oportunitat de llegir articles, reflexions i llibres de diverses temàtiques, bona part de les quals divulgatives sobre el món del vi i sobretot en format narratiu. Vadevi ha tingut accés a alguns poemes que hauria escrit a màquina a primers dels anys vuitanta en els quals reflexionava sobre la vida, l’amistat o les tradicions.
Reproduïm tot seguit un d’aquests poemes que va titular “Ahir, avui…, demà?”
Va haver-hi un ahir
en què tu i jo érem dos
En què tu i jo érem un;
Va ésser un temps d’eterna primavera
quan fèiem néixer flors
amb una sola i tendra mirada
sobraven les paraules,
amb un petó ho podíem dir tot.
Tenies por que algun dia,
trobés quelcom més important que tu;
tenies por que algun dia,
trobessis quelcom més important que jo.
En una petita carpeta,
converso encara aquell paper
on ho vas escriure,
i vas pintar després una flor.
Es va marcir aquella for,
que encara és viva en el record.
per què tu te’n vas anar,
però et vas emportar el meu cor.
He pujat a la muntanya
la més alta, com em vas dir,
i l’hi he preguntat al vent
on et podria trobar.
El vent m’ha respost: “no ho sé,
que l’últim cop que et va veure
anaves volant cap al Sol
amb les ales desplegades.
I que una serena rialla
il·luminava el teu rostre,
com quan jo t’acariciava
i et parlava amb el meu cos.
Avui ja no sóc a terra,
que l’arbre ha après a volar,
i mentre segueixo buscant-te
entre núvols i espadats.
Van passant dies i mesos
sense poder-te trobar,
és tant gran el firmament,
i tinc tant petites ales!
Però els núvols em parlen de tu,
i el silenci de la nit
em fa escoltar les cançons
que a vegades em cantaves,
mentre s’escapa una llàgrima,
i jo, com sempre, t’espero.
Àngel Garcia Petit. 4-XII-1982
