El vi i l’amor han seguit un llarg camí, els podem rastrejar a través dels temps i de la literatura, sobretot de la poesia perquè junts conformen un arquetip líric. Beure vi a l’antiguitat era considerat imprescindible per a la sociabilitat, per a poder parlar distès, per a dialogar i sobretot per a estimar.
El vi en l’antiguitat té un rol important en qüestions del cor, fa de filtre d’amor, sempre que es begui amb mesura, ho consideraven que allibera la ment i el cos, deixa fluir l’amor. En parla Ovidi en l’Ars Amatoria, tres llibres on el poeta romà ensenya l’art de la seducció: el primer, dirigit als homes, al segon els ensenya com mantenir l’amant i el tercer, va dirigit a les dones.
Eros podria haver disparat la fletxa després d’haver begut massa vi
El vi i l’amor també els trobem associats a la mitologia grega, Dionís, el déu del vi i la vinya, del teatre, de la rauxa i de les festes, dels banquets i les orgies, el gran protector dels humans, va ser un dels amants d’Afrodita, deessa de l’amor, la bellesa, el plaer, la passió i la fecunditat; junts van tenir a Priap, símbol de l’instint sexual, de la fecunditat de la natura, protector dels jardins i les vinyes.
Un altre membre de l’Olimp és Eros, segons una tradició, fill d’Afrodita, i el responsable de l’amor va disparant sagetes als mortals: si l’amor surt torçat, pot ser que Eros ho hagi fet expressament o potser ha disparat la fletxa de l’amor després d’haver begut massa vi (i segons sembla, ho feia tot sovint, d’aquí tants embolics).
Parlar d’amor i vi és inseparable del Càntic dels Càntics del Rei Salomó, el poema de l’èxtasi i l’amor sublim, descrit mitjançant, els sentits i l’amor passional en un diàleg i fent símil amb el vi, les vinyes i altres vegetals, com les pomes, les palmeres, fins i tot amb les panses:
Avivem amb pastissos de panses,
refresca’m amb pomes,
perquè estic desmaiat d’amor.
Càntic dels Càntics (2.5.)
“Llavors, els teus pits seran per a mi
com raïms de vinya,
i l’aroma del teu alè, com el de les pomes;
el teu parlar, com el bon vi,
que suaument penetra l’amor meu
i s’esmuny entre els llavis endormiscats.
Càntic dels Càntics (7. 8.)
De Lamartine a Victor Hugo
Però, parlar de vi i poesia és també transportar-se al segle XIX, a Lamartine (1790-1869) que va créixer entre vinyes i és inseparable de la seva vida i de la seva obra; a Victor Hugo (1802-1885) va escriure el poema La veritat és en el vi, Le Vrai dans le vin (1865), però, el poeta que canta a l’amor i al vi és Baudelaire, precursor del simbolisme, com altres artistes i intel·lectuals del segle XIX, van trobar en el vi un camí d’evasió, en la seva obra Les Fleurs du Mal, publicades 1857, conté 5 poemes dedicats al vi, en quatre el considera com un amic, un aliat que el consola, l’ajuda a oblidar la mesquinesa de la vida i alhora l’allibera a la percepció real del coneixement i en un exposa els perills del vi, a Le vin de l’assassin. En El vi dels amants, desitja que el vi el transporti a un món imaginari i plaent:
Partim cavalcant sobre el vi.
Per un cel màgic i diví!
(…)
Fugirem sense descans ni trevaVers el paradís dels meus somnis!
I si en petites dosis el vi és l’aliat de l’amor, també begut en mesura, a glopets, pot curar el mal d’amor, apaivagar el dolor: Malaurats aquells que no poden entregar-se a l’amor amb llibertat, ni poden ofegar les penes a la dolçor del vi… Horaci, Odes (XII).
