Tot i que per als paladars acostumats als vins a temperatura ambient o freds i sense cap tipus de condiment pugui semblar pràcticament un sacrilegi, el fet és que el vi calent (o vi especiat) és una beguda tradicional de l’hivern, i especialment del volts de Nadal, a gran part del continent europeu. Preparat a base de vi calent, sucre, taronja, clau, nou moscada o canyella, entre d’altres, és molt popular especialment al Regne Unit, a Alemanya i als països escandinaus, on rep el nom de mulled wine, glühwein i glögg, respectivament, amb receptes que varien segons el païs i, a vegades, fins i tot segons la família.
Es creu que el seu origen, curiosament, es romà: pels volts del segle II d.C., per tot l’Imperi s’elaborava el conditum, un vi calent i especiat amb pebre i mel que va seguir els legionaris en la seva expansió per Euràsia, juntament amb la cultura del vi en un sentit molt més ampli. Tot i que actualment continua fent fortuna als països més freds, durant l’Edat Mitjana encara es consumia arreu, fins i tot a Catalunya: el 1308, al seu tractat ‘Regiment de sanitat per al Rei d’Aragó’, el famós metge Arnau de Vilanova hi incloïa receptes de begudes a base de vi calent i especiat que es coneixien com a piment i claret. A finals del mateix segle XIV, i continuant amb les seves suposades qualitats terapèutiques, se’l va començar a anomenar ypocràs, en honor al seu suposat inventor, Hipòcrates.
Al nord d’Europa, on els romans no van arribar mai, la tradició del vi calent va ser introduïda més tard. A Suècia, per exemple, s’atribueix a Gustau I (1496-1560), el pare de la Suècia moderna, l’haver dut el glögg al país. Amb els segles, aquesta beguda es va escampar per tots els països escandinaus com una manera d’alleujar el fred de l’hivern tot i que, amb els anys i la millora de les condicions de vida, es va anar circumscrivint cada cop més a les festes de Nadal i, durant les darreres dècades, especialment als mercats nadalencs.
A la resta d’Europa, la que va rebre directament la influència dels romans, el vi calent es prepara de moltes maneres diferents, no només pel que fa a les espècies emprades sinó també el tipus de vi –a Itàlia i Àustria s’empra vi blanc–, a la possibilitat d’afegir-hi altres licors com ara rom, amaretto, brandy, vodka… Del vinho quente d’algunes regions de Portugal al glintvein de Rússia, la popularitat d’aquesta beguda és, evidentment, més gran com més fred fa a la regió en qüestió. A la Vall d’Aran, per exemple, el vin cau continua sent conegut mentre que ben a prop, a Benasc, el vin cao, anomenat poncho a altres indrets d’Aragó.
