El vi ha estat sempre més que una beguda. És memòria, és celebració i, sobretot, és cultura. Des de l’antiguitat, les civilitzacions l’han entès com un connector amb la divinitat, un símbol de fertilitat i un motor creatiu. A casa nostra, el vi ha travessat les generacions com a ritual i com a llenguatge universal, capaç de fer coincidir taules, cançons i idees. No és casual que molts músics catalans hagin recorregut al vi com a imatge, metàfora o catalitzador d’històries.
El cantautor Jaume Arnella n’és un dels grans testimonis. Amb Les rondes del vi (1969), va fixar en la música popular allò que ja era costum ancestral: cantar plegats, amb un got a la mà, fent de la ronda un crit comunitari. La seva veu ha servit d’arrel i transmissió, demostrant que el vi no només acompanya, sinó que agermana.
Des de Vadevi fem un recorregut musical, amb cançons que, d’una manera o altra, han convertit el vi en protagonista:
Jaume Arnella – Les rondes del vi (1969)
Un clàssic de la música popular que reivindica el vi com a part de la cultura col·lectiva. Arnella, gran transmissor del patrimoni oral català, immortalitza la imatge de les rondes a crits i amb un got a la mà. Aquesta peça mostra la capacitat del vi per generar vincles i esdevenir part inseparable de la identitat col·lectiva.
Narcís Perich – Terra de vi (2022)
Narcís Perich signa un homenatge explícit al paisatge vitivinícola del territori. En aquesta cançó, el vi no és un simple recurs poètic: és el fil conductor d’una història d’arrels i memòria. La seva música beu de la cançó d’autor, però també de la tradició popular, i aconsegueix donar forma de cançó a allò que sovint queda en silenci: el treball de la vinya, la terra que ens sustenta i les arrels que defineixen la nostra cultura. Una declaració d’amor al territori i a la gent que el fa possible.
Els Surfing Sirles – El meu avi (2012)
Els irreverents Surfing Sirles recuperen el títol d’un clàssic popular per transformar-lo en una peça carregada d’humor negre i sarcasme. Enmig de la cançó, el vi apareix al final amb un lema demolidor: “diazepam i vi negre”. Una barreja improbable que esdevé crit de guerra i marca de la casa. El vi aquí és símbol de descontrol, de vida al límit, de barrejar tradició i excés. Amb el seu so cru i les seves lletres punyents, la banda fa del vi un emblema d’una joventut que vol desafiar-ho tot.
Fetus – El mite de la taverna (2019)
La formació liderada per Adrià Cortadellas recupera l’esperit de les tavernes, aquells espais on el vi i el menjar són tan importants com la conversa. A les lletres hi trobem frases tan gràfiques com “El món no gira fi, un boig pren camamilla. És més útil el vi, i l’esmorzar de forquilla”. El vi és exaltat com a remei contra la mediocritat i com a company de la cultura popular. Fetus posa sobre la taula la importància d’aquesta quotidianitat que sovint s’infravalora: la taverna com a lloc de resistència i el vi com a combustible de la vida compartida.
Mishima – Els vespres verds (2012)
Mishima sempre ha sabut convertir els detalls més petits en metàfores universals. En Els vespres verds, el vi apareix embolcallat en un ambient melangiós, que parla de la nostàlgia i del pas del temps. La copa és companya de converses llargues i de silencis que diuen més que les paraules. Aquí el vi és delicadesa i introspecció: no es tracta de beure per oblidar, sinó de beure per recordar.
Manel – Gent normal (2009)
La banda barcelonina inclou el vi en una de les seves lletres més celebrades, convertint-lo en element narratiu de la quotidianitat. En Gent normal, el vi acompanya les escenes de la vida urbana, les relacions de parella i els dubtes existencials. La seva presència és natural, com si fos part inevitable del relat. Manel aconsegueix reflectir la manera com el vi forma part del nostre dia a dia, sense solemnitat. Sigui com sigui, en totes aquestes cançons, el vi és més que un recurs líric. És símbol de complicitat, d’identitat i d’expressió col·lectiva.
