Els vins dolços són festius, són productes per a celebrar. A casa nostra acompanyen els torrons per les festes de Nadal, els panellets de Tots Sants. Fins no fa gaire, quan s’anava de visita a les cases, de seguida t’oferien vins dolços, cada casa té el seu preferit o moscatell o malvasia o mistela o garnatxa i acompanyen la grana i les postres de músic; les pastes seques; els borregos o els carquinyolis, molts semblants als cantuccini de la Toscana, que també acompanyen amb vi dolç o vi sant, és el seu vi de missa, un altre grup de vins dolços.
Les primeres civilitzacions i Francesc d’Eiximenis
Francesc d’Eiximenis, eclesiàstic medieval del s. XIV en la seva obra Lo Crestià, en l’apartat CCCLIV, recomana els vins que s’han de beure i la majoria són vins dolços: Mon beure, quant al vin blanc, és aquest: bec grec d’estiu, e d’hivern cuit, o moscatell, malvasia, tríbia (potser un vi italià de Trevi), còrcec (vi de Còrcega), o candia(malvasia de Candia, una ciutat de Creta) o vernassa (vi blanc, dolç, originari d’Itàlia).
Els vins dolços són molt antics, en tenim constància des de primeres civilitzacions, al palau reial de Mari, la ciutat estat de Mesopotàmia, on va viure i governar el rei Zimrî-lîm, s’ha trobat tauletes argila escrites amb cuneïforme amb llistats de vins, un dels més valorats era un vi dolç anomenat tâbum.
Entre grecs i romans; vi de panses i vi de palla
Els vins en el món grec i posteriorment els romans s’expandeixen i n’elaboren i exporten i importen arreu del seu imperi, tenen molts vins dolços, uns pel tipus raïm, altres per com el cullen o l’assequen i encara uns altres pel que li afegeixen. Plini el vell descriu varietats de moscatell al llibre XIV de la seva Història natural, dedicat a la vinya i el vi: Les vinyes Els apianes (moscatell) han rebut aquest sobrenom de les abelles, que li agraden molt. N’hi ha de dos tipus; també estan coberts de plomissol; el que els distingeix, És que l’un madura més ràpidament, encara que l’altre també és primerenc (Ll. XIV. V, 4).
També descriu el vi de panses i el vi de palla: El raïm es manté a la vinya durant molt de temps, torçant el pedicle del raïm. Altres partien la branca fins a la medul·la; altres assequen la raïm sobre rajoles. Només la vinya d’Helvénac (XIV, 3) és utilitzat amb aquesta finalitat. Alguns afegeixen a la llista d’aquests vins dolços el que Anomenat Diachyton: Es fa assecant el raïm en un lloc tancat durant molt de temps. set dies en bastidors a set peus del terra, a recer de nit de la rosada, i trepitjar-los el vuitè dia; Aquesta preparació, es diu, dona un vi d’un excel·lent sabor i olor (Ll. XIV. XI,4).
El vi de panses en temps romans es feia servir per cuinar; només en el receptari De re Coquinaria d’Apici (s. I) el trobem en 50 receptes.
Arnau de Vilanova, teòleg i metge medieval a la seva obra De vinis, anomena vi de mel al vi de panses d’ara i n’ha deixat la descripció: Naturalment es fa secant raïms dolços blanc en la mateixa vinya, llevades les fulles, i al sol, fins que es faça pansa. A l’hora es presa i el vi resultant és dolcíssim tendent a espessar-se perquè la dolçor li ve de la gran digestió feta al sol. És molt nutritiu i generatiu per la seua crassitud agradable, sobretot en temps d’hivern (38).
El vi de gel es comença a produir cada any des de final del XVIII a Àustria i Alemanya, fruit de l’atzar, els sorprengueren unes gelades, el raïm es va glaçar, igualment el van collir i va fer vi, el resultat va ser inesperat un vi dolç de gran qualitat i des de llavors se’n fa. Uns segles abans a l’antiga Roma abans Plini el vell, a la seva Història natural, descriu el vi de gel: No obstant això, quan són productius, compensen la bondat mitjançant abundància. Els d’Eugenie li encanten els llocs calents, els de rhaetica, els llocs temperats, els allobrogicum (ou allobrogica, un cep antic de la zona dels Alps) llocs freds: aquest últim madura per les gelades (LL.XIV. V-6).
La malvasia
Un altre vi dolç molt valorat des de fa més de 2500 anys és la malvasia, tant el raïm, com el vi prenen el nom d’una ciutat grega d’on procedeix. A les terres catalanes, segons la tradició i llegenda, el va portar un almogàver des de Grècia a Sitges on el va plantar. A les Cròniques de Ramón Muntaner (1325-1328) la cita en un pagament: (…) que l’emperador faés paga a tots aquells que ell menaria, de quatre meses, a raon de quatre unces per mes…, e que la paga trobassen a Malvasia (Cr.199) i és en la recepta Una dobladura de vedell del Llibre de Coch del Mestre Robert (s. XV).
El vi calent
Uns altres vins dolços per celebrar que perduren a moltes zones d’Europa beuen vins calents, especiats, endolcits i amb fruita o pell de taronja, sobretot ara per Nadal, aquesta tradició és molt antiga, encara que amb el pas dels segles s’han afegit més ingredients, els antics romans bevien mulsum, un vi amb pebre negre i mel.
Els medievals bevien piment i pimenta de clareia, vins especiats i endolcits amb mel i afegeixen més espècies que el vi romà, a la recepta XXX de La Canonja de Tarragona del segle XIV, el fan amb vi negre, mel, pebre, canyella, gingebre i clavells de girofle (claus d’olor) i en aquells temps era inseparable del Nadal i les neules i són semblants i es confonen amb l’hipocràs, un vi, dolç, especiat, remeier i afrodisíac, segons diuen les fonts medievals.
