Francesc d’Eiximenis (Girona, 1330 – Perpinyà, 1409) fou un escriptor i escolàstic conegut per diverses obres mestres. Va començar a escriure Lo Crestià, una magna obra inacabada, que tenia l’objectiu estimular l’estudi de la teologia i les bones maneres de fer d’un bon cristià. Havia previst escriure tretze llibres i només n’arribà a treure els tres primers i unes dues mil pàgines del dotzè. En el tercer, Terç del Crestià, dedica diversos capítols al menjar i al vi: descriu l’etiqueta i protocol a taula del segle XIV, fa valoracions de com ens hem de comportar a taula, sigui rebent els hostes a casa o quan anem de convidats, escriu sobre els àpats, els menjars i el vi té un paper important, posant èmfasi en el pecat de l’abús del vi i de l’embriaguesa, moralitza sobre els pecats “e mals en què l’hom crestià cau quan és vençut per les temptacions…”
Mitjançant la paràbola d’un gran golafre eclesiàstic, que escriu una carta a un metge per demanar-li consell sobre el regiment de la seva vida, a continuació detalla tot el que beu i menja (CCCLIV).
Al matí pren una fogassa i una tassa de vi cuit o de vi grec; per dinar, pa floret, enumera els plats de carns segons la temporada i les postres, a continuació explica els vins que beu, en cita uns quants, de vi blanc beu, el vi grec a l’estiu, vi cuit a l’hivern o Moscatell; Malvasia; Tribia, un vi blanc d’Úmbria; vi de Còrcega oun Candia, un vi grec, un de Vernassa, un vi italià; per acabar l’àpat beu Clarea, vi blanc, o Piment, vi negre, tots dos són endolcits amb mel i especiats. A l’estiu beu el vi negre, en aquells temps en deien vi vermell, vi de Calabria, vi de Sant Honoret, vi de Turpia, un vi de l’Alt Urgell, o un Trilla, un vi de Tarragona, el picapoll de Mallorca, una varietat de raïm molt reconeguda, els rosats o clarets d’Avinyó.
A l’hivern recomana els de Madrid, de Castella, el de Gascunya o vi del monastrell de l’Empordà, una varietat de raïm negre originària dels Països Catalans, a tal missiva el metge respon així: Vostra folla lletra he rebuda, qui resposta no mereix (…) e bevets així tals vins, dic-vos, que les coses aqueixes totes vos són mortals, mas mon consell (…) pa d’ordi e a menjar cebes i alls, e a vegades un poc de cansalada, e que begats de l’aigua o del vinagre bé amarat (CCCLV).
“El vi pertorba l’ànim”
Eiximenis s’esplaia amb moltes normes de cortesia, que cal seguir durant els àpats, recomana no d’arribar tard als convits, també com asseure a taula o com hem d’agafar el menjar i sobretot no s’ha de tenir el vas de vi tota l’estona a la mà, mai s’ha de cantar a taula, perquè podríem semblar beguts i amb poc seny (CCCLXXVIII). Si et cau vi a les estovalles, el remei és posar-hi aigua i sal, tant si has vessat tu el vi o ho ha fet un convidat, no fer sobretot escarafalls. Quan serveixis vi, continua escrivint, no ho facis de gaire alt, perquè no faci escuma i no s’escalfi el vi i si es fes escuma no la bufis mai.
L’autor també explica costums d’altres països, així els francesos beuen sovint i poc, els catalans beuen molt i tard, els alemanys beuen molt i sovint. Recomana als jutges, perquè han de ser més honrats que els altres homes, que tinguin el cap clar, la raó de l’home savi i la consciència clara, “no està bé que beguin“. Les dones i els eclesiàstics no han de beure de cap manera, “perquè no han de perdre mai la seva virtut”.
El vi, segons diu que opinen els metges, és “molt nutritiu, conforta i dilata les venes i s’ha de prendre amb moderació perquè fa perdre la memòria, fa dir més coses de compte i pertorba l’ànim”.
1
