!–akiadsense–>
És la seva segona novel·la i la segona història de dones invisibilitzades. Gemma Ruiz (Sabadell, 1975) compagina la feina de periodista i la d’escriptora per informar sobre cultura i posar nom a personatges femenins amb vivències sovint allunyades de l'”èpica”. Ruiz situa el seu segon llibre en una perruqueria. La propietària és la Wenling, una dona d’origen xinès que ha arribat a Barcelona amb la seva família per començar de zero. Entre manicures i talls de cabells, la protagonista del llibre fa amistat amb la Wenling. El racisme, el masclisme i el classisme centren el relat de Ca la Wenling “>(Grup62, 2020), una oda a les experiències de migració i la valentia que suposen. Gemma Ruiz ens dona detalls de la seva última novel·la mentre pren una copa de vi de DO Catalunya a El Petit Celler. Ens confessa que prefereix el vi negre perquè li permet aturar-s’hi.
Ets amant del vi?
Sí! M’agrada molt.
Negre o blanc?
Soc de negre.
Per què?
Probablement perquè no sé apreciar el blanc. Els blancs es veuen lleugers i fresquets, i a vegades em fa la sensació que serveix per refrescar-se. En canvi el negre em permet aturar-m’hi. Potser em falta cultura de vi blanc i, com que he begut més vi negre, l’aprecio més.
El vi és cultura?
Sí! El vi, com tot el que ve del món de pagès és la nostra cultura. És la unió entre els ritmes de la natura i nosaltres i ens defineix. Celebro la cultura del vi!
Al teu segon llibre la protagonista és l Wenling, una dona d’origen xinès que ha arribat a Barcelona amb la seva família per començar de zero. Existeix, la Wenling?
Existeix en aquell que et ven fruita, que et serveix un cafè o que et pentina a la perruqueria. Podria ser qualsevol persona d’origen xinès que conviu amb nosaltres a Barcelona. És un personatge de ficció basat en moltes realitats.
Per tant, no existeix la perruqueria on es desenvolupa la història?
Que jo sàpiga, no (riu).
Què et va motivar a escriure Ca la Wenling“>?
Després d’Argelagues“> vaig començar a escriure fragments d’episodis quotidians amb què pensava que podria fer un llibre de relats. Però mica en mica veia més possibilitats a unir-les en una novel·la que es desenvolupés en una perruqueria. Creia que tenia diversos avantatges. El primer és que la història tindria lloc en un espai eminentment feminitzat. El segon és que allà s’hi crea un espai de confiança i de sororitat entre les perruqueres i les clientes. I el tercer, que em permetia relatar la relació que s’establia entre les persones que eren allà.
És el segon llibre que escrius basat en dones amb històries de superació invisibilitzades.
Sí. Les experiències de migració suposen jugar-se el tot pel tot, però no en som conscients i no les fem protagonistes de l’èpica.
Una decisió que a vegades té un cost elevat, com quan la filla de la Wenling no pot parlar amb la seva àvia perquè no recorda el seu idioma.
Et perds moltes coses quan migres, sí. Perds una identitat, tot i que en guanyes una altra. I deixar enrere una llengua és perdre una característica que et defineix. Quan ens riem d’una persona que no parla bé el castellà o el català no sabem el seu context.
Hi ha hagut un punt de catarsi per a tu gràcies a aquest llibre?
Un punt de conscienciació, correcte. Com tanta gent, sempre he pensat que no soc racista. Però una cosa és no ser-ho i l’altra és ser antiracista i fer un pas endavant. Abans no aixecava la veu quan veia actituds racistes.
Ara sí que ho fas?
La veritat és que sí, però potser no faig tot el que hauria de fer. Per començar, hauríem d’estar reclamant la derogació de la llei d’estrangeria. És summament racista i pren drets civils, laborals i polítics als immigrants. No hauríem de naturalitzar que la gent amb qui compartim ciutat i país no té els mateixos drets que nosaltres. Intento estar atenta per localitzar situacions racistes.
En aquest llibre el masclisme creua fronteres. Tant la Mireia, un personatge de Barcelona; com la mare de la Wenling, de la Xina, narren episodis de violència masclista.
La història de la humanitat és la dels abusos i assassinats de dones. És el genocidi continuat més antic i voluminós de la història. Si vols explicar la història, no pots obviar la violència contra les dones. Les conegudes com a bruixes d’Europa van patir un genocidi en tota regla.
La sororitat pot vèncer el racisme?
És una arma molt poderosa. El feminisme és antiracista perquè, si no, no té sentit. El feminisme defensa els mateixos drets per a tothom. La sororitat és el primer pas per agafar-nos totes de les mans, independentment de l’origen.
Quin paper han de jugar els homes en la revolució feminista?
El que ja estan jugant molts: escoltar i callar. És normal que se sentin interpel·lats, però de la mateixa manera que em pot passar a mi. L’altre dia vaig anar a una exposició sobre el colonialisme i en vaig sortir colpida. Estava al costat dels privilegiats en aquest cas. Si soc capaç de sortir d’aquesta exposició indignada i emocionada pel paper que vam jugar els blancs en el colonialisme, un home també ho pot fer amb el feminisme. Hem de remar tots junts.
!–akiadsense–>
En un moment del llibre la Wenling està preocupada perquè la puguin expulsar del país si Catalunya s’independitza, però la narradora la tranquil·litza i li diu que no la faran fora.
L’escena anterior mostra una violència institucional en uns bancs. Quan hi ha problemes, digues-li 1 d’octubre o el que sigui, sempre paguen els mateixos. I la narradora en aquell moment agafa la bandera de Catalunya, terra d’acollida“>, tot i que no està gaire convençuda que sigui així. Està molt bé aquest lema, però siguem-ne dignes.
En som?
Crec que no. Tenim la llei d’estrangeria, no lloguem pisos a gent pel seu color de pell, ens neguem a obrir comptes corrents si la persona és immigrant…
I Barcelona n’és digna?
Una cosa és la Barcelona institucional i dels poders, i l’altra són les persones. Les persones ho som bastant. A la ciutat s’han viscut moltes experiències migratòries. En definitiva, n’és més digna la gent sense títols ni poder que les institucions, que és on es fan les lleis. També és veritat que la gent té presents els estereotips, així que s’ha de treballar.
Barcelona s’ha enriquit amb la immigració?
Segur que sí. Estic convençuda que som millors coneixent les experiències dels altres. El que compta menys és l’aportació econòmica dels immigrants, sinó que ajuden a obrir el marc mental.
També esmentes el Mobile.
No queda gaire ben retratat, és veritat (riu).
La crítica al congrés de mòbils és ferotge.
Sí, per tot el que comporta per la indústria de l’esclavatge de les dones, és a dir, la prostitució.
Amb el coronavirus han aparegut brots de racisme contra els xinesos.
És racisme, sí. Diu poc de nosaltres que nens amb ascendents asiàtics que són d’aquí s’hagin de defensar d’atacs d’ignorància i de racisme absoluts pel coronavirus.
“Si el primer que ens ensenyessin de la llengua dels altres fos a estimar…”
Clar, el que aprens abans d’un idioma són les paraulotes. Seria molt diferent si ens ensenyessin a estimar amb la llengua.
En un episodi del llibre la Jin, una perruquera que substitueix la Wenling, explica que està aprenent castellà però no català. És vital que els estrangers aprenguin la llengua per a la seva supervivència?
Sí, perquè són els catalans d’ara. Són d’aquí, i tenen el dret a aprendre el català.
