!–akiadsense–>
Guillem Vilella (Barcelona, 1974), més conegut com a Guille Milkyway, és l’ànima de La Casa Azul i compositor de melodies conegudíssimes de la televisió com Amo a Laura“>. També té un premi Goya a la millor cançó original, per la pel·lícula Yo también. L’any passat va treure nou disc, La gran esfera, i ara el confinament l’ha enxampat preparant nous temes i la gira del 2020. S’ha pogut adaptar i treballar des de casa, tot i que ha de fer-ho robant-li hores al son nocturn perquè té dos fills i la conciliació no és fàcil. Ha fet noves arrels a Sant Cugat, tot i que és barceloní de naixement i criança. Collita de Sant Gervasi, concretament. Conversem per Skype sobre la ciutat i la crisis post-virus, mentre degustem un vi de la D.O. Catalunya.
Ets aficionat al vi?
No en sé gaire, però això no m’impedeix gaudir-ne. Tenim molta enveja dels que en saben, però és com qui en sap moltíssim de música i es passa els dies escoltant-ne: dubto que gaudeixi més de la música que algú altre que no té tant background! Potser en gaudeix més i tot! A mi això em passa amb el vi: en gaudeixo molt, però sóc zero expert. Això sí, si vaig a sopar amb algú que en sap molt, m’encanta escoltar-lo i aprendre’n.
Com en la música, els prescriptors són clau per trobar al que a cadascú li agrada.
Utilitzo molt el recurs de la botiga especialitzada en vins. En tinc una al costat de casa i quan hi entro… uff! És allò el que li dona sentit a la compra de vi. El valor de la botiga de proximitat, en vins es nota moltíssim. Estàs 10 o 12 minuts amb una persona explicant-te coses, tens una experiència sobre aquell vi abans de tastar-lo i arribes a casa amb unes ganes d’obrir l’ampolla!
Sols prendre el vi menjant o sol?
El vi és de les poques begudes a les que li trobo la gràcia fer maridatges. Sense menjar, no es gaudeix de la mateixa manera. Amb la cervesa no em passa, per exemple. Qualsevol persona no experta té una experiència organolèptica diferent si pren vi sol o maridat.
Hi veus recorregut, a prendre vi en una sala de concerts o en una discoteca? Ningú ens obliga a prendre cervesa o combinats mentre ballem, bé podríem triar una altra beguda.
Sí, sí, sí! I em sembla fatal associar el vi només a propostes culturals sibarites. Es fa amb bona intenció, però tanca la porta a incorporar-lo al lleure evasiu. Si no en bevem vi ballant no és per la graduació, perquè la cervesa tampoc té molts graus. Potser sigui perquè el vi es gaudeix més al paladar, és una experiència per se més elevada que prendre un combinat. De fet un bon whisky tampoc se sol prendre amb gel ni ballant. A la discoteca la gent vol prendre un refresc amb l’efecte evasiu i socialitzador de l’alcohol. El vi és més íntim.
Amb La Casa Azul fas molts kilòmetres. Té bona entrada el vi català fora de Catalunya?
Fa temps que es valora molt. Per sort en gastronomia, les lluites entre territoris desapareixen. Davant d’un bon vi, a la gent se li’n refot la política. Però a Madrid sempre ha passat una cosa curiosa: les propostes que venen de Catalunya i en especial de Barcelona es veuen amb un punt de sofisticació. Això de vegades és positiu i a vegades s’utilitza com a caricatura.
!–akiadsense–>
El coronavirus t’ha enxampat gravant cançons per al proper disc. Se’n ressentirà el calendari de llançament?
Una mica. No hi hagi manera, sempre m’acabo endarrerint… Per un cop que anava bé de temps! Al cap d’un mes de llançar l’últim disc ja estava preparant el proper. Ara a l’abril ja havíem de treure el primer single, només quedava polir la mescla de veus. I pam, una altra vegada aniré tard! Sembla una maledicció! [riu] Per sort, com que em vaig olorar que aniríem a pitjor, just abans del confinament vaig traslladar a casa les coses imprescindibles per poder gravar des d’aquí. És una situació una mica retro, tancat a l’habitació gravant com fa 15 o 20 anys!
També tenies entre mans la nova gira pel 2020, que deu haver saltat pels aires.
És un drama. I una llàstima, perquè estàvem en el millor moment de la carrera del grup en directe i teníem moltes idees pels concerts de 2020 i 2021. Tot s’ha hagut d’aturar i això implica a un equip de 14 o 15 persones, entre tècnics i músics. Això és el que no em deixa dormir! Les presentacions a la sala La Riviera de Madrid ja les hem ajornat al setembre. I molts festivals i ajuntaments estan intentant, abans de cancel·lar, buscar una data alternativa. Però també és difícil, amb aquesta incertesa.
De fet molts concerts, però també congressos i activitats de tota mena, s’estan reprogramant per la tardor. No podem trobar-nos amb un excés de propostes i que es contraprogramin entre elles?
Ja està passant! Tothom ha assumit que entre finals d’agost i principi de setembre s’haurà recuperat una certa normalitat. Però si la música en directe estava en un moment prou bo, després d’anys difícils, és també perquè cadascú havia consolidat més o menys un espai al calendari. A Catalunya aquest solapament pot ser més greu, perquè com més petit és un entorn, en teoria més mobilitat de públic hi ha. I si els concerts se solapen, la gent haurà d’escollir.
Hi ha hagut un esclat de concerts en streaming. Però de momnet no hi ha un model de negoci que permeti sostenir-los en el temps, com Spotify ha aconseguit rendibilitzar l’escolta gratuïta de música.
La música en directe i la gravada són disciplines molt diferents. D’escoltar un vinil a Spotify per mi no hi ha un gran canvi, encara que els puristes diguin que sí. Quan toquem en directe facilitem una experiència social i emocional. Per mi un concert té més a veure amb ballar en una discoteca amb els teus amics i que posin aquella cançó súper preferida, que amb escoltar un disc amb els auriculars. Ara bé, si demà ens diuen que hem d’estar 10 anys tancats a casa, no dubtis que abans d’acabar l’any hi haurà una pila de plataformes de concerts online intentant monetitzar-los.
El teletreball sembla que hauria d’ajudar a conciliar, però amb criatures a casa és tot el contrari. Com ho viviu, a casa teva?
És molt complicat. Tinc dos fills: la gran té 10 anys i el petit n’ha fet 8 ara. Saben què està passant, tot i que clarament per als nens el gran problema no és entendre-ho sinó la incertesa: necessiten saber què passarà les properes 5 o 6 o 7 hores però també la setmana vinent. Així és com funciona la seva vida i és el que els aporta tranquil·litat. Estar tancats a casa pot no agradar-los, troben a faltar els amics o els costa més dormir, però la incertesa és una font d’estrès molt important per a ells. Qui no té criatures viurà un confinament totalment diferent, perquè la gestió del temps canvia molt. No podem deixar-los sols durant hores mentre treballem, hem d’estar presents tota l’estona. A mi això m’ha portat a fer un horari molt nocturn: quan ja els he llegit el conte i s’han adormit, aprofito la nit per treballar. Em falten hores de son, com quan eren nadons. Però he redescobert el petit plaer d’escoltar música sol de matinada a la terrassa!
Segur que aquest confinament global protagonitzarà alguna pel·lícula ben aviat. Serà material creatiu per als músics, també?
És inevitable i de fet ja hi ha moltíssimes propostes artístiques sobre el tema. L’aïllament s’ha estandaritzat com a potenciador de la creativitat, tant per a músics com per a escriptors. Ara bé, seria més inspirador si no ho estiguessis vivint en primera persona! Per a molts, entre els que m’incloc, els primers dies van ser paralitzadors. No és pessimisme, és que no pinta gens bé. Amb franquesa, jo li dono voltes a les mateixes idees que abans del confinament: el distanciament social creixent, la por al futur, la globalització uniformitzadora, el Big Brother de control… Són coses que sempre m’han angoixat molt. Ens anem repetint que traurem coses positives d’aquesta situació, perquè ens ens fa sentir millor. Però no hi estic gens d’acord. El resultat d’aquesta crisi serà menys llibertat de moviments, més control i menys contacte humà. L’altre dia sentia un ministre dient que ens haurem d’acostumar a estimar-nos d’una altra manera. Però què diu! Jo ni vull ni penso acostumar-m’hi!
Com són les cançons en què treballes ara?
En l’últim disc ja volia aprofundir en la fusió d’estils. Tinc una certa obsessió per agafar coses dels nous estils urbans i dotar-les de melodia i de sonoritat atemporals. M’interessa molt com sonen, però no m’hi sento identificat per generació. De fet quan la gent diu que no li interessa la música actual o l’antiga, normalment significa que aquell discurs no els interpel·la. Però els sons, el ritme o les referències a anteriors moviments contraculturals com el punk, el hip-hop o el jazz, sí que poden interessar-los. Ara bé, cal ser curiós i dedicar-li un temps.
Com a economista de formació, aquestes 5 setmanes has estat més pendent de les notícies sobre l’epidèmia o sobre la recessió posterior? Quina dieta informativa segueixes?
El dia a dia informatiu no és un degoteig d’informació, ja és com la narració en directe d’un partit de Champions: l’última notícia, l’última dada… No es pot assumir aquest ritme, així que durant el dia intento desconnectar i al vespre em poso al corrent de les coses bàsiques. Em costen d’entendre certes decisions sanitàries, però no sóc expert. I procuro no pensar gaire en la gran crisi que ve ni en la retallada de llibertats, que ja està decidida. La gent mira sèries com Black Mirror i va dient “s’assembla molt a la realitat”. Clar! Perquè és la realitat! La distòpia estrella del cinema és el xip subcutani que controla on ets i les constants vitals. Ara ens plantegen el mateix, però en forma d’aplicació mòbil. Si fa tres anys haguéssim fet una enquesta, el 99% de la població no hi estaria disposada. Però, i avui? Com més dur i llarg és el confinament, més proper estàs a respondre que sí. És pel preu per sortir de casa. Però és un preu molt alt. Quan assolim drets és molt difícil tornar enrere, però quan en cedim també costa molt recuperar-los. D’acord que quan navegues per internet ja dones molta informació de tu mateix, però pots escollir fer-ho o no. I l’ús de les dades és molt diferent: una cosa és que busquis uns pantalons a internet i després et surtin anuncis de pantalons i una altra molt diferent és que vingui un policia allà on siguis i t’obligui a anar a casa!
Barcelona ha estat molts anys un temple del pop independent, empès pel gran èxit de la moda hipster. I si bé al principi va tenir elements alternatius, amb els anys es va convertir en una mena de caricatura publicitària. El relleu, nascut de la crisi anterior, han estat ritmes urbans com el trap o el reggaeton. Els veus potencial per ser hegemònics?
De fet estem en transició post-música urbana. Dir que la nova sonoritat és el trap o el reggaeton ja no reflexa la realitat: anem cap a la següent moda, tot i que possiblement estarà alimentada per aquests estils predecessors. La música que fan a la seva habitació els post-millennials o centennials o com se’ls vulgui anomenar és molt poc purista. Falta molt poc perquè els que van començar a fer música urbana a Barcelona fa 7-8 anys diguin: “Això d’ara ja no és el que fèiem nosaltres, allò nostre sí que autèntic!”. Està a punt de passar! El poc prejudici que mostren els adolescents d’avui fa que incorporin coses molt diverses, des de la base del reggaeton i el trap que han escoltat en els seus primers anys d’interès musical.
És una contracultura menys prostituïda que anteriors moviments contestataris de Barcelona?
Barcelona sempre ha estat una ciutat molt pionera i generadora de contracultura. I també n’ha fet una reivindicació una mica ridícula, sí. En els últims anys ha estat molt exagerat. Però als 70 hi havia el rock progressiu o rock laietà i als 90 hi va haver l’explosió de la música electrònica, amb una cultura de club molt centrada a Barcelona. No es van explotar massa com a imatge publicitària, però han estat essencials per entendre els estils que han vingut després. A Barcelona la música urbana ha estat ultra efervescent, l’underground del trap ha estat molt potent. I la generació jove actual és més de fer publicitat de marques en primera persona a les xarxes socials, sobretot a Instagram. Aquest tipus de publicitat sí que està absolutament lligat a la música urbana i d’aquí uns anys probablement ens semblarà caricaturesc i ridícul. Perquè ho és, igual que fa uns anys ho eren aquells anuncis de platges mediterrànies i barbes llargues!
T’he de fer la pregunta del milió, aleshores: quina serà la següent gran contracultura a Barcelona?
Ni idea! [riu] La gràcia de la contracultura és que es generi de forma molt espontània, sense cap voluntat de ser quelcom. Que simplement succeeixi. Ja treu el cap algun element, com un retorn al bedroom pop, que és usar sons molt amateurs gravats a l’habitació de casa per a convertir-los en una gran sonoritat. I torna la influència clara del pop, que fins ara no era gaire present en la música urbana. Hi ha com una mena d’emotrap, de trap amb molta melodia. I sembla que comença a arribar un pop lluminós a aquesta generació fins ara tan fosca.
Les crisis són terreny adobat per al sorgiment de contracultures.
Clar! Les generacions perdudes sorgeixen quan és molt evident el No Future. És un efecte immediat. El trap té molts punts d’unió amb el punk, els dos discursos tenen en comú una noció d’ara i aquí sense futur. Però quan aquesta generació tingui fills, aquests no faran el mateix discurs. No ha passat mai a la història de la Humanitat! [riu] L’art sempre és referencial però en el procés de copiar surten petites mutacions. Com els virus! Hi haurà gent que voldrà copiar, li sortirà ‘malament’ i farà una cosa nova.
Barcelona ha estat un referent en vida nocturna durant l’últim terç del segle XX, gràcies a desenes de sales de concerts i bars. Però el nou segle no li prova, a la farra barcelonina. Tu has organitzat presentacions a la sala Cibeles, que ja no existeix; o has fet de DJ en clubs petits, que són locals en perill d’extinció. Ja no som una bona ciutat on sortir de festa?
És impossible fer aquesta crítica sobre les sales sense criticar el model de ciutat. La gentrificació expulsa veïns de casa seva però també afecta molt l’oferta cultural. Els creadors no tenen sales ni clubs ni discoteques per poder compartir els nous moviments amb altres estrats socials. L’oci musical cada cop té més a veure amb aquesta ciutat que aparentment s’obre al visitant per oferir-li coses interessants. I cada cop menys amb l’efervescència cultural que la nit magnifica. El gran drama són les sales petites, que desapareixen igual que les botigues de proximitat. Aquestes crítiques semblen clitxés antisistema, però és que és això el que està passant! És més clar que l’aigua. I no podem ser optimistes amb què canviï el model de ciutat. La contracultura es reduirà a una mena de resistència underground i només la gent que tingui els mitjans i la notorietat suficients aconseguiran que allò nou que fan arribi a les sales grans. A les que sobrevisquin, perquè també estan patint les grans fins i tot! La sala Apolo, per exemple, ha de lluitar molt. No és només una discoteca mítica, sinó també una sala amb una programació molt sòlida que explica per sí mateixa el pols cultural de la ciutat. Veurem si ho pot sostenir.
El teu barri, Sant Gervasi, ha canviat menys que altres com Gràcia o el Raval.
Aquest és el drama. El nivell sòcioeconòmic de Sant Gervasi fa que no hi entri tant la gentrificació. En els barris on hi ha sòl barat, el sistema arrasa. En canvi on hi ha sòl car i viu l’elit, es té la sort que la vida de barri segueix existint.
