Rafel Pino és el director comercial del Celler Masroig (DO Montsant), fundat el 1917 i que aquest mes de febrer fa 105 anys. Hem parlat amb ell per conèixer la seva experiència, com viu formar part d’un celler amb aquesta trajectòria i com tots els canvis de les darreres dècades han transformat no només el vi sinó, també, la terra on es produeix.

Cent cinc anys donen per veure canviar molt les coses.

És una visió molt gran del passar del temps que es nota, per exemple, quan veus les instal·lacions: tenim parts de començaments del segle XX que encara fem servir, encara que haguem fet millores. Passejar pel celler és com viatjar en el temps, inabastable.

El primer que ha canviat és el vi.

Bé, és el mateix de sempre, de fa 4.000 anys, però la comercialització marca millores i canvis. El món avança i demana unes coses o unes altres i nosaltres, que fem vi perquè ens agrada i en sabem però per vendre’l, ens adaptem al que demana el consumidor.

El Celler Masroig, en una imatge de la celebració del seu centenari

El vi embotellat, per exemple.

Abans no es consumia, no. Les ampolles eren pels châteaus de França, aquí fèiem vi per vendre’l a pes. Alguna gent venia amb dipòsits grans i compraven vi per a tot l’any. Encara tenim record de l’antiga botiga del celler: un lloc amb un escrivent amb els llibres, controlant entrades i sortides, i vuit dipòsits. La gent venia amb botes o amb bocois. Encara que sabessin què volien, tastaven tots vuit vins. Escollien els cupatges directament: una mica d’aquest, una mica del d’allà, un rajolí de l’altre… es feien la seva ‘marca’, hi entenien, de vi.

Tot plegat fins als setanta?

Va ser quan va començar a canviar tot, la sortida de la vida rural més tancada. Alguns van començar a comprar ampolles per a ocasions especials, ‘xampanyet’ de Vilafranca, sobretot. A Masroig ens vam anar modernitzant, sobretot pensant en fer vins més fins i en cuidar més les aromes i el sabor, però vam anar més tard: fins el 92-94 no vam fer les primeres ampolles per a la comercialització. Les fèiem per a socis, amics i algun despistat que passava pel celler. Els Jocs Olímpics van voler canviar la imatge de Catalunya i a nosaltres, tot i que som lluny, també ens va afectar.

Vins novells del Celler Masroig

Això també va canviar el vi que es produïa?

Sempre s’havia buscat el grau i un color intens. De fet, un dels motius pels que hi ha garnatxa blanca a la Terra Alta, el Priorat i el Montsant és perquè és de les varietats que dóna més grau als blancs. El compraven per enfortir vins de fora, barrejant, per exemple, un vi de 11º del Penedès amb un de 15º nostre per donar-li més sensació de volum en boca. També hi ha un altre motiu: el vi es feia servir per treure’n l’alcohol i fer holandes (aiguardent). Es buscava la sobremaduració per aprofitar el carbó que es cremava per escalfar els alambics: com més alcohol hi havia al vi, més eficient era el procés.

Fins que el gust del consumidor va canviar.

Sí i no. És cert que de cop la gent volia vins de 11-12º, però en aquesta zona vam continuar treballant per grans compradors com Torres, i fent vins mirant el grau, per vendre les holandes. Això va ser bo: quan el mercat va començar a demanar varietats típiques de cada zona, teníem les vinyes intactes.

A la història del vi català sovint s’oblida com es van fer servir moltes varietats importades.

Els primers vins famosos del Priorat duien molt cabernet. Ara no ho diem però no es tenien en valor les varietat autòctones sinó els vins robustos, amb capacitat d’envellir, amb molt color i molta intensitat. Semblava que la garnatxa i la carinyena no eren prou bones, es volia raïm internacional. En aquest país pensem que tot el que ve de fora és millor. La carinyena era considerada per a vins rústics i poc elegants i no entrava als plans dels compradors. Tinc una anècdota sobre això…

Rafel Pino | Celler Masroig
Rafel Pino | Celler Masroig

Digui, digui!

Fa anys, tornant de la fira ProWein, era al metro i vaig sentir un francès parlant amb un aragonès. Li deia que la carinyena era una varietat espanyola molt bona… i l’aragonès deia que no, que era francesa! No em vaig poder contenir, li vaig dir que la carinyena, com la garnatxa, és una de les nostres varietats per antonomàsia. Ni els mateixos espanyols saben què és una varietat autòctona, i per això els francesos es volen apropiar de la garnatxa i no la defensem prou.

Del vi a granel al ProWein en vint anys…

Quan vas a fires al principi et passa que no saps ben bé què fas. Dónes vi a la gent, no saps si t’han entès i quan tornes et preguntes si has venut vi o només has estat “de vacances”. Després veus que les fires, les mostres, les presentacions, les cartes dels restaurants… han aconseguit que es coneguin i es valorin les nostres DOs i nostres varietats entre les millors del món. Els francesos poden estar molt orgullosos dels Borgonya, Bordeus i Xampanya, però nosaltres també dels nostres vins.

Tota una revolució, mirant enrere.

Algunes persones van marcar un abans i un després. Álvaro Palacios, René Barbier, Carles Pastrana, Josep Lluís Pérez… ells van fer el “Nou Priorat”, ens van posar al mapa i arrel d’això ens vam posar les piles. Priorat és DO des del 2000 i Montsant des del 2001, perquè no podíem ser “Priorat subzona Falset”. Ens vam adonar del que teníem quan Robert Parker va donar 100 punts a l’Ermita, algú que no era dels de sempre, a un vi d’una zona remota, amb vinyes de “viticultura heroica”. De cop va començar a venir un munt de gent. D’això també recordo una cosa…

Verema al Celler Masroig

Endavant.

Els primers anys, la fira de Falset era una cosa ben petita, amb unes quantes casetes. I de cop, un dia, va aparèixer un Ferrari a Falset. Devia ser un despistat que va llogar-lo a Barcelona i va baixar a tastar vins. Tothom es va sorprendre molt, no s’ho haurien imaginat mai.

Després de segles treballant la vinya…

És exactament això. Dignitat tota, però no ens havíem adonat del que teníem. El vi és part de la nostra cultura, de la nostra vida: el pa amb vi i sucre, anar a veremar als estius de nanos… però a ningú se li havia acudit alçar una copa, remenar, mirar l’aroma. El vi era alimentació bàsica i part de la cultura. Ara forma part de la vida d’un munt de gent i és l’orgull de la gent dels pobles, que havien anat perdent població. Quan els fills anaven a estudiar a Tarragona, els pares ja els compracen un pis perquè no tornessin i no patissin les mateixes dificultats que ells. Ara aquests mateixos pares, els vells del poble, estan orgullosos del vi. El primer miracle del vi del Priorat és que els pobles han reviscut. No només com a empreses privades de gent que viu a Barcelona, que també, sinó per a la gent de la zona que seuen davant la cooperativa i diuen que veure sortir els camions carregats els fa contents. Això no té preu i m’omple molt de joia.

Nou comentari

Comparteix