Soazig Darnay (CEPVI): “Gestionar l’espai rural no és ordenar el camp des de Barcelona”

La presidenta de l'entitat conversa amb 'Vadevi' sobre l'estat actual del paisatge del Penedès i els reptes a què s'enfronten tots els espais agrícoles, convençuda que cal repensar completament el model

Soazig Darnay és, des del passat mes de maig, la nova presidenta del Centre d’Estudis del Paisatge Vitivinícola (CEPVI), una entitat que vol ser el pal de paller del debat sobre el model de futur del territori i el paisatge de les zones vitícoles del nostre país. Com a paisatgista, estudia el valor estètic i artístic del paisatge però també com s’hi relacionen les persones i el valor que té com a espai natural per tal de garantir-li el futur en un moment crític.

Què és el CEPVI?

El Penedès és una zona vitivinícola metropolitana amb unes pressions urbanístiques i logístiques enormes. Les autopistes, Rodalies, l’AVE… han partit la plana, dificulten el cultiu i malmeten el paisatge. També hi ha zones industrials i molt ús de sòl. Per sort, el sector vitivinícola és pou potent per aturar alguns projectes. A principis dels 2000 es va fer la Carta del Paisatge de l’Alt Penedès, anterior a la llei catalana sobre la matèria i a la creació de l’Observatori del Paisatge de Catalunya. Així doncs, som un model i un referent en aquest camp. També es va crear el Congrés d’Art i Paisatge, amb la col·laboració de diverses universitats i vinculat a la idea visual i cultural del paisatge, per fer pressió, que hi hagi un organisme de defensa del paisatge i es respecti a la Carta del Paisatge, que no és vinculant. De tot això, el 2014, en va sorgir el CEPVI com a entitat sense afany de lucre.

Paisatge agroforestal al Penedès | Soazig Darnay
Paisatge agroforestal al Penedès | Soazig Darnay

Què entenem per paisatge?

La paraula té un recorregut molt llarg i moltes interpretacions. Va aparèixer en relació a la pintura i les arts literàries durant el Romanticisme. Aquí tambe hi ha la tradició excursionista, que ho relaciona més amb la geografia. A diferència del segle XIX, però, on el saber era molt més transversal, ara l’especialització ha separat la idea visual del paisatge, una mirada burgesa lligada al turisme, de la concepció més contemporània dels ambientalistes, que parlen d’ecosistemes. No obstant això, per exemple, els parcs naturals, no són només un paisatge ecològic sinó també cultural: al cap i a la fi, en primera instància es protegeixen perquè responen a un ideari simbòlic col·lectiu. A Catalunya sembla difícil unir totes aquestes idees, és per això que hi ha parcs rurals al voltant de parcs naturals en comptes de ser una sola entitat que gestioni la relació de les persones amb la terra. Fora d’aquí, els països que han digerit millor el concepte van crear el Conveni Europeu del Paisatge perquè no es pot separar el saber científic de l’interès públic ni deixar l’espai quotidià sense protecció. Davant la pressió brutal cal protegir, entenent el paisatge com a bé comú, com a base compartida i com a dret a la qualitat de vida.

Vinyes de pendent a Cotlliure/Banyuls de la Marenda, un un paisatge tradicional en perill per la urbanització de la costa i les dificultats econòmiques | Soazig Darnay
Vinyes de pendent a Cotlliure/Banyuls de la Marenda, un un paisatge tradicional en perill per la urbanització de la costa i les dificultats econòmiques | Soazig Darnay

Al Penedès, com a altres indrets, el sector del vi n’és un gran defensor.

El paisatge vitícola com a element cultural és un concepte relativament nou, venint d’un temps on un espai agrícola era una demostració de riquesa econòmica. A Catalunya, com a tot l’Estat, hi havia una gran tradició de producció i exportació de vins a granel. El mercat ha canviat completament, s’ha globalitzat, hi ha nous països productors… Els nord-americans van posar en dubte el sistema de terrer, la tradició vinícola europea, amb una visió menys simbòlica i molt més agroalimentària. Els cellers d’aquí van recollir aquesta perspectiva “californiana” en relació al turisme i la van barrejar amb la tradició vinícola autòctona. Parlen de vinyes com a paisatge davant la sensació de risc per l’urbanització i les infraestructures. Si hi ha propietaris petits és diferent, però quan l’empresari s’allunya del camp perd la vinculació amb la terra. L’enoturisme, de fet, es centrava en els cellers fins que el paisatge va estar en perill i, oportunistament, es va voler defensar. Alhora, a la idea cultural i turística del paisatge i a les necessitats dels viticultors s’hi va unir l’ecologia. A França la pressió ciutadana és molt més gran, fins i tot estan prohibits els tractaments fitosanitaris a prop de zones habitades. Tot i això hi ha un mercat que demana més vins ecològics i un ambient general que exigeix lluitar contra el canvi climàtic, respectar la biodiversitat de la vinya… i tot això, a més, és molt apreciat pels consumidors i turistes del nord d’Europa. Hi ha una confluència d’interessos i necessitats.

Vinyes a Lavaux, Suïssa, reconeguts com Patrimoni Mundial per la UNESCO però que també tenen problemes per diversos factors | Soazig Darnay
Vinyes a Lavaux, Suïssa, reconeguts com Patrimoni Mundial per la UNESCO però que també tenen problemes per diversos factors | Soazig Darnay

Justament pel canvi climàtic, ha aparegut una nova pressió, la de la instal·lació de renovables.

S’ha banalitzat, passa com amb el superestetisme dels cellers. El vi es produeix “igual” a tot arreu, per conservar l’originalitat cal la part patrimonial, d’antiguitat, el paisatge… En l’aspecte energètic hi ha pressió ciutadana i també dels cellers, alguns dels quals tenen xarxes de relacions molt eficients. Hi ha un joc polític enorme, interessos de què no es parla… però al final acabes frenant un projecte perquè hi viu una àguila. Si hi ha un castell enmig de la muntanya, pots envoltar-lo de molins perquè només està protegit l’edifici. Com es cuida el patrimoni? Com s’integra fora de les zones protegides? Els espais protegits tenen problemes de gestió, com la visió “sagrada” del bosc o les dificultats per recuperar camps de conreu abandonats si hi han crescut arbres. Falta sentit comú i transversalitat. Hi ha experts de molts camps seguint agendes diferents amb sort diversa segons la seva influència política. El que va triomfar més, és clar, és la visió burgesa de la protecció. Potser Europa hauria de dir-hi alguna cosa, però també fa acords amb empreses enormes i tampoc no ens protegeix. Els polítics no tenen prou visió global, només la ciutadania i la protesta poden frenar certes coses.

La gestió dels entorns forestals i agrícoles, que són paisatge, dóna molts problemes.

Hi ha cellers que han hagut de posar tanques elèctriques per frenar els senglars als espais visitables. Hi ha una certa intenció de “reasilvestrar” Europa però cal anar amb compte, compatibilitzar-ho amb els usos econòmics i amb la població. Repoblar amb llops al centre de la Península és molt fàcil però aquí, amb la densitat i l’activitat que hi ha, és tota una altra cosa. Els espais naturals són intocables, molt difícils de gestionar i ningú no acompanya uns propietaris forestals que no poden obtenir-ne cap rendiment. Als espais agrícoles passa el mateix, el manteniment queda a les seves mans i els demanem que els protegeixin com una càrrega. Se’ls ha nomenat jardiners del paisatge i el que volen és produir i cobrar per la seva feina, no pas donar serveis als turistes.

Vinya i masies al Penedès | Soazig Darnay
Vinya i masies al Penedès | Soazig Darnay

Com es pot compatibilitzar, tot això?

Cal treballar la sostenibilitat, gestionar el territori donant suport a pràctiques de qualitat i fomentar el consum local i un turisme que aporti valor, però el turisme té un límit, cada cop hi ha més propostes arreu del món i la massa d’aquest tipus d’oferta és massa petita i està molt dividida, no pot créixer prou com per mantenir aquesta idea de desenvolupament sostenible. L’altra línia és la dels serveis ecosistèmics, que s’hauria d’aplicar a nivell europeu. Si volem conservar els paisatges i el medi ambient, cal pagar-ho. No sé com, però aquests serveis cal comptabilitzar-los, donar-los valor perquè sense això, al capitalisme, no existeixes. El valor de l’oxigen o la captura del carboni dels arbres, el valor de les vinyes com a tallafocs, fins i tot la bellesa com a servei. Si vols viure al camp potser has de pagar per mantenir el paisatge igual com a les ciutats pagues pels parcs.

El camp és el camp i la ciutat és la ciutat, dirien molts urbanites.

Ja no hi ha camp i ciutat, hi ha grans regions metropolitanes gairebé contínues. Hem d’acabar amb aquesta visió que separa les dues coses, aquesta definició per contrast. Els plans territorials no poden estar fets per urbanistes, per gent de ciutat decidint com “desenvolupar” el camp, sigui el que sigui el que volen dir amb això. Hi ha una idea llei agrícola que pensi el camp des del camp i mirant a la ciutat, però ens preguntem quan es convertirà en realitat i si funcionarà fora dels Parcs Agraris. Què passa amb la resta d’espais? No parlem de taques separades. L’agenda rural, a nivell europeu, segueix aquesta necessitat de valoració des del mateix lloc. Gestionar l’espai rural no és ordenar el camp des de Barcelona. A més, també poden ser espais d’innovació, fins i tot, pensant per exemple en la repoblació de localitats abandonades. El cooperativisme, per exemple, està tornant. No sé què passarà en el futur però cal pensar diferent.

Nou comentari