El professor Carlos Cantero és Catedràtic d’Agronomia de la Universitat de Lleida. Enginyer Agrònom per la Universitat Politècnica de Catalunya, es va doctorar en Agronomia l’any 1989 i ha dedicat la seua vida a investigar sobre l’agronomia sostenible en zones mediterrànies, la diversificació de cultius, l’agricultura de conservació així com l’aplicació integrada de tècniques agronòmiques per a l’optimització de la productivitat agrícola en els sistemes d’esta mateixa regió. També s’ha dedicat a conèixer i estudiar les pràctiques agrícoles per a l’adaptació i mitigació al canvi climàtic, entre moltes d’altres, que se sumen també a diverses publicacions fetes sobre aquestes temàtiques.
En l’actual situació, la gestió agrícola en els secans de les zones mediterrànies demana un equilibri entre necessitats agronòmiques, econòmiques i ambientals. La principal característica dels secans és la irregularitat en la disponibilitat d’aigua, a la qual els éssers vius com ara les plantes s’han d’adaptar, i el model proposat en les darreres dècades, especialment per als secans, considera una integració agronòmica, econòmica i ambiental, tot valorant els conceptes de l’ecologia com a ciència. I s’han definit, també en els últims anys, sistemes de maneig que combinen tècniques de producció per aconseguir una optimització productiva.
Estes estratègies han de combinar l’ús de varietats adaptades i el maneig adequat del cultiu que afavoreixin l’acumulació d’aigua al terreny i redueixin l’evaporació directa del sòl i la pèrdua per drenatge i escolament superficial. Per aquest maneig del cultiu, cal fer concordar les necessitats hídriques del cultiu amb la disponibilitat estacional de l’aigua a partir d’opcions com optimitzar les tècniques de sembra (data, densitat i marc de distribució), la fertilització (especialment la nitrogenada), o utilitzar un maneig del sòl que en millori les propietats físiques, químiques i biològiques (fertilitat), i que n’eviti la pèrdua per erosió. Cada gota d’aigua recollida i acumulada ha d’anar dirigida a produir la major quantitat de biomassa i rendiment i qualitat possibles.
- Aquesta és tota una declaració de principis respecte a l’agricultura en secà. Penses que s’aplica, exhaustivament o com a mètode de màrqueting o green washing?
És una declaració de principis i sobretot d’estratègies agronòmiques, ambientals i socioeconòmiques. L’agricultura de secà té capacitat de produir aliments per a part de la població, conservar, mantenir i incrementar els recursos ambientals que es troben als seus sistemes agrícoles i a més oferir oportunitats socials i econòmiques. És una constatació amb les dades científiques i tècniques dels darrers 60-70 anys. Hi ha coneixement, ciència i tecnologia per a aquesta agricultura de secà. Creure que l’agricultura de secà només serveix per justificar un green washing planteja les mateixes limitacions dels que la volen utilitzar com a màrqueting o política únicament ambiental.
- L’agroecologia va ser una branca de la ciència que es va desenvolupar els anys 70 del segle passat als Estats Units. Consideres que l’agricultura orgànica, la regenerativa…, són la mateixa cosa amb altre nom, que en part part, o creus que són conceptes totalment diferents?
L’agricultura orgànica, anomenada agricultura ecològica aquí i organic farming en la seva denominació anglosaxona és un sistema de producció limitat i estricte. En realitat es podria considerar que agricultura n’hi ha només una i és una activitat primària de l’home per obtenir principalment aliments i altres productes. Tot el que es defineixen com a “agricultura de” són termes que han sorgit en aquestes passades dècades dels segles 20 i 21 (algunes de forma repetida) i que conjuguen diferents estratègies i pràctiques agrícoles pretenent ser innovadores, però que no ho són tant. Les noves agricultures tendeixen a apoderar-se de coneixements ja establerts i defineixen tècniques ja conegudes com si fossin innovadores. Algunes utilitzen les incerteses que existeix encara en el coneixement per certificar aspectes que encara la ciència no ha constatat i amb això creen més confusió i expectatives als productors agraris ia la societat. També són oportunitats de negoci i per això progressen en determinats ambients i escenaris. Aquestes no són en realitat noves agricultures sinó sistemes de producció que defineixen condicions particulars on aplicar-se, però que inclouen tècniques habituals ja reconegudes científicament com a efectives i utilitzades en la producció agrària habitual (reducció del conreu, fertilització orgànica, guarets llavorat i moltes altres).
En els últims dos segles, el coneixement basat en la investigació i mètode científic ha estudiat les pràctiques agrícoles utilitzades des de sempre i se n’han proposat de noves. L’important de la progressió del coneixement és que s’han definit els nínxols i els llindars d’utilització adequada. Però sempre basades en el coneixement de les ciències bàsiques i les aplicades. Així que sí, possiblement són més del mateix.
- Ara és d’ús corrent el cultiu de carboni (C farming), per a alguns és una part secundària de la producció, per a d’altres és l’objectiu. Què n’opines?
Possiblement, el terme C farming s’ha utilitzat en les darreres dècades en relació a dos aspectes: El primer, la constatació de l’increment de la concentració de C02 a l’atmosfera, amb l’efecte hivernacle consegüent. Després sorgeix la necessitat de reduir aquesta concentració per mitigar aquest efecte. C farming sorgeix amb l’objectiu de buscar actuacions que redueixin aquestes emissions cap a l’atmosfera intentant fixar el C en altres llocs com el sòl, les plantes (boscos) i els oceans que ja són embornals habituals. El segon ve de la característica principal de la nostra societat, desenvolupar oportunitats de negoci. En aquest cas es desenvolupa el “mercat del Carboni” (compra venda de crèdits de carboni) i que justifica aquest terme de C farming.
A mitjà o llarg termini, no hauria de ser ni un objectiu per ell mateix ni secundari de la producció agrícola. El que segur que sí que ho serà a curt termini per aquest efecte d’oportunisme de negoci “si em paguen per recol·lectar carboni, m’hi apunto”. Tot i així, la part positiva és que, amb tota aquesta tendència, s’ha donat a conèixer a la societat que el sòl és un recurs important per al planeta, per a la societat humana i particularment per a la producció agrària que ens dóna menjar. Per això, conservar-lo i mantenir o incrementar la seva salut és fonamental. Si el sòl té un bon contingut de matèria orgànica i el C n’és una part fonamental, aconseguim tenir un recurs molt més saludable i que fa més sostenible l’agricultura.
“L’us de cobertes vegetals no és nou”
- Dins el C farming i l’agricultura regenerativa, l’ús de cobertes verdes naturals o plantades, és recomanada per incrementar el contingut de carboni, la biodiversitat, evitar l’erosió, etcètera. Consideres que són una eina agronòmica universal?
Com totes les tècniques agrícoles, aquestes tenen avantatges i inconvenients. La investigació bàsica i aplicada (com l’agronomia) ha de delimitar els nínxols del seu ús sostenible. L’ús de cobertes vegetals no és nou. Algunes variants ja s’havien utilitzat tradicionalment, com el guaret que pot ser considerat una modalitat de cobertes vegetals més tradicionals. El que si és positiu, amb l’increment d’interès per fer-ne ús, és que molts investigadors han treballat i treballat en la seva utilització per posar els llindars i possibilitats d’utilització.
- Aquests tres darrers anys de sequera excepcional l’aplicació de cobertes verdes s’ha mostrat molt negativa respecte del cultiu. Quina seria al teu entendre la millor gestió d’aquestes en ambient mediterrani?
Moltes de les estratègies de gestió als secans i concretament als secans Mediterranis ja defineixen, estudien i concreten les condicions d’ús en les dècades passades. L’aterrament, la reducció de conreu i els sistemes de maneig del sòl de conservació, la fertilització nitrogenada adequada, l’ús de material vegetal i les característiques dels ideotips d’aquest material des del punt de vista morfològic (arrels, arquitectura foliar,) i fisiològic per a un ajustament a les limitacions hídriques, les formes de plantació, la poda i altres estan ben definides amb bases científiques. Important recordar els aspectes de sanitat vegetal que limiten molt en sistemes ja limitats per l’aigua. Cal considerar a més problemes de malalties i plagues reemergents o de nova introducció. Potser el que falta és una transferència més gran d’aquests coneixements en tècniques aplicades i que els productors agraris entenguin i les posin en ús de forma adequada.
L’aplicació i l’ús de les cobertes vegetals com una altra estratègia de gestió de planta-sòl té llums i ombres. Per això, en determinades situacions d’alta sequera possiblement poden ser contraproduents per al balanç hídric del cultiu. La millor gestió és la combinació de totes les pràctiques que he assenyalat per definir una estratègia en cada situació. Cal estudiar les possibilitats de la instal·lació i del tipus. Pot ser que, atès el clima tan irregular dels sistemes Mediterranis, haguem de tenir en compte diverses estratègies de gestió segons la situació canviant. Un dels problemes de la presa de decisions dels productors agraris és que prefereixen sempre una estratègia (conjunt de pràctiques agrícoles de gestió) fixa. Potser haurien de considerar més flexibilitat en les preses de decisions i aplicacions de pràctiques, atès les “eines tecnològiques” que existeixen. Potser és important una estratègia d’equip, perquè tots dos models funcionals es requereixen i complementen.
- Veus factible incrementar el contingut de carboni als sòls mediterranis, seguint l’estratègia del 4×1000 desenvolupada a la COP 21?
Segons les dades de què disposem diversos grups de recerca, serà difícil d’aconseguir en determinats ambients. Els ambients mediterranis ho tenen més difícil. La limitació hídrica afecta directament la producció de biomassa i aquesta afecta també directament les restes de material vegetal (restes de parts aèries i arrels) que alimenten la matèria orgànica del sòl i per tant el C del sòl. Així amb escenaris de reduccions hídriques fortes, queda molt limitat produir prou biomassa que alimenti els sòls amb C.
- Quins tractaments per al sòls recomanaries per intentar optimitzar les pluges de baix calat (de 5 a 15 mm) que malauradament són cada vegada més habituals?
Aplicar el principi de concentrar el recurs limitant (l’aigua en aquest cas) a l’espai i al temps. Reducció del conreu, conreu nul, ús de cobertes mortes (residus), cultius i material vegetal i que aprofiti bé aquesta aigua amb sistemes radiculars ajustats, ràpids i adequats a aquestes condicions. Limitar i ajustar les aplicacions de fertilitzants nitrogenats.
- Quines serien les diferències en la gestió del sòl entre un ambient mediterrani amb reg de baix volum i el secà estricte?
Són escenaris força similars. En cas de secà el problema és que no saps quan tindràs l’aigua. Així cal jugar amb tot: (1) preparar el terra per a la captació (augmentar la seva capacitat d’infiltració, l’oportunitat de la mateixa i reduir-ne l’escorriment); (2) la conservació (augmentar l’emmagatzematge, reduir l’evaporació i la pèrdua des del sòl) i (3) l’ús eficient de l’aigua pel cultiu. Aquests tres pilars conformen l‟ús de l‟aigua en els sistemes de secà. Als regadius deficitaris o de baix volum es poden considerar aquests mateixos pilars dactuació. L’únic que canvia per a millor és que saps quan disposaràs i aplicaràs l’aigua de suport, però els conceptes de captació, conservació i ús eficient pel cultiu són els mateixos i les pràctiques que hi porten són pràcticament les mateixes. Cal tenir en compte que, en molts casos, els sistemes de baix volum no apliquen tota l’aigua que el cultiu necessita, són en realitat un suport i per tant també necessiten l’aigua de la pluja.
- Els costos agronòmics són importants, cada cop més limitants, la matèria orgànica a terra, entre altres funcions reté aigua. Què és més important: aplicar productes i fertilitzants orgànics o evitar l’erosió?
La matèria orgànica per si sola no reté l’aigua, el que fa falta és facilitar una estructura a terra per a un millor emmagatzematge i una millor conservació. L’erosió és la pèrdua de terra i per això dels seus components. La matèria orgànica del sòl n’és un dels components. Així doncs, quan hi ha erosió es perden els components minerals (sorres, llims i argiles) però també es perd matèria orgànica. D’altra banda, els fertilitzants orgànics poden contribuir a elevar la matèria orgànica del sòl a mitjà-llarg termini directament per la seva composició orgànica (només en el cas dels fems, però molt poc en el cas dels purins) i indirectament a través de promoure la producció de biomassa si estan ajustats a la seva dosi amb altres tècniques agrícoles. En aquest cas tampoc no són excloents. Es pot evitar erosió amb sistemes de maneig de sòl de conservació ia més utilitzar els productes orgànics com a fertilitzants per conservar o elevar la matèria orgànica estabilitzada al sòl.
- Consideres viables els secans estrictes al nostre model agroindustrial, fins i tot al nostre model agro social?
Sí, fins al límit que marca la quantitat d’aigua, però també del que exigim al sistema. Com he indicat a la primera pregunta, els secans són més o menys productius segons l’aigua disponible i el dèficit hídric produït per l’evapotranspiració. En les nostres condicions, cal considerar secans entre 300 i 900 mm. Indubtablement, és més fàcil aconseguir sostenibilitat amb 900 mm que amb 300 mm. Els sistemes per sobre de 500 mm a les nostres zones mediterrànies són sostenibles amb un model agroindustrial i agrosocial. Quan baixem de 350 mm estem al límit i cal afinar molt. En aquests casos, a més, cal plantejar-se que la capacitat de càrrega poblacional agrària haurà de ser molt petita. Caldrà cercar alternatives no només agràries i incloure-les en activitat rural més àmplia per sostenir aquesta població en aquests llocs.
- L’agricultura de conservació englobaria totes aquestes agronomies adjectivades?
L’agricultura de conservació és un sistema de producció que se sustenta sobre aquests pilars bàsics: la reducció del conreu (mínima alteració del sòl), manteniment de cobertura del sòl amb residus sobre la superfície i cobertes vegetals, i ús de diversificació de cultius. És una proposta de sistema de producció des de l’òptica de conservació del sòl, de l’aigua, de la matèria orgànica del sòl i sembla que contribueix en alguns casos a la millora de la biodiversitat. Accepta i proposa qualsevol altra tècnica de cultiu sense restriccions sempre que sigui adequada, òptima i ajustada a les necessitats. Altres agricultures són restrictives amb l’ús de determinades pràctiques agrícoles (exemple de l’agricultura ecològica), per això no crec que aquestes les englobi, però sí que coincideix amb el model de producció integrada que em sembla el més sostenible. És a dir, després d’analitzar i quantificar en els sistemes agrícoles el sistema de producció, caldria proposar amb amplitud tècnica i basada en el coneixement (no en la mística) les tècniques agrícoles en una estratègia integrada.
- Tens alguna aportació agronòmica per a les vinyes, després de tres anys de falta absoluta d’aigua?
És difícil. Aquestes condicions són les que indicava, per sota dels 350 mm aconseguir sostenibilitat és molt difícil només amb la producció agrària. Tot i això, és important preparar els nostres camps per a tècniques de conservació de sòls i d’aigua. Quan tinguem aigua, no oblidem que cal fomentar aquestes pràctiques.
Una ‘Europa verda’ és molt difícil per a les nostres condicions
- Des del secà, al mediterrani, amb canvi climàtic, et sembla apropiat el pacte verd de la UE?
El pacte verd té un origen possiblement centreeuropeu i aquells països que no tenen limitacions importants en la quantitat i distribució d’aigua en els seus sistemes agrícoles. La preocupació per l’aigua i el terra han quedat relegats a altres i per això l’Europa verda es basa en altres pilars mediambientalistes amb més força. Als sistemes mediterranis la manca i la degradació del sòl i de l’aigua són els factors més limitants i preocupants. El pacte verd imposa i adreça a aconseguir una Europa verda que és molt més difícil per a les nostres condicions.
- Vols aportar alguna cosa més, segur que he deixat molts aspectes per manca de coneixement?
Es podria estar parlant molt i amb més precisió, però el que es podria afegir és que per obtenir sistemes agrícoles i sistemes de producció sostenibles, inclosos els de la vinya, caldria considerar estratègies integrades. No es poden resoldre els problemes i abordar reptes amb models estrictes que limiten pràctiques i estratègies. Hi ha molts escenaris en la producció agrícola i no hi ha un sol model vàlid per a tots.
