En un d’aquests dies de novembre de cel clar, amb clara dicotomia tèrmica entre el dia i la nit, després de 31 mesos sense pluja rellevant, que porta al 50% del país a una sequera extrema, mai mesurada, i a la resta a una important sequera, que fan repensar el concepte fa bon temps per canviar-lo a fa un temps horrible, tot i que sabem per tradició mediterrània, que en aquest país la pluja no sap ploure (Raimon 1983), s’han trobat en una vinya, una qualsevol de les que hi ha en les 58.000 hectàrees de ceps que hi ha a Catalunya, Marc Castellnou, cap de l’Àrea dels GRAF del bombers de la Generalitat de Catalunya, i Robert Savé, investigador emèrit de l’IRTA, viticultura i canvi climàtic.
Ambdós, mirant el mateix veuen coses diferents: en Marc, unes acumulacions discontinues i irregulars de combustible, i en Robert unes parcel·les agrícoles amb dificultats productives, especialment les de secà. Tanmateix, els dos consideren el mateix: cal un paisatge en retalls per construir-ne un de resilient i, per tant, funcionalment viu.
La relació entre conreu de vinya i bosc s’estudia des de fa anys en el marc del projecte CLIMAVIT21 i més recentment en els MIDMACC i FIRE-RES, on hi participen molts equips de recerca d’arreu de Catalunya, l’Estat i Europa, i en el qual l’IRTA té contractada la tasca de valorar aquest equilibri entre biomes inestables en l’espai i temps.
Estem en el període més sec dels darrers anys i per sort no hem patit a Catalunya cap gran incendi. A què ho atribueixes: a la prevenció, a la reducció d’activitats en l’àmbit agroforestal per la sequera i la calor (menys treballs de camp degut a l’escassa producció agrícola, menys visitants al bosc), a l’atzar….?
Ho atribuïm a una major conscienciació de la societat, que entén que les coses no van bé. Quan es diu que hi ha risc, l’activitat a camp baixa molt i la consciència de situació puja. Això es veu molt en els episodis de calor. Però, a més a més, tenim una major capacitat de planificació de com apaguem els incendis per prioritats, fet que mos serveix per a concentrar els recursos més ordenadament. Sumat a tot això, també entenc que hem tingut una meteorologia favorable amb pluges els mesos de maig i juny, quan eren més necessàries que va trencar el cicle de comportament de foc en el pitjor moment de finals de juny a principis d’agost. Així i tot, les tres explicacions no eviten el fet que seguim acumulant més ràpidament que mai continuïtat i carrega de vegetació.
Com es pot reduir la despesa en prevenció i extinció d’incendis?
Reduir despesa en extinció es reduir intensitat de focs i fer que es puguin apagar més ràpidament amb menys incertesa. Si ho fem, anirem bé una temporada, però després els nostres boscos hauran acumulat més i més biomassa. La clau està, doncs, en mantenir un nivell d’extinció invertint en paisatge, per garantir que en cas d’incendis es tinguin oportunitats de control i extinció. Lo qual no assoleix nomes amb mes recursos (això ja ha caducat), ara cal intervenir en crear mosaic i tenir un paisatge adaptat als incendis. Això es inversió per reduir el risc. Es inversió en seguretat com a país, i es un cost, que no es pot plantejar nomes com un negoci, com no ho son les carreteres, la salut publica.
Necessitem certesa de país per poder garantir inversions a llarg termini i evitar una descapitalització, i això requereix pensar diferent, com estem explicant. L’agricultura no nomes es producció al sector primari, amb el mosaic suposa seguretat al sector terciari. I això es un servei en el que cal invertir.
Ara, torna a ser mediàtic el paisatge divers, a retalls, bona mostra n’és el projecte FIRE-RES, hereu entre altres de CLIMAVID21. Què es per a tu un paisatge divers?
És un paisatge on hi ha diversitat estructural distribuïda, de forma que no hi ha capacitat alta de percolació sobre la mateixa estructura. Es a dir, les estructures diferents cremen diferent. Això fa que la inèrcia energètica s’acumuli si tenim homogeneïtat estructural o es dispersi si tenim diversitat estructural. No és un tema de bosc respecte del conreu, nomes, és un tema de bosc, conreu, pastura, matoll, bosc jove, bosc vell, bosc de pi, bosc d’alzina, etc…
I, en aquesta línia, i donades les característiques del nostre sector agrícola-ramader, quina és aproximadament la mida mínima en superfície de conreu que s’hauria d’intercalar en les masses forestals per a reduir el risc d’incendi i/o afavorir el seu fre?
No tenim una mida fixa. Es un element dinàmic lligat a les característiques del comportament de foc. Es mes important la posició en el paisatge que la mida en si, encara que si que estem parlant de superfícies mínimes aquestes tindrien que estar per damunt de 1 ha. Així per exemple, una vinya en la part baixa de la vall, protegeix del foc tota la vall, una a mitja vessant protegeix una part de la vessant, una dalt la carena no protegeix, nomes fa mosaic. L’arquitectura del paisatge es dinàmica en aquests aspectes i no respon a tant sols a criteris fixes mesurables.
Què demanaries al sector agroforestal, principalment a l’agropecuari, perquè es pugui fer un treball conjunt de defensa del paisatge i la seva funcionalitat?
Necessitem que el sector entengui de la importància del mosaic en garantir certesa davant de pertorbacions, i especialment entengui que no cada peça de paisatge te la mateixa influència. Les parts influents haurien de prioritzar estructures poc carregades de bosc per defensar les estructures molt mes carregades i així garantir un paisatge resilient i amb alta càrrega de biodiversitat.
El que planteges pot incidir en el control de la biodiversitat, o millor dit, de determinades especies perjudicials per l’agricultura com el conill, el senglar i el cabirol d’entre altres, també, si la part influent es un conreu, pot afavorir l’entrada d’aigua en el conreu deslliurant-lo de la competència amb el bosc afavorint les vies de recepció d’aigua edàfica. Penses que reduir l’estructura forestal en el lloc i quantitats adients seria positiu?
Totalment. Hi ha una necessitat de mirar el paisatge des dels diferents punts de vista per trobar el punt de trobada. Vivim temps de molta informació (cadascú en el seu camp) que sovint ens porta a la infotoxicitat. Es a dir, tenim tant informació que no som capaços de ponderar en base a com d’important es cada cosa, situació, lloc, activitat. Això ens duu a no decidir res perquè estem sobrepassats o perquè no entenem del tot les conseqüències, però especialment perquè no podem establir els lligams entre cada peça d’informació i ens tanquem en el nostre mon de coneixements i sensacions. Ens cal passar de la informació al coneixement (saber fer les connexions i ponderacions) i del coneixement al saber fer (acords de com aplicar sobre el paisatge el coneixement).
Només des d’aquest saber fer es poden plantejar els debats de cost-benefici. Es a dir, no tot i a la vegada es possible en un paisatge sostenible. La resiliència passa per acceptar els límits cara a afavorir que es mantinguin uns valors i uns processos vius. En incendis suposa acceptar el que perdrà per garantir amb certesa el que se salvarà de les flames. Però no es possible protegir tot i que no es cremi res, i sinó s’accepta, es corre el risc de perdre-ho tot. Actualment aquests anàlisis de cost-benefici son difícils ja que es basen en informació, sense avaluar coneixement (ponderació de la informació) ni saber fer (que vol dir cada peça en un paisatge realment, quan tot esta interconnectat)
En l’incendi de la Torre de l’Espanyol l’any 2019, els bombers van valorar positivament el fre que van provocar els conreus, però van contribuir que l’avanç del foc no es parés del tot, ja que el camp estava ple de vegetació baixa, en bona part de secà. Entén el cos de bombers que no és deixadesa, sinó agronomia per fixar sòl, retenir aigua, propiciar biodiversitat?
Considerem positiu veure les estructures de baixa càrrega. Tot i que aquestes estructures sense llaurar van sobtar els bombers, ho van fer per la seva relativa novetat. Fins ara, aquesta estructura no es practicava i els bombers entenien que els conreus paraven al foc. Al Priorat el 2015 (foc de Falset) vam veure les primeres vinyes amb aquesta modalitat de conreu. Un cop assumit que no paren però alenteixen el foc, el concepte ja queda incorporat a la presa de decisions.
Tot i així, seria bo crear llocs on sí que es pares el foc. Serien punts estratègics per ancorar la tasca de bombers, protegint el bosc, evitant l’incendi i defensant també l’explotació agrícola. A la Torre de l’Espanyol vàrem veure com molts d’aquests conreus que van propagar lentament van perdre gran part dels arbres. Cal un compromís per dissenyar el paisatge de baixa percolació que calculem no superaria el 8% de la superfície conreada.
Introdueixes un nou paràmetre: la baixa percolació del paisatge; quan no hi ha tractament agronòmic bo, tots ho són d’acord amb l’objectiu. Si aquest és mixte, combinant producció i gestió del paisatge, caldrà generar valoracions conjuntes per actuacions globals?
Com he explicat en l’anterior resposta és així, si. La percolació la definim com la capacitat del foc de creuar un paisatge. Podem evitar-ho amb barreres lineals (tallafocs) o amb un mosaic que faci inviable aquest viatge del foc d’una punt a l’altra del paisatge. El tallafocs proposa parar el foc (però hem vist que salta quilometres, i per tant, en casos extrems no funciona. El mosaic debilita el foc i per tant redueix els seus efectes al temps que el frena i evita que travessi el paisatge. Per tant en una percolació hi entren molts valors de gestió de paisatge (agricultura, extinció, fauna, conservació, caça, paisatge etc), valors que no contempla el tallafocs (extinció).
La gestió de la percolació del paisatge es una gestió multi criteri amb diversitat d’impactes i estratègies unificades per fer el màxim be comú. La gestió del paisatge en format tallafoc nomes contempla evitar el foc independentment dels impactes en els altres valors del paisatge.
El mosaic és diversitat i acceptació del món on vius; el tallafoc és por i defensa
Els secans, demanen aigua al cel i a l’Administració, però malauradament cap dels dos interlocutors poden subministrar-ne en quantitat i forma degudes. Els bombers també penseu que la recollida d’aigua d’escorrentia superficial, com proposa la pagesia, podria ser una opció positiva pel paisatge, els bombers i els pagesos?
Evidentment que si. Tot i així els bombers comencem a preparar-nos per la reducció d’aigua en la extinció i implementem maniobres diferents amb us de foc (Torre de l’Espanyol 2019) i contenció en discontinuïtats (Baldomar 2022). Sabem que l’aigua es escassa i ho serà cada cop més
Es podria interpretar de la teva resposta que espais erms de mida suficient i cuidats poden ser una eina més de control abans i en l’incendi?
En la extinció dels incendis sense aigua, els canvis d’estructura suposen un canvi de comportament del foc. Això es el que nosaltres usem per apagar-lo. Es un moment de debilitat del foc, perd la seva inèrcia i ha de tornar a agafar embranzida. Si ets a lloc pots parar-lo. Els espais erms poden suposar una oportunitat en aquest sentit. Però els necessitem amb baixa carrega i per tant cal afegir-hi pastura per garantir aquesta oportunitat.
Condicionaries o limitaries, més enllà dels moments d’elevat risc d’incendi, la presencia de visitants en el sector agroforestal?
No, el risc no hi és per la gent que hi va. El risc hi és perquè hem fabricat paisatges insostenibles. Es la nostra presa de decisions el que cal millorar. No podem seguir creant por i més por.
Aprofitant el que han dit diversos pensadors al llarg de l’historia, com Piotr Kropotkin o Primo Levi, amb por no hi ha esperança en el futur, i per tant, no hi ha possibilitats d’accions que possibilitin el canvi. Veus la necessitat d’un canvi de sistema que resitui el funcionalment totes les peces dels paisatge, d’acord amb les condicions ambientals i socioeconòmiques d’ara i el proper i mitjà futur? Consideres que l’Administració està alineada en aquesta idea d’afavorir un canvi estructural i funcional de la societat per fer-la més resilient a la realitat?
Considero que l’administració té una inèrcia que fa difícil aquest canvi, però te una visió de servei públic que li demana coherència i la duu a implantar el canvi. En aquest context, la discussió oberta de les limitacions de l’administració es el primer pas per fer-ho possible. No estem en la negació de les evidencies, estem en la constatació de la dificultat o casi impossibilitat. Es el primer pas en la direcció que ho pot fer possible.
1
