Estem en temps de incerteses, moltes, variades, de diferent calatge, extensió i intensitat, i per tant ens cal saber conviure-hi i també en la mesura del possible acotar-la. En l’entrevista Gonzaga Santesteban publicada en aquesta capçalera, el professor deia que el repte actual està en “reduir un 40% la superfície de vinya“. És ben cert que qualsevol reducció sempre porta a pèrdues inicials i permanents, ja que canvia la realitat del moment, tanmateix, amb quasi total certesa generarà guanys en el futur, després d’una transició vers la nova realitat que pot ser desitjable desitjable en tant que estructurada des del diàleg i el consens.
El llibre el El cisne negro. El impacto de lo altamente improbable (N.M. Taleb. 2007. Editorial Planeta 2008) mostra com més enllà del que coneixem, del que ens sembla indiscutible, hi ha altres realitats, possiblement improbables, però tan normals, quotidianes i indiscutibles com les que coneixem. Quan es planteja com opció enfront de la realitat climàtica, que esdevé emergència social, el decreixement, la sobrietat, que sens dubte són conceptes que tothom entén, cal considerar que la majoria ho rebutja, des de la sensació que el seu resultat serà un món de limitacions, de manca de plaers, de restriccions, just el contrari a tot el que preconitza el concepte de llibertat liberal, que ara predomina.
En el marc actual, en les realitats climàtiques, socioeconòmiques, dels hàbits de consum, que tots ells per separat i en conjunt afecten al sector vitivinícola, demanem a Agustí Torelló, del celler ATRoca (AT), Josep Marrugat, d’Unió de Pagesos (JM) i Pere Llopart, de Llopart (PLL), respondre a unes preguntes elaborades a partir de moltes informacions de diferents llocs. Ho fem des de el convenciment i la constatació, de la seva implicació de molt temps en el sector, patint-lo, però sobretot, proposant maneres de fer, funcionals i innovadores, que sempre poden anar més enllà de la seva quotidianitat.
Respondre a aquestes preguntes, tal com diu una sèrie televisiva, pot contribuir a portar llum a la foscor. Bromes a banda, demanem compartir idees i sentiments per encarar l’avui pensant en el demà.
Pèrdues considerables per assecament total o parcial dels ceps
- Heu perdut vinya en el vostre cas particular, o coneixeu la realitat de la mort de plantes a la vostra regió o àmbit català?
AT: Sí, de fet després de tres anys seguits de sequera molt acusada tots els ceps han patit molt. En un principi van patir les vinyes més joves amb arrels més superficials, però quan les vinyes més velles van eixugar les reserves d’aigua de les capes més profundes, són les que més han patint fins a l’extrem que en el Penedès quasi no hi ha cap vinya que no tingui algun cep mort. En alguns casos les vinyes ja patien d’altres problemes, però la sequera els ha aguditzat molt més.
JM.: Si, hem, perdut vinyes senceres que estaven patint molt i d’altres afectades a rodals, més o menys grans i alguns ceps altrns també. Tot plegat, molt irregular però amb afectacions importants i amb mortaldat de ceps o braços secs.
PLL.: A casa nostra de les 102 hectàrees que cultivem hem estimat una afectació per estrès hídric d’aproximadament un 7%, amb casos d’assecament parcial o total dels ceps. Tenim alguns ceps que ara rebroten una mica, i molts que no s’acaben de recuperar. En cap cas son vinyes o parcel·les senceres sinó que l’afectació ha estat en les zones més secanes de la finca. La mort o bé l’assecament parcial d’una part de la planta és l’afectació més evident que podem constatar, però també té un pes molt important la gradual reducció de rendiment que han tingut les nostres vinyes en aquests tres últims anys de sequera.
Hem constatat que l’afectació d’assecament ha estat més important en els ceps més dèbils, i d’entre aquests els de la varietat de xarel·lo i sobretot en ceps de més de 30 anys. Això ho és degut a que la xarel·lo és una varietat clarament anisohídrica, per tant ho dóna tot per tirar endavant la collita fins l’extrem, però desprès ho ha pagat molt car. Tot i això, hi ha ceps molt vells de la varietat penedesenca que han aguantat prou bé.
- Quina és la vostra opinió respecte de la necessitat o no de reduir la superfície vitivinícola?
AT.: Està clar que el model productiu a la comarca ha de canviar. En un clima mediterrani, amb molt poca aigua, no és sostenible voler produir altes produccions de raïm pròpies de zones amb molta més humitat.
JM.: La necessitat és la de reduir la producció de vi, però no es pot reduir molt la producció per hectàrea, per adequar la producció al mercat i consum. Hem industrialitzat el conreu, i els costos per superfície són importants. Cal obtenir un mínim de 4.000 euros /hectàrea de vinya, i per tant, la producció a un preu estimat de 0,50 euros, ha de ser de 8.000 quilos. Això ens mena a haver de reduir la superfície de vinya a Europa.
PLL.: Hi ha dades que evidencien i preveuen excedents globals de vi per la disminució del consum, però son dades globals. El consum en general amb tota probabilitat seguirà disminuint, però a nivell local tenim una oportunitat ja que el consum de vi de qualitat tendeix a créixer. També hi ha dades que indiquen que el potencial productiu es veurà afectat pel canvi climàtic en un 30%, per tant potser una cosa compensa l’altre i no caldrà reduir-ne la superfície ja que els rendiments seran més baixos. Ara bé, aquests rendiments més baixos caldrà compensar-los re-valoritzant-ne més els raïms i els vins.
Primes per arrencar vinya
- Ho veieu com una opció puntual davant d’un problema estructural i, per tant, de llarga durada o conjuntural, a causa de situacions ambientals i de mercat adverses?
AT.: El problema de la sequera ha accelerat i ha posat a sobre la taula un problema de model que està obsolet. Actualment s’elaboren molt bons vins arreu del país i arreu del món i, per tant, la competència vinícola és mundial. En un mercat globalitzat com l’actual, el mercat del vi té dues vessants: vins amb una bona relació qualitat/preu, enfront els vins de qualitat amb identitat. Conscients de que nosaltres mai serem competitius en producció de raïm envers altres zones molt més productives, només ens queda apostar decididament per la elaboració de vins amb identitat. Això vol dir varietats autòctones i territori.
Només produint vins que siguin reflex del territori podrem donar el valor afegit als nostres vins per tal de fer una viticultura sostenible i, per tant, revertir el hàndicap que comporta una viticultura de secà i de baixes produccions amb vins de preus més elevats que permetin pagar el raïm al preu que toca.
JM.: Malauradament és un problema estructural des de l’any 2000, que s’aplica el programa de reestructuració de la vinya a nivell europeu, dins el PASVE, el programa de suport del sector vitivinícola. Hem reconvertit més de la meitat de la vinya, reagrupant parcel·les, millorant la genètica i les varietats, amb vinya emparrada i moltes vegades implementant el reg a la vinya. Una munió de recursos per acabar demanant verema en verd i destil·lacions de crisi a causa dels baixos preus i desequilibris del mercat. Ara, es parla de primes per arrencar. Un fracàs de totes totes, estrepitós. Tenim molta producció sense un mercat a preus viables de raïm i vi.
PLL.: És més aviat un problema estructural, tot i que les situacions conjunturals també influeixen. Cal cercar alternatives d’elaboració a molts dels vins actuals, com ho són els vins desalcoholitzats o bé de més baixa graduació, més vins ecològics, vins més fàcils de prendre o bé cercar alternatives amb d’altres productes vínics o amb els mostos.
Canvi d’orientació de conreus
- Quines altres mesures creieu que caldria complementar per a fer viable aquesta mesura per a garantir el futur i fer viable el sector de la vinya i el vi en funció d’aspectes econòmics, socials i ambientals?
AT.: En primer lloc l’administració hauria de posar ordre en les DO. A Catalunya, tenim alguna DO en la que l’origen és tant ampli, que dilueix moltíssim el valor de la identitat, despista al consumidor i fa que els nostres viticultors estiguin competint sempre en inferioritat de condicions enfront d’altres zones vinícoles en que les condicions de costos, pluja, etc., són molt diferents.
JM.: Les mesures a emprendre passen per incentivar el consum de vi, tant en volum com en valor. Ara mateix, tenim un sector sobredimensionat, molta vinya, si, però també els cellers, amb molta capacitat d’elaboració i tota mena de maquinària, cooperatives i cellers privats, equipats amb lúltima tecnologia després dhaver rebut diners subvencionats pel PASVE, també. Caldrà adequar la capacitat d’elaboració a la nova realitat. Els aspectes socials i ambientals, cal abordar-los en quant al canvi d’orientació de conreus. De la vinya cap a d’altres sectors de producció agrícola i com evoluciona la ocupació i l’impacte sobre el territori i el medi ambient.
PLL.: Si agafem de premissa que les dades indiquen que els rendiments son i seran encara més baixos, junt amb les dades que indiquen preveure una disminució del consum a nivell global, potser la principal mesura que hi ha a emprendre ha de ser valoritzar més la vinya i els vins.
- Penseu que tenen el mateix problema a Catalunya que a la resta d’Espanya i fins i tot altres llocs d’Europa?
AT.: Tota la Mediterrània està patint el problema de la sequera, i això es comú, però la manera d’afrontar-ho no.
No hi ha cap altre DO al món que empari i equipari vins i vinyes de 7 autonomies. Mai serà compatible la viticultura mediterrània de secà amb la viticultura de zones on hi plou molt més.
JM.: A Catalunya, conjunturalment, per la sequera que hem patit i patim, ara no tenim excedents, especialment de raïm i vi blanc. Manca producte per elaborar Cava. Pel raïm i vi negre, la crisi és manifesta- Però la decisió del Consell Regulador del Cava, dadmetre per aquesta campanya varietats no inscrites, farà que els preus del raïm negre no decaiguin, en teoria.
PLL.: A Catalunya la sequera és una de les zones on en general la sequera ha tingut més impacte en aquests darrers anys, però el problema en general és global.
Crisi global, pensar en local
- Sent una crisi global, què penseu de la implicació de governs i entitats de decisió respecte a la problemàtica de la sequera i les dificultats que afronta la viticultura actual?
AT.: S’està parlant molt de la sequera, i això és molt bo, però malauradament s’està fent molt poc. Estem fent seminaris de reg, quan no tenim aigua. La sequera només la podrà solucionar la pluja, però la sequera d’idees i de decisions de l’administració i del propi sector es més preocupant: hauríem d’estar parlant de les pràctiques de conreu que generen menys necessitats hídriques a la planta. Estem fent servir els mateixos porta empelts que van trobar el nostres avis fa cent anys per protegir-nos de la fil·loxera, hauríem de prioritzar la recerca de nous peus resistents a la sequera per les nostres varietats en funció dels tipus de sòls en comptes de cercar varietats noves. Altres aspectes importants, són el maneig de les cobertes vegetals per tal d’evitar evaporació de l’aigua i els tipus de poda que emprem, etc… Aquestes són mesures que a curt termini hauríem d’estar aplicant i prioritzant.
JM.: El sector de la vinya, pels diners públics invertits, ha estat un sector financerament privilegiat, però amb un mercat a preus molt per sota del que tocaria en molts casos. La sequera ha fet estralls en les vinyes. Ara necessitem aigua per la vinya, però la implantació de reg farà apujar els costos de producció i obrirà un debat entre viticultors de regadiu vers altres de secà. No hauria de passar que el secà es condemnés a tenir uns rendiments de producció i econòmics, que el puguin fer inviable. Cal un debat a fons sobre la transformació cap al regadiu, una aigua necessària per poder exportar vi. La realitat és molt crua, i com diuen, l’aigua no cau del cel, però refiem que ho faci. Molta feina per endavant, però ens hi hem d’adaptar.
PLL.: Cal implicació a tots nivells. Cal dotar d’eines al sector que en moments puntuals de sequera ens garanteixin una òptima maduració dels raïms i la viabilitat de les finques. La nostra viticultura no només donà valor al sector primari sinó també a tota una cadena de valor a tots nivells, tant econòmic com ambiental, valor a nivell de territori, de serveis ecosistèmics i de valors culturals i socials. Eines com la recerca i noves tecnologies, noves i velles pràctiques culturals de millor maneig dels cultius i de regeneració i conservació dels sòls, aportació de recursos hídrics de suport en moments puntuals, o bé material vegetal més resilient, per exemple.
Tal com bé es diu, sent un crisis global cal pensar de forma local. I localment aquestes eines ens permetrien abandonar el monocultiu de vinya al que està abocat -en aquest cas- el nostre Penedès i tenir altres opcions de cultiu que ara no tenim. Tornar a cultivar camps de fruita seca, de fruita dolça, de cereals, d’horta de secà, com també recuperar la ramaderia que hem anat perdent. En definitiva, decréixer en quan a la necessitat d’haver de portar productes de zones llunyanes o molt llunyanes i créixer amb producte local. Localment ser més rics en tots els sentits.
