El sector del vi viu moments complicats. En parlem i sembla que no puguem escapar d’aquest cercle viciós. Hi ha la complexitat global generada pels nous mercats, en termes de venda i competència, com entendre els nous gustos dels consumidors, les regulacions restrictives en agronomia, enologia i consum, i no per ser l’últim, menys important, aquesta realitat de canvi climàtic que ja ha esdevingut una important emergència social.
Força sovint escoltem i reproduïm accions que afronta des del petit viticultor a les empreses i indústries del vi, sigui a Catalunya o arreu del món, que posen la mirada sobre la urgència de trobar solucions que s’ajustin als reptes actuals. Avui recollim tres veus que actuen i sumen, des de llocs i realitats distintes del territori, però que miren de cara el present i volen encarar el futur amb coneixement i compromís.
Anna Espelt és enòloga i propietària d’Espelt Viticultors, responsable també d’un projecte singular dins del Parc Natural del Cap de Creus, a la finca de Mas Marés; Roc Gramona és graduat en Enologia (URV), Màster DUTE (U. Bordeus, ISVV) i responsable de R+D de Gramona i ara membre de la Acadèmia de Poda/INNOVI. Salustià Álvarez és viticultor, enòleg i propietari de la bodega Alvarez Duran Priorat i president de la Denominació d’Origen Qualificada Priorat.
“El lloc on hi ha plantades les vinyes serà clau”
- Com veieu el sector del vi d’aquí a 10-20 anys, en clau general i específicament a la vostra zona?
AE.: El canvi climàtic és important, perquè configurarà no només els cultius sinó tota la nostra societat. Les prediccions sembla que van encarades cap a més sequera i temperatures més altes, condicions a les quals la vinya està ben adaptada. Però també hi ha canvis cap a molta més variabilitat del clima, com ara més gelades, més episodis de pluja torrencial,… I finalment si les prediccions de l’increment del nivell del mar són certes faran que algunes zones que actualment estan plantades de vinya estiguin inundades. Per tot això serà clau escollir molt bé el lloc on plantar, cap a llocs no només més frescos sinó també més segurs, a més a més de canviar la forma de cultivar amb marcs de plantació més amples i el retorn al vas en la majoria de vinyes.
El canvi climàtic va a un ritme més alt del que estava previst i això fa que els canvis que s’han de fer en viticultura, que és un conreu on es planta mirant el llarg termini, s’hagin d’accelerar a un ritme per sobre del que seria orgànic. A l’Empordà imagino que em bec una copa de vi blanc de lledoner roig i carinyena blanca, que prové de vinyes plantades en vas en alçada, i cultivades de forma regenerativa i en mosaic. Mentre miro el mar als peus del celler.
RG.: Serà una situació diferent sens dubte. Crec que les grans superfícies de vinya es reduiran tant per la realitat climàtica com per la situació de poc valor afegit en la nostra viticultura. En canvi les zones de major valor, com pot ser el Priorat, la superfície es serà igual o es veurà incrementada, amb canvis evidents com orientacions i alçades de les plantacions.
Pel que fa a casa (Penedès), veig que hem de fer un canvi a vins mes qualitatius, renunciant a la viticultura productiva i adaptant pràctiques culturals que permetin una major sostenibilitat de cultiu a llarg termini. Sense aquest canvi a llarg termini serem menys número de viticultors encara i la gran majoria de superfície de vinya es veurà transformada en polígons i parcs de plaques solars degut a la baixa rendibilitat i la pressió de l’àrea metropolitana.
SA.: El sector de la vinya i el vi té un gran repte. Si aconseguim que la vinya sigui un element territorial, de convivència amb altres cultius i amb el bosc, pot esdevenir un element a salvaguardar, i en conseqüència promoure el vi com un bé socialitzador. Si, en canvi, les vinyes i el vi esdevenen únicament explotacions agràries i industrials, el futur serà incert. A la DOQ Priorat el conreu de la vinya i l’agroindústria del vi és l’únic vector econòmic del territori i d’ell en depenen el turisme i la majoria dels serveis, per tant, no puc preveure res més que un futur amb moltes possibilitats de millorar.
Les vinyes han de ser eines vitals per a la identitat paisatgística
• El canvi climàtic és important, però tal vegada no és el principal repte de la vitivinicultura, ja que amb coneixements i sentit comú s’hauria de poder superar. Coincidiu que el principal repte pugui ser el canvi global?
AE.: Sembla que el canvi global estarà interrelacionat amb el canvi climàtic degut als models de consum i de producció que hi ha actualment. Aquests canvis ens aboquen al decreixement i a canvis culturals i de valors importants.
RG.: Completament d’acord. Crec que els canvis han d’anar vinculats a teixir xarxa i deixar l’antiga i clàssica visió individualista i proteccionista del sector. Crec sincerament que les noves generacions no som millors que la precedent, simplement crec que vivim mes adaptats i còmodes en aquest canvi global.
SA.: Coincideixo: el canvi climàtic, entès com les afectacions que patim provocades per la climatologia actual deriven en estrès hídric, fins i tot la pèrdua de vinyes, i també alteracions als rendiments; però això, tot i ser molt greu, no és el més greu, perquè el primer món mai serà competitiu en preus i productivitat, només podem ser competitius si convertim les vinyes en un valor associat a sostenibilitat en el conreu, en qualitat alimentària, en gestió mediambiental i molt especialment en protecció del medi davant el repte climàtic. Essencialment les vinyes han de convertir-se en eines vitals per la identitat de la qualitat paisatgística i agroalimentària d’un territori concret.
• En aquesta línia, compartiu que les solucions passen per la ciència i la tècnica, però requereixen molta empatia i coneixement derivat de les humanitats (filosofia, historia, economia, sociologia, psicologia…)?
AE.: La paraula agricultura té a dins la paraula cultura, de manera que entendre l’agricultura sense tenir en compte les humanitats és una aberració. Durant la revolució verda hi va haver una desconnexió important entre les dues, però ara els pagesos i, especialment els viticultors, estem retornant a les humanitats com a raó de ser del que fem.
RG.: La historia ha de servir per veure d’on venim i ajudar-nos a tenir una identitat pròpia, en el nostre sector, i especialment sent del ‘vell mon’, és imprescindible. Tots els coneixements de tots aquests àmbits han de servir per generar valor, es l’única manera de sobreviure a mes d’una generació.
SA.: El principal repte és retornar al viticultor el sentiment de pertinença. Formar part d’una identitat que engloba els valors històrics, culturals, socials que avui en dia en són molt presents en la societat. Convertir les vinyes i especialment els viticultors que les gestionen en verdaders vehiculadors d’una realitat territorial moderna sostinguda en els valors que la societat actual, cada dia més urbanitzada, reclama.
“El vi ha estat clau en l’evolució de la societat com l’entenem”
• Un dels reptes, si més no en la nostra societat del primer mon, es la inclusió del vi sense ponderar en la equació alcohol/droga/tòxic. Com penseu que s’hi pot fer front?
AE.: Més que fer-hi front hem de acceptar que el que diferencia el vi d’altres aliments és precisament l’alcohol que té. Segons Edward Slingerland el vi ha estat clau en l’evolució de la societat tal i com l’entenem, ja que ha ajudat als homínids a ser éssers culturals i, per tant, a entendre’s entre ells.
Històricament el vi només formava part de rituals on era clau en la connexió amb l’espiritualitat, més endavant també va formar part de la connexió amb els altres (homes i dones). Aquest ús de tipus ritual es manté en la història, però el consum del vi passa a ser d’ús més general i una font important de calories. Aram vivim un moment on aquest ús com a font de calories està caient i està tornant a ser, només, un ús social i si tenim sort, ritual. De manera que el vi està tornant a les seves arrels. Els vinaters hem d’entendre això i fer els vins en consonància.
RG.: Sempre he considerat (se que es una opinió impopular dins del sector) que dir que el vi és saludable és una via obsoleta. L’alcohol es tòxic, no hi ha volta de full. Tots els recursos que destinem a lluitar contra aquesta causa perduda podríem dedicar-los a vincular el vi a una part cultural ben estructurada i consensuada. Em dona la sensació que estem lluitant per demorar una decisió que s’ha pres durant fa molt de temps. Hem de defensar el consum responsable, òbviament, però el vi es molt mes que solament alcohol, tenim molt discurs i capacitat per fer-hi front.
SA.: Aquest és el resultat de convertir el fet vitivinícola solament en una indústria. La deshumanització de la producció agrícola, passar de finques agrícoles a explotacions agràries, i la producció artesanal de vi concentrat en indústries, ens ha portat a ser únicament fabricants d’un producte que conté alcohol. I el món del vi és molt més que això. L’Estat espanyol s’ha dedicat a eliminar els petits cellers, podríem dir els artesans del vi, ara es torna a parlar que hi ha massa cellers, en total en són uns 4.300. Com és que a França i Itàlia n’hi han més de 30.000 a cada país, que hem fet malament perquè això sigui així, quan som el país amb més hectàrees de vinya plantada? . No serà que l'”España buidada” és el resultat d’unes polítiques que han forçat l’abandonament del camp, eliminant la petita empresa familiar, per crear solament indústria.
“Les DO estan obsoletes”
• Les estructures administratives/geogràfiques/qualificadores…, de les DO, tenen vigència ara i en el futur de 10-20 anys per ajudar al sector en front dels diferents reptes que ha d’afrontar?
AE.: Aquestes estructures han de decidir si volen anar en favor del futur del sector o bé es volen convertir en una indústria per ella mateixa. Si volen tenen el coneixement i les eines per a poder-ho fer però cal un canvi de paradigma perquè sigui possible.
RG.: Les figures de les DO estan obsoletes a casa nostra. La seva estructura poc actualitzada afavoreix sempre al productor mes gran, cosa que acaba pervertint-ho tot. L’única DO a casa nostra que té un valor de marca reconegut mundialment té la paradoxa que el seu elaborador mes gran és un dels que més aposta en qualitat. La realitat es que ara molts elaboradors veuen que formar part d’una DO no aporta res, i ja son innumerables els cellers que son fora. Crec que seria positiu poder fer mes assembleàries aquestes estructures internes, sinó no soc capaç de veure les DO a 20 anys vista.
L’evidència que el sistema no funciona es l’aparició de diferents col·lectius o marques de garantia que son capaces de gestionar-se de manera autosuficient i ser mes rellevants en el mercat. A curt termini, posaria sobre la taula que es poguessin certificar els topònims de la mateixa manera que es poden certificar varietat i anyada.
SA.: El vi del primer món no té raó d’existir sense les DO. Per més que ens vulguin confondre amb rendibilitats, projeccions de futur, atomitzacions de producte, generació de riquesa…, el futur de casa nostra passa per la identitat i la socialització. Només cal veure els darrers esdeveniments ocorreguts al nostre sector per saber quan equivocats estan una minoria, tot i que segons sembla, manen molt i no volen que canviï res.
• Com hauria de ser la relació público-privada en l’àmbit de la vitivinicultura, i quins temes haurien de prioritzar?
AE.: La viticultura, així com altres cultius i també la ramaderia extensiva, si la societat vol, poden tenir un paper clau en la resiliència cap al canvi climàtic, tal i com ens explica Marc Castellnou o com podem veure en els resultats del projecte Life MIDMACC (Mid Mountain adaptation to climate change). Perquè això sigui possible cal que el món urbà i el rural s’entenguin millor del que han fet fins ara i treballin conjuntament. Allò públic pot fer de cadena de transmissió entre els dos mons.
RG.: De les iniciatives mes vàlides que s’han fet a casa nostra relacionant la part pública i privada ha sigut el viver de cellers al Penedès. Es l’exemple clau del que ens fa falta per créixer, així també com fomentar la incorporació de nous viticultors, potser mes del que ho hem fet fins ara.
A nivell vitícola crec que una prioritat important seria recuperar material vegetal de les nostres varietats locals i no inventar-ne de noves. Crec que la diversitat clonal que tenim fins ara s’havia basat en buscar la producció i no factors claus com el retràs de la maduració, les acideses i pH i resistència a sequera. Hi ha exemples diversos de recuperació de vinya vella arreu tant per salvaguardar el material vegetal com per apostar per una viticultura de millor qualitat. A Catalunya hem sigut innovadors en molts aspectes de la viticultura, però ara s’ha de focalitzar en un cultiu menys productiu i mes resilient, que ens permeti generar valor.
SA.: Jo no entenc la funció pública sense estar al servei de les persones i els territoris. Sí Catalunya vol tenir gent que visqui, treballi i mantingui un territori actiu ha de desenvolupar polítiques territorials al servei de la realitat de cada lloc. La vinya i el vi, si són de qualitat, es converteixen en un element de comunicació local i internacional, genera turisme enogastronòmic, en definitiva és una eina que ben utilitzada es posa al servei d’una empresa, d’un territori i d’un país; mal utilitzada es converteix en una industria faltada d’arrelament, d’identitat. El que hauria de prioritzar el binomi públic/privat és la realització de treballs territorials per avaluar els valors, les singularitats i les necessitats de cada un, per extreure’n el bo i millor en benefici del conjunt.
