Adrià Domènech és un jove entusiasta de Porrera. L’única vegada que ha viscut fora d’aquest poble al Priorat va ser els sis mesos que va intentar estudiar a fora, a Reus. De família pagesa, Domènech es considera tant pagès com viticultor. Rep a Vadevi al seu celler, l’Antic Magatzem, on en una vitrina hi ha exposat el Vinari d’Or que va guanyar en l’edició dels Premis Vinari del 2024. Recorda aquell moment encara amb molta alegria i assegura que sempre estarà emocionat i agraït d’haver aconseguit guanyar un guardó com aquest. Domènech sap molt bé que el seu celler és dels nous de la DOQ Priorat i encara no té una gran fidelització de la clientela, però es manté optimista i corrobora que tot li va bé. No amaga les seves opinions i és crític amb la gestió de la sequera, el canvi d’hàbits de consum i la demonització de l’alcohol. Considera l’Antic Magatzem com el seu projecte personal i passional i recorda que el vi encara forma part de la cultura catalana.
Podria fer-nos cinc cèntims de l’origen de l’Antic Magatzem i com és que ha acabat fent vins?
Jo soc pagès i viticultor. Dic pagès perquè quan vens d’una família pagesa passa de pares a fills i viticultor perquè des dels 19 anys que em vaig quedar a casa a treballar les terres. A la meva família no només cultivàvem ceps, també hi havia avellaners, ametllers i olivers, però no ens enganyem, avui en dia, el monocultiu de la vinya és el més rendible. A finals del 2022, però, és quan va sortir a la llum el meu projecte personal de l’Antic Magatzem. És veritat que tinc l’Ànima de Cal Pagès 20219 -el vi amb el qual vaig guanyar els Premis Vinari- que és d’abans, però aquell any només vaig registrar els 225 litres de l’Ànima.
L’inici de la meva història està dividit. La família de part de la meva mare, la casa familiar se la coneix com el Magatzem i quan estava buscant un nom per l’empresa vaig decidir posar-li l’Antic Magatzem, perquè ja des del segle XXI en aquest edifici s’hi comercialitzava vi, oli i fruit secs. Per part paterna, el nom de la família del meu pare és Cal Pagès, i per això afegeixo el nom a tots els vins que faig. És un homenatge a les vinyes del meu pare i el celler de la meva mare.
Va ser el guanyador del millor vi dels Premis Vinari. Com li ha canviat això la vida, quin ha estat l’abans i el després?
La vida, per sort, no m’ha canviat en res. Quan tu treballes la terra, saps que s’ha de suar. Però en l’aspecte del vi i del projecte de l’Antic Magatzem ha estat aigua caiguda del cel en màxima sequera. Jo em vaig presentar al concurs com una experiència. Al cap i a la fi, feia un any que treballava només. Actualment, la gent encara em pregunta pel carrer si sabia que guanyaria i la realitat és que no. Per a mi el premi ja era participar en els premis. Podia arribar a pensar en arribar a la final, sopar a Vilafranca, fer contactes… però guanyar el primer premi no m’ho podia imaginar ni en els meus millors somnis. A més, això m’ha obert portes a la comarca i a la rodalia. Tampoc tant en venda directa perquè ja m’anava tot prou bé, però sobretot en reconeixement. Quan tens un projecte petit és important que la gent et vegi i et senti.
Quan va veure per primera vegada que el premi l’havia fet guanyar reconeixement?
Durant el tast de Porrera, que va ser poc després, venia a veure’m molta gent i em parlava del meu premi. Sempre explico que aquella gala va ser la primera vegada que vam deixar la meva filla amb els avis i estava molt preocupat per això. Un cop vam arribar a casa els meus pares els hi vam explicar, però no els va semblar tan gran. 10 dies més tard van anar a passejar a Falset i la gent els parava pel carrer. Allà van veure que realment aquell era un guardó important. Per mi això passa una vegada a la vida, m’encantaria que fossin dos, però guanyar el premi més gran és molt complicat, és tocar la tecla en el moment just.
Parlem una mica de sector. Hi ha una caiguda de consum general molt gran al món. Com a projecte nou, sense tanta fidelització, com es viu la caiguda de vendes?
A diferència de la crisi del 2013, aquesta no saps quan acabarà. Al final fa anys eren crisis econòmiques que tard o d’hora havien d’acabar, però això és pitjor. Aquesta és una crisi del nostre sector i en concret en el consum del vi. El sector està bastant col·lapsat, hi ha molts cellers i que treballen molt bé per la poca demanda. En el meu cas, vull pensar que la “Q” de la DOQ Priorat ens farà aguantar una mica més, però acabarem caient. Personalment, no pateixo tant. Només exporto a Suïssa, per tant, a mi això encara no m’ha arribat. Jo encara estic de pujada, però tampoc soc burro i veus com els cellers ja no produeixen tot el seu raïm, venen la meitat o fins i tot més. Un celler ja no vol certes classes de raïm o els pagesos no poden vendre tot el que cullen. A mi per sort no em coneixia ningú i estic agafant nous clients, però sé que la situació no és la millor.
Aquesta tendència també respon a un canvi d’hàbits de consum, que cada vegada es demonitza més l’alcohol. S’ha plantejat fer un vi sense alcohol?
No, i crec que no m’ho plantejaré mai. No concebo el vi sense alcohol. Podria fer un most per les visites. Una alternativa per quan la gent no beu o porten nens. El most me’l podria plantejar, però un vi sense alcohol no.
Vostè ven part del raïm que cultiva. Cada vegada hi ha més tensió amb el preu del raïm, com ho veu precisament vostè que és cellerista i pagès?
A la DOQ Priorat en concret, veiem la situació que comentava abans. Molts pagesos que venen més o cellers que també decideixen produir menys. Tot està canviant i sí que em trobo pagesos que em diuen que per depès de quin preu ja no s’hi guanyen la vida. Cada vegada més cellers han baixat els preus, fins i tot els que més s’havien esforçat fa anys en mantenir-los els més alts de la DOQ. És una situació preocupant perquè treballar la terra és una feina de tot l’any i trobar-te que has de malvendre el producte és una salvatjada.
És la qüestió de sempre, no? Donar el valor que mereix a la feina…
El problema de l’agricultura va molt més enllà, és estructural. Tampoc és un conflicte només del sector vitivinícola, és un problema de tot el sector primari. La gent no valora la feina que fem. No es tracta dels cultius, també ens encarreguem la cura dels boscos, la prevenció d’incendis… Com et deia no és una qüestió del preu del raïm, és tota la cadena de valor.
També lligat a la caiguda del consum, diuen que els joves no beuen vi…
Els joves no beuen vi, el vi blanc és el que puja i les graduacions més baixes agraden més. Aquesta última ens afecta molt al Priorat i ja fa temps que s’està buscant fer graduacions més baixes i maceracions més curtes. No t’enganyaré, és un problema. Tu no pots apuntar a ningú amb una pistola perquè begui, però de cara a un futur cada vegada menys gent beurà vi.
Sí que és veritat, però, que no tot ha desaparegut. Des del sector comentàvem que ara les botigues de vins ja no tenen els vins més barats a l’aparador, sinó que tota aquesta gent que abans bevia cada dia, ha començat a beure gammes més altes i només el cap de setmana. Aquí també incloc alguns joves que s’emporten una ampolla per portar en un sopar amb amics i els preus poden arribar fins als 15 euros. Amb això vull dir que els que tenen i tindran més problemes, són aquells cellers que fan un volum molt gran de vi i preus extremadament ajustats.
Pot ser que ara la gent comenci a valorar més el valor afegit dels vins?
Sí. A veure jo soc molt optimista, també perquè acabo de començar i si hagués de pensar que això s’acaba, ja no hauria començat el projecte. A més, aquestes tendències són cícliques, d’aquí 10 i 15 anys de cop els fills d’aquests joves voldran tornar a beure vi, ves a saber.
El relleu generacional també s’ha convertit en un problema en aquest sector. Vostè és un cellerista jove, pensa que és l’excepció que confirma la regla?
Repeteixo que soc optimista i crec que som bastants joves. Queda clar que hi havia tanta quantitat de gent gran que calia un relleu. El meu pare, per exemple, té 80 anys i continua anant cada dia al tros. El canvi es troba en la formació, puja gent molt més preparada, amb una altra manera de veure les coses. És veritat que hi ha menys persones que s’hi dedicaran i de cada 100 que es retiraran, n’entraran 10, però la qualitat del producte que faran serà excel·lent.
Abans ha mencionat la sequera, que hem après d’aquells anys?
Vull pensar que hem après coses i cada vegada ho tinc menys clar. Em sembla que hi ha varietats que els costa molt adaptar-se a aquests nous climes. Tenim moltes varietats a Catalunya que en la seva època van funcionar molt bé a França, però que als francesos els vagi bé, no vol dir que a nosaltres també. Hem après que difícilment tornarem a començar les veremes la segona quinzena de setembre, per tant, tocarà fer les vacances més d’hora. [riu]
En aquesta anyada, vam tenir una primavera i un hivern generosos que han pogut retornar la força al cep. Per fi vam tenir nous brots i les vinyes van agafar força. Al Priorat no hem tornat a veure la pluja des del juny. Llavors, la collita d’enguany ha estat fluixeta, però dins de les mitjanes. El problema és que diuen que el cep té memòria i si enguany pateix, l’any que ve no farà tant de fruit.
Llavors es fan noves pràctiques que abans no?
I tant. La banda nord de la muntanya, per exemple, era una part que no s’utilitzava, en canvi, el sud i el sud-est estava ple de vinyes. Doncs bé, el canvi climàtic ha fet que això comenci a canviar. Els llocs més humits també es comença a plantar perquè ja veus que això tornarà. Estem canviant la manera de plantar els ceps, evitar els llocs molt calents. Per no parlar-te dels Pirineus i Prepirineus, que cada vegada es podrà plantar a més altura.
I el reg?
Cal esperar a saber que passarà. Soc dels que pensa que fins que no arribi l’aigua no faré res quant al reg. Estic totalment en contra de regar per regar, perquè no és més sostenible. Però, en anys extrems, aniria bé poder salvar els ceps. Més enllà d’això, no, nosaltres no hem regat mai i no ho hem necessitat.
Creu que el problema principal del canvi climàtic és que hi ha molt misteri sobre quan o com arribaran aquests cicles de meteorologia extrema?
Exacte! Aquí no es tracta només de la sequera, el canvi climàtic vol dir extrems, pedregades quan no toquen, que les vinyes brotin el mes de març, coses que trastoquen completament la manera de cultivar.
Hi ha algunes DO catalanes que es queixen de la manca d’ajuda que hi ha en la promoció del vi català per part de l’administració pública. Vostè com ho viu?
Tota la raó. Això no es tracta de fer un gran anunci, tornem a trobar-nos amb un tema molt més estructural. Hi ha moltes famílies que treballen en aquest sector i això s’hauria de reflectir. El que no pot ser és que cada vegada sigui tot més complicat. Des d’Europa volien posar imatges similars a les del tabac a les etiquetes de les ampolles de vi i encara hi ha gent que ho defensa…
Sembla que cada vegada hi ha més fixació amb l’alcohol…
Ens hem de treure una mica la llosa de l’alcohol i recordar que el vi és una cosa cultural. A França ho han treballat molt millor que nosaltres.
Encara costa posar el vi com un aliment més…
Hauríem de fer un gir i veure el vi com molt més que un producte, perquè és molt més que un producte.
Més enllà de la promoció institucional, l’enoturisme ha provat ser una branca molt rendible per alguns cellers. Quines són les seves propostes enoturístiques?
Faig visites en comptagotes, no tinc un horari tancat. De moment, treballo a demanda i si puc trobar un forat. Hi ha dues opcions: la primera és un tast que pot durar una hora o una hora i mitja. Això sí, els clients poden tastar tots els vins que faig. El meu projecte és passional i per entendre’l bé, s’han de poder beure tots els vins que he fet. La segona opció – que aglutina un 95% de la gent que em visita- és per veure les vinyes centenàries. També és veritat que les vinyes les promociono molt, perquè penso que només tastant el vi no acabes de connectar de debò amb la història que hi ha al darrere del projecte.
Li arriben més turistes de Catalunya o de fora?
De Catalunya. Com que no estic en cap plataforma, perquè encara és un projecte petit i ja em va bé treballar de tant en tant en les activitats enoturístiques, la gent em coneix pel boca-orella.
Podria fer el perfil del teu enoturista?
Dues parelles joves catalanes i que es troben dins del món del vi. No tinc turistes que no saben res de res, la persona que arriba fins aquí o bé em coneix pels Premis Vinari o perquè en algun moment ha tastat els meus vins.
Vostè ha mencionat Suïssa com el seu màxim importador. Com va arribar a obtenir aquesta connexió?
L’associació Cellers de Porrera funciona molt bé. Aquí tenim una cosa molt bona: no ens veiem com a competència. Tu vas a un carrer de restaurants i aquests restaurants no són competència l’un de l’altre; perquè si un no funciona, aniràs a l’altre. Doncs a Porrera ens passa una mica el mateix. En Raimon Castellví, del celler d’Encastell estava a la fira Prowein d’Alemanya i em va trucar per dir-me que hi havia uns distribuïdors suïssos que feien molt bona pinta. En aquell moment, el Raimon ja tenia els seus contactes a Suïssa i aquestes persones estaven buscant algun Priorat; i ell va decidir pensar en mi. 15 dies després em van contactar, els vaig enviar mostres i els va agradar molt el vi. Van demanar una comanda amb unes quantitats que eren pràcticament impossibles per la mida del celler. Hi va haver alguns dubtes, però van decidir continuar amb el contracte perquè van creure molt en el projecte.
Tot pel contacte d’un altre celler…
Exacte! He arribat a Suïssa per ells i això em fa estar molt agraït del celler d’Encastell, però també de tenir aquesta relació tan propera amb tothom de l’associació.
I fora de Suïssa, quins altres països té al cap?
Hi ha diferència entre gammes altes i baixes. Els suïssos no només paguen quan toca i tot es fa amb molta serietat, sinó que volen les gammes altes. D’altra banda, els vins més barats els exporto a Mèxic, unes 20 o 25 caixes. També a Riga, on un català hi ha muntat una botiga només de vins de Catalunya. Estònia, Letònia i Lituània hi tinc una mica de contacte. Tot just he entrat a Suècia, però amb els vins de gamma baixa. I finalment estic esperant resposta d’un distribuïdor francès.
I a Catalunya?
Priorat i entorn, sobretot. Després també tinc contactes a Lleida, a Girona, El Celler de Can Roca i Barcelona hi ha dos petits distribuïdors perquè costa.
Costa Barcelona o Catalunya?
Costa molt Barcelona ciutat, també Catalunya, però sobretot la capital catalana. I d’Espanya ja no en parlem…
Ho ha intentat a Espanya?
No. [riu]
Parlant d’exportacions, els Estats Units se’ls havia plantejat abans dels aranzels? I ara?
Bé, no és que no vulgui. L’any passat vaig veure molt clar que havia de trepitjar carrer i fer país. Aquest any me l’he plantejat per intentar fer un pas més endavant i anar a la Barcelona Wine Week (BWW), que crec on es podran fer més contactes importants.
També va entrar en un programa d’expansió de Pimec. Què ens pot dir d’aquesta col·laboració?
La gent de Pimec va venir a fer una fotografia del projecte. Es van centrar molt en l’experiència enoturística, perquè és on van veure més sortides. No ens enganyem, no és el mateix un distribuïdor, que la venda directa. I no només parlo del tema econòmic, tu al final arribes directe al client i això fidelitza molt més. Des de Pimec van enumerar tots els punts que ells creien que podien enfortir. Canal web, estratègies per arribar al consumidor, facilitar la gent la compra i les visites… Molta feina que em va ajudar molt i que jo no hi havia pensat perquè, sincerament, a vegades em falta temps.
És difícil portar un projecte tan emocional com aquest?
Molt, perquè hi ha un punt en el qual veus que sempre estàs treballant. Jo soc autònom i tinc una família, llavors haig d’intentar desconnectar sempre que arribo a casa. És molt complicat, però també molt gratificant. Jo no treballo fent bombes hidràuliques, jo faig vi i aquest és un projecte que m’apassiona.
