L’ofici de la boteria és un dels oblidats de la vinicultura. Antigament, Vilafranca del Penedès era un dels municipis amb més boters de la comarca; ara, en prou feines en queden un grapat. Agustí Torné -vuitena generació de boters del territori- és un home que ha entregat la seva vida a l’ofici que li va ensenyar el seu pare. S’asseu en una de les cadires del Teatre Casal de Vilafranca per recordar la seva història, després de rebre un premi Vinari a la seva trajectòria professional. Orgullós i amb el premi a la mà, reconeix que l’ha rebut ell, però dedica aquest guardó a tota la seva família que durant generacions s’han deixat la pell per la supervivència de la Boteria Torné.
Quina és aquesta història familiar amb tant de trajecte que li ha fet guanyar el premi trajectòria?
Soc d’una família de botes de Vilafranca del Penedès que es remunta fins al 1739 i acaba amb mi, la vuitena i última generació dels Torné. Vaig començar a treballar oficialment amb 14 anys, però a casa sempre s’ha dit que jo havia nascut entre serradures, perquè era molt petit quan vaig començar a ajudar al meu pare amb l’ofici. M’he dedicat a l’ofici més de seixanta anys i ara, amb 72 anys he decidit jubilar-me i tancar.
Però la seva empresa no ha tancat…
No, tancar l’empresa no l’hem tancat! Boteria Torné continua perquè van venir l’Assís i Francesc Suriol, amb l’equip format per Núria Guillaumes i Sergi Camps, em van demanar continuar amb el meu projecte i van acabar comprant l’empresa.
Quina és la relació de la seva boteria amb la fusta de castanyer, l’arbre autòcton del Penedès?
Abans es treballava molt el castanyer, perquè era una fusta que era més econòmica, però no s’utilitzava per fer criança, era només un envàs. Nosaltres treballàvem amb marques com Freixedas que transportaven el vi de Catalunya a Galícia amb les nostres botes. Pensa que abans, les carreteres no eren el que són ara i només un cop per setmana un camió baixava amb el contenidor ple de peix i marxava amb botes de vi. Amb els anys, però, aquesta fusta es va deixar d’utilitzar pel transport i quan tot semblava que anava cap avall, va sorgir la idea de fer criança de vi negre al Penedès amb aquesta fusta.
I vostès van continuar treballant amb el castanyer?
Sí, però també vam afegir el roure. A més, anys més tard, uns cellers van apostar per fer criances de vi blanc d’aquí a la zona amb botes i això va donar molt bons resultats.
La seva ha estat una de les últimes boteries de Vilafranca del Penedès, però també de Catalunya. Que ha passat?
Sempre s’ha dit que al Penedès no hi havia poble que no tingués un boter; però a Vilafranca no hi havia un carrer on no hi hagués un boter. Als boters ens ha passat el mateix que a molts oficis, que no hi ha continuïtat. A més, hi va haver una època on de cop tot s’havia de comprar a França i això va fer molt mal al sector, perquè després ja no es tenia la confiança tot i que el material fos el mateix.
Sembla, però, igual que ha passat amb Boters Torné, que els joves estant intentat reflotar el sector, no?
Sí, amb aquestes noves generacions que aposten per al gènere de proximitat, sembla que aquesta tendència comenci a canviar una mica. Jo et puc parlar de castanyer, perquè va ser durant molts anys la nostra especialitat, però també pots parlar del roure o de l’Acàcia, que es troben al Penedès i fan uns grans vins.
Si s’hagués de quedar amb un moment de tota la teva trajectòria com a boter, quin seria?
No puc, n’hi ha molts! Aquells anys que fèiem el castanyer per Galícia van ser molt divertits i quan vam treballar amb el roure també, perquè treballàvem directament amb els cellers. Però, sense dubte tots els moments bons, perquè les crisis no les vols recordar (riu). Estic molt orgullós d’haver sigut boter.
Com ha estat la relació amb els cellers durant la seva trajectòria?
La gent diu que és complicada de vegades, però no ho crec. Nosaltres fem les botes, no fem el vi. Evidentment, fem un envàs per bon vi, però qui mana són els enòlegs. Jo no puc anar amb un enòleg a dir-li com ha de fer el vi, però ell sí que em pot demanar com vol la bota.
Quin és el secret per haver estat boter tants anys?
La passió. Molts cops ho hauria engegat tot, però no ho vaig fer perquè tenia passió.
