L’acte de fer el vermut és molt més que beure una beguda tradicional, és una convenció social. Des del 1880, quan Reus es va convertir en el bressol del vermut català, diversos valents van començar a obrir locals on degustar aquesta beguda, acompanyada de platets de patates, olives o anxoves. Pere Tarrida va ser un d’ells i va instal·lar-se al Prat de Llobregat per obrir la vermuteria que avui es coneix com a Cal Pere Tarrida i que regenten els seus nets, Joffre i Jordina Tarrida. Enguany, després d’anys de ser finalistes, s’han emportat el Premi Vinari a la Millor Vermuteria de Catalunya, l’únic guardó que és atorgat per petició popular. Reben a Vadevi en l’espa principal de la vermuteria, però de seguida accedeixen a fer una visita per totes les sales que s’amaguen darrere la petita entrada. “És com un embut”, exclama Joffre Tarrida. Les següents sales són plenes d’una col·lecció de vins i botes que han anat guardant durant els anys. Els germans parlen del seu vermut, de l’èxit d’un local que fa tres generacions que funciona i de les preocupacions sobre un llegat que podria acabar-se en la seva generació.
Es beu més vermut ara o el 1924, quan es va fundar Cal Pere Tarrida?
Joffre: Nosaltres perquè sempre hem treballat amb el vermut i les anxoves, mai hem vist un canvi tan bèstia de més vermut.
Jordina: El que passa és potser s’ha posat més de moda i sembla que la gent tira més… al vermuteig, però nosaltres tota la vida hem venut vermut. Sí que s’ha notat un increment de venda, però nosaltres com que sempre n’hem venut, final no és una novetat.
Joffre: No hem doblat la venda de vermut. Ara bé, el que també s’ha de tenir en compte és que hi va haver un boom dels vermuts.
Quan va haver-hi el boom dels vermuts?
Joffre: Fa 10 anys es van començar a fer més vermuteries. Ara hi ha moltes més marques i més enllà d’això aquestes marques tenen un espai on prendre’s el vermut. Si ho penses fredament, 25 anys enrere, érem tres: Espinaler, xampanyet, xampanyet, nosaltres i no massa més.
I amb aquest boom també ha canviat el concepte de “fer el vermut”?
Joffre: Per nosaltres no. Aquí mantenim el concepte de tota la vida.
Jordina: Al final l’acte del vermut és això, el vermut, les anxoves, les escopinyes, les olives, les patates, però no hi ha tapetes o plats amb els quals molta gent ja gairebé dina. Per nosaltres és com la prèvia d’anar a dinar.
Llavors, l’hora del vermut és al migdia i ja està? S’ha de prendre vermut fora del migdia?
Joffre: Si la gent vol, sí. Això depèn del consumidor. Hi ha gent que aquí a la tarda, a sis de la tarda demana un vermut amb anxoves. Però no és l’habitual. La tarda és més per copes de vi, copes de cava, però el vermut molt rarament.
Jordina: Normalment, l’hora del vermut és abans de dinar. Dos quarts de dotze fins a l’una, dues o màxim tres quarts de tres. Després la gent ja se’n va cap a casa.
Les anxoves formen part essencial d’aquí. Expliqueu-me una mica d’on ve aquesta relació entre el vermut, les anxoves i Cal Pere Tarrida.
Joffre: Jo crec que aquesta relació ve de l’avi, és qui ho va crear.
Jordina: El com li va sortir o li va venir aquesta idea de fer el contrast entre el dolç del vermut i el salat de les anxoves perquè no ho sabem.
Joffre: És una tradició que aquí ha continuat. El pare ho va fer igual i nosaltres tercera generació també, però amb tot eh, no hem canviat res des de fa 60 anys.
Jordina: El que sí que ha canviat és que abans venir a fer el vermut era una cosa excepcional i avui dia tothom fa el vermut com aquell que es pren un got d’aigua. Abans era per dies festius i ara un dilluns o dimarts també venen.
Qui pren vermut a Cal Pere Tarrida?
Joffre: Hi ha de tot. El ventall que tenim nosaltres és molt ampli. De joves d’entre 20 i 22 anys fins a gent gran de 70 o 80 anys.
Jordina: No hi ha un estàndard, ni una franja en concret. Tant poden venir famílies amb els avis, els fills i els nets, com grups de gent jove.
Joffre: I els nens que no poden beure alcohol, les anxoves se les mengen de quatre en quatre i els pares els han de parar (riu).
El que més es veu aquí a Cal Pere Tarrida és vermut?
Joffre: Sí. Tenim un dipòsit del nostre vermut a doll d’uns 12.000 litres i després de Setmana Santa, en tan sols 6 o 7 dies hem venut al voltant de 700 litres de vermut.
I només veneu el vostre vermut?
Jordina: En el cas del vermut, sí, només el nostre. Tampoc ens en demanen d’altres.
I veneu més del vostre a granel que amb ampolla?
Joffre i Jordina: Més a granel.
Jordina: El que passa és que hi ha hagut també una punta important d’ampolla. Però encara guanya -per dir-ho així- l’a granel. A més que nosaltres disposem d’ampolles buides aquí, llavors a vegades la gent passa i ja agafen. Tant un com l’altre estan bons, perquè és el mateix, però sí que és veritat que el que està a la bota aquesta li aporta més. El vidre no dona res, però la matèria és la mateixa. Un el trobaràs més dolç, l’altre trobaràs una mica més sec (riu).
A més del vermut, també teniu una botiga de vins. El vi forma part important de la història de Cal Pere Tarrida?
Joffre: El vi és principal. El meu avi era taverner i servia als carabiners d’aquí el Prat, a les masies… la gent abans d’anar a treballar venia a fer la barreja, després de treballar venia a fer la xerrada amb el botet de vi… I a partir que mon avi va començar a fer el vermut i les anxoves es van fer complementaris, fins avui dia. Ni un tira més ni un altre tira menys. La gent ve a buscar el vi a granel, el vermut a granel…
Jordina: Pensa que aquí nosaltres tenim tres fronts: l’aperitiu, el vi a doll i les ampolles. Són tres parts del negoci que es complementen l’una amb l’altra.
I també teniu una part de tast, oi? Aquesta també ajuda al negoci o és més una activitat que feu per crear comunitat?
Jordina: En principi ho fem perquè veiem que som país productor, però realment falta molta cultura en el sentit de tastar un vi, de com és un vi, com evoluciona. Llavors, nosaltres intentem ensenyar una mica aquest tema. No és que ens guanyem molt la vida, però és una activitat que fem un cop al mes i que agrada molt. Pensa que la gent ve a tastar vins que no ha tastat mai o que fins i tot no tindrà opció de tastar.
Joffre: I l’avantatge d’aquests tastos és que com que són a cegues, es troben moltes sorpreses.
En aquesta botiga hi ha, en paraules vostres, 3.700 referències de vins. Com comença aquesta col·lecció?
Joffre i Jordina: Això va ser el pare.
Joffre: Aquí hi ha hagut diverses reformes. Quan el meu pare va voler fer la “revolució de la botiga” és a dir, començar amb la construcció de la botiga que veus ara, va tenir la idea de fer-hi un petit celler soterrat. I entre els meus germans i jo el vam convèncer que en comptes de fer un foradet podíem fer un forat com deu mana, una mica més gran i així la botiga de vins podria estar sota terra, que tots sabem que per la conservació dels vins és ideal. Va dir que sí i es va animar, va anar avançant (riu).
Una altra activitat que vau heretar era el repartiment a domicili. Encara el manteniu?
Jordina: Sí i tant.
I què repartiu a domicili?
Jordina: Vins, olis, detergent, ous…
I com funciona això?
Joffre: Que surto a les vuit del matí i torno a les vuit de la tarda (riu).
Jordina: Tenim clients fixos cada setmana, cada quinze dies o una vegada al mes i del llistat que volen doncs els ho portem a casa.
I va ser una idea del vostre pare?
Jordina: L’avi ja ho feia. Bé, ell va començar a repartir per les cases de pagès, va ser el pare qui va iniciar el repartiment a domicili.
Tornant un moment a les referències de vins. El vostre pare tenia la mateixa afició que en aquest cas té vostè Joffre? És a dir, de tot el que es pot trobar en aquesta botiga hi ha més seu o més del seu pare?
Joffre: En principi és pràcticament tot el pare. Ell era un home molt inquiet.
Jordina: Sí, també després de la botiga a l’aeroport vam acumular molt.
Una botiga a l’Aeroport del Prat?
Jordina: Sí, el 1992 vam apostar per una botiga a l’Aeroport i allà també van entrar molts productes i entre aquí i allà hi havia molta rotació. La idea del pare era anar ampliant l’estoc dels dos locals i al final és el que va passar.
I què va passar amb aquesta botiga a l’aeroport?
Joffre: Al cap de dos anys pel canvi de normativa i de política comercial ens van fer fora. Però el 1999 ens van venir a buscar una altra vegada i, en contra de tot el que volíem els quatre germans, el meu pare va dir que sí i vam tornar a entrar del 1999 al 2010.
Jordina: Ell deia que tenia una espina clavada pel que li havien fet, perquè has de pensar que obrir una botiga és una inversió pràcticament milionària.
Aquesta segona vegada sí que va funcionar?
Joffre: No, perquè vam apostar per la T1 i vam acabar tancant perquè allò era un pou sense fons.
Jordina: Aena no ens ho va explicar bé i nosaltres on teníem la botiga era la part nacional i a baix. El nostre client era internacional i sí que ens buscava, però com que l’internacional pujava cap dalt després no podien baixar i no ens trobaven. Per sort era l’època de Zapatero i es buscava privatitzar les botigues de l’aeroport i gràcies a la mà dreta del nostre germà, que és advocat, vam poder sortir de la concessió; però ens va costar molts diners.
I posteriorment?
Jordina: Doncs tornar-te a aixecar i centrar-te en el que tens.
Joffre: Traveta, caus i després continues.
Continues fins a convertir-te en la Millor Vermuteria de Catalunya 2026.
Jordina: I ben contents.
Joffre: No només això, sinó que també hem rebut el reconeixement de botiga centenària el 2024.
Que vau fer un cava commemoratiu, oi?
Jordina: Sí, amb el celler Pinor. Però el cupatge el vam fer nosaltres.
Joffre: Ens va costar. Perquè el que a ella li agradava a mi no i viceversa. Així que quan vam trobar un que ens encaixava als dos vam decidir no tocar-ho més.
Creuen que el futur de Cal Pere Tarrida és aquest, tal com és? O tenen algun projecte de futur per la vermuteria i botiga de vins?
Joffre: No. De moment no tenim res pensat. Comencem a tenir una edat i no tenim seguiment. No estem casats, no tenim fills i els nostres nebots no volen. Com que no hi ha continuïtat, és una ximpleria fer coses noves.
Jordina: I avui dia engegar un projecte nou, a part de la burocràcia, costa trobar gent qualificada o que tingui la mateixa visió que tenim nosaltres.
I què passarà amb les 3.700 referències, llavors?
Joffre: Doncs quan em jubili em posaré a beure vins (riu). Sempre dic que ve una tercera guerra mundial, trucaré al dels pernils que vingui amb uns quants i ens posarem al soterrani a passar l’estona.
