Xavier Bernet i Cristina Garcia venen de territori de vins. El 2003 van fundar Júlia Bernet, un petit celler de vinyes de muntanya al municipi d’El Pago. Amb les parcel·les que la família de Bernet havia cultivat tota la vida per vendre el raïm a cooperativa van començar a elaborar vins i més tard escumosos que han acabat sota la marca col·lectiva europea Corpinnat. Enguany Xavier Bernet pujava a l’escenari de la gala dels Premis Vinari per recollir el guardó a Millor Vi Escumós del 2025 per seu Maria Bernet 2014. El cellerista rep a Vadevi a la seva botiga de venda directa, just davant del seu petit celler. Bernet parla de la seva experiència al camp i insisteix en fer un tomb per les vinyes de l’empresa familiar. Recorda els anys on ajudava els seus pares a collir a mà el raïm que portava a la cooperativa i com va arribar a un punt d’inflexió que el va portar a ell -i a la seva dona- a emprendre aquest projecte plegats. Parla del pas del temps, enalteix amb orgull els vins de qualitat que es fan a Catalunya i afirma de manera contundent que no vol créixer, que Júlia Bernet té la mida que ha de tenir.
Júlia Bernet s’emporta el Premi Vinari al Millor Vi Escumós 2025 amb el Maria Bernet 2014. Com se senten després de guanyar aquest guardó?
Una gran il·lusió. Sentir que allà al Casal de Vilafranca el nostre Maria Bernet havia guanyat el Vinari Gran Or ens va encantar. Recordo a les meves filles i la meva dona supercontentes. Quan la Cristina va veure que venia la càmera cap allà amb nosaltres em va haver de dir aixeca’t, perquè jo em vaig quedar quiet, sense saber què fer. Penso que és el reconeixement a tots aquests anys de feina.
És el primer premi que guanyen?
Aquí, sí. Bé, als Punts Parker sempre ens ha donat bones puntuacions, però no sé per què això que sigui un premi a casa, ha estat una cosa diferent.
Maria Bernet està pensat per ser un vi guanyador? Us esperàveu que ho fos?
No necessàriament. El Maria Bernet és un vi molt fàcil de fer. Ara mateix estem venent l’anyada 2014 i la 2016. Si parlem del vi guanyador, el Maria Bernet 2014 sí que està més pensat per tenir més criança, perquè venia de la Barraca dels Coscons. Normalment, els vins que surten d’allà tenen una acidesa més marcada. Són vinyes de muntanya, amb pedra a sota, que no són sols gaire fèrtils, i això fa que el raïm surti molt equilibrat. Tenen pH baixos i acideses altes, i això ens permet fer criances llargues.
Ara bé, l’anyada 2016 a mi m’agrada més precisament perquè no hi havia aquest pensament de llargues criances. El Maria Bernet 2016 ve de les Serres d’Ordal, un raïm amb el qual elaborem l’escumós que compra la gent. És un escumós pensat per beure en dos, tres o cinc anys, no per arribar als vuit. Em fa certa gràcia pensar que el pròxim Maria Bernet vindrà d’un bàsic. Amb això es demostra que més o menys del mateix tipus de raïm, i si es donen les circumstàncies, pot sortir un escumós molt bo.
Aquesta també és la màgia, no?
Sí, és clar. Com et deia ens és molt fàcil fer el Maria Bernet, perquè normalment arribem fins als cinc anys. Llavors, tant Barraca dels Coscons com Serra d’Ordal els fem a tres anys. Així, si veiem que envelleixen bé, guardem tres o quatre mil ampolles, i ja tenim un possible Maria Bernet nou.
Per mi, la gràcia d’aquests escumosos tan vells és que no siguin pesats, que tinguin un bon beure.
Quina és la història darrere d’aquest celler?
Nosaltres naixem el 2003. La primera vinificació arriba després d’una verema molt abundant, en què els raïms de muntanya es pagaven a 16 cèntims, a 27 pessetes. En aquell moment, jo feia pocs anys que m’havia incorporat a treballar amb els meus pares, i vaig sentir que la meva feina no tenia gaire sentit amb aquests preus.
Una cosa que sempre em ve al cap és que nosaltres ens passàvem tot el matí collint, entre set o vuit persones, i després havia d’anar a Sant Sadurní d’Anoia a descarregar el raïm. Jo hi anava content, però un cop deixava el tractor allà, arribava un tractor enorme amb tot de raïm collit a màquina i ho barrejaves tot…Si deixem els diners a part, potser ens havíem de plantejar què fer.
La zona que tenim és molt manual, i al final la teva feina s’estava barrejant amb la d’altra gent que treballava amb maquinària. Recordo que un dia, a la cooperativa, una noia que treballava a la bàscula em va dir que teníem un remolc molt bonic, amb grans de raïm collits a mà. Estan tan acostumats que tot sigui a màquina… No ho critico, eh, però al final allò és com una sopa. Aquests són els nostres inicis.
I per què es diu Júlia Bernet?
En aquella època feia dos anys que havia nascut la Júlia i vam decidir posar-li el seu nom a aquest projecte de celler que vam iniciar la meva dona i jo.
I després va arribar la Maria?
A mesura que anem entrant en el món de l’escumós ens adonem que estàvem venent elaborats molt joves i que el xarel·lo tenia potencial per envellir bé. Paral·lelament, vam tenir una segona filla i clar, alguna cosa havíem de fer (riu). Com que les dues coses van passar alhora vam decidir que els escumosos de llarga criança que féssim s’anomenarien Maria Bernet, en honor a la nostra segona filla.
Vostès formen part de Corpinnat. Què els va moure a entrar en aquesta marca col·lectiva?
Bé, aquí ens agafa en una època en què no teníem problemes de vendes, anàvem fent. De fet, crec que cap celler de Corpinnat tenia problemes per vendre en aquell moment. Tot comença per nosaltres l’abril del 2018, quan els sis cellers fundadors ens van reunir a alguns elaboradors a l’oficina de sant Sadurní d’Anoia per presentar-nos Corpinnat. Per una vegada a la vida, gairebé ho complíem tot. Saps quan vas a algun lloc i no compleixes res, que tot ho fas al revés? Doncs aquí era ben bé al contrari. Aquesta gent ens va explicar que volien muntar un projecte amb uns requisits que per nosaltres era la manera habitual de treballar al celler. Evidentment, vam haver d’arreglar algunes coses, per exemple deixar de vendre escumosos amb només un any de criança. Però ens vam haver d’adaptar poc.
Per part nostra -més enllà de ser un projecte engrescador- penso que si no hi haguéssim entrat, hauria estat com si tinguéssim alguna cosa a amagar. Sempre hem venut vins de la nostra vinya, collits a mà i elaboració a casa. Tinc bastant clar que també per això els fundadors van pensar en nosaltres. Ara, també ens ho vam pensar molt, perquè tot això s’havia de controlar, implicava auditories, i en un celler tan petit, tota aquesta documentació ens tirava una mica enrere. Però, al final… ens hi vam posar.
Ara que menciona la mida del celler. Quantes ampolles van elaborar del vi guardonat?
Unes 800 ampolles, aproximadament. Has d’entendre que com et deia guardem 3.000 ampolles. D’aquestes comencem amb una versió plata amb dos anys menys de criança i després al Maria Bernet final hi arriben les restants. És una manera de ser prudents, perquè els preus són una mica alts -imagina’t que no ens ho compra ningú-. Guardes per si funciona, però et cures amb salut traient una gamma més baixa amb dos anys menys.
Abans en comptes d’això, fèiem gammes especials, i això era un error, perquè l’ampolla no sempre acompanya el que hi ha dins i tu el marques amb un preu que potser no serà l’adequat. D’aquesta manera estalviem i al final sabem que el producte que arriba és bo.
Què implica per un celler com Júlia Bernet guanyar aquest guardó? Repercuteix en vendes?
Puc parlar d’aquests primers dies. Et diré que el cap de setmana després del premi ens vam quedar ben parats. Nosaltres tenim la botiga on fem venda directa, on ve el client de sempre, però, de cop i volta, va aparèixer gent que no coneixíem. Va ser curiós perquè a les nou del matí de dissabte va venir un veí d’un poble del costat —jo no l’havia vist mai— demanant aquesta ampolla. I potser, sense haver guanyat el premi, aquest senyor no hauria vingut mai.
Tenen definit qui és el públic objectiu d’aquest vi guardonat en concret?
Crec que aquest escumós es beu sobretot en restauració d’alta gamma. És per gent que coneix una mica el sector, que sap què està tastant. A nosaltres, al final, no ens coneix gaire ningú, i és el públic més especialitzat el que és capaç de demanar un Maria Bernet, perquè realment no hi ha gaire gent disposada a pagar-lo.
Ara bé, el client del Maria Bernet és diferent del client del celler. Nosaltres venem a gent normal, gent que no és rica. Aquests clients també han crescut amb el projecte i encara guarden ampolles dels primers anys.
Vostès exporten? A on? Quin percentatge dels vins que elaboren?
Ara estem venent a Anglaterra, Suïssa, Singapur -amb una comanda molt petita-, Dinamarca, Holanda i Estats Units. No obstant, però, estem intentant reduir les vendes fora, perquè aquí a Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i també cap al País Basc estem creixent bastant. Tant de bo el futur de Júlia Bernet passi per vendre el 90% de les ampolles aquí. I si fos més, tampoc em preocuparia.
Perquè ara en quin percentatge esteu, un 50/50?
No. Un 75%, un 80% es queda aquí.
Ostres… molt més de la meitat..
De fet, tot el que venem a l’estranger és gràcies als restauradors de Barcelona. No som un celler que podem tenir molts comercials i arran d’estar a locals com El Gresca o l’Ànima del Vi -que són restaurants barcelonins que ens han acompanyat molt- s’ens van obrir portes. Per exemple, de l’Ànima del Vi va sorgir l’exportació als Estats Units. També Espai Uma, on venem des de fa 17 anys. La veritat és que Barcelona ha estat una mica en nostre aparador.
Bé això és el que diu sempre el sector, que el vi es fa a comarques i Barcelona n’hauria de ser l’aparador i no sempre passa…
Sí, bé, doncs per nosaltres sempre ha estat així.
Hi ha hagut molts aposta catalana per Júlia Bernet pel que m’explica…
Potser sí. A mi m’enorgulleix. A vegades penso que no només les nostres ampolles s’haurien de quedar aquí. Tots aquells projectes petits que són bons: alguns del Priorat, Terra Alta o Corpinnat mateix… No estem parlant de volum grans, sinó de vins bons. Sempre em pregunto per què no es poden quedar i construir a casa?
Fins i tot en alguns restaurants de Barcelona, aquells que no són d’alta gamma, costa trobar vins catalans a les cartes…
Crec que s’està fent un canvi, però encara falta una volta més. Ja sé que tot és molt complicat i tal i qual, però què menys. Els vins catalans són part del nostre paisatge i identitat, fins i tot pels mateixos restaurants de Barcelona. És el nostre territori, sinó el defensem entre tots…
Sembla una ximpleria, però a tothom se li faria estrany anar a La Rioja i no demanar un Rioja i aquí a Catalunya sembla que l’extrany sigui demanar vins catalans…
Va canviant eh! I la gent ens escolta. Cada vegada hi ha més persones que es deixen orientar. Jo ho veig molt aquí a la botiga. Els restauradors crec que també ho fan bé i sobretot els sommeliers qui també defensen molt el territori. A més, repeteixo, què menys que desplaçar-te a un territori i tastar el que es fa allà. I això no vol dir que no haguem de veure els vins que fan els altres, perquè a tot arreu es fan coses molt bones.
Bé, tastar vins d’altres llocs està molt bé, però primer el que es té a casa, no?
Exacte! Jo trobo que seria bonic que es conegués primer allò que hi ha a casa.
Ara que parlem d’identitat, quina opinió té vostè de la relació entre els joves i els vins?
Ostres… és que el vi és la nostra cultura; el vi és cultura.
Doncs diuen que els joves no beuen vi…
Fa 20 anys, abans que féssim escumós, li vaig preguntar a un cellerista d’aquí el Penedès sobre aquesta qüestió. La seva resposta va ser que normalment els fills anem adquirint els habtis dels pares. Això és com aquell moble dels teus pares que tenen a casa i tu no vols per res. Ara bé, passen els anys, el llencen i després resulta que sí que l’haguéssis volgut. El vi és la nostra cultura. Acompanyar menjars o dies de festa a un restaurant amb un bon vi o un escumós és perfecte. Jo dels joves espero que això que em van respodre fa 20 anys torni a passar, o més aviat es mantingui.
Finalment, em podria fer el maridatge perfecte pel seu vi guanyador?
Home, el Maria Bernet marida molt bé amb gambes de Vilanova o de Palamós. Crec que els vins amb aquesta salinitat, estiren les gambes tranquil·lament. Amb la sal del mar un escumós canyero és ideal.
