Som un país que s’estima poc. Això no és novetat. Un país que celebra derrotes i que encara prefereix beure vi de fora que el propi, malgrat tenir una de les produccions més diverses i vastes de la geografia vitivinícola actual. I així ens va. Aquests dies circula per les xarxes un missatge que dibuixa exactament aquesta situació anòmala: En el context de Sant Jordi, la CCMA reuneix en un mateix acte diversos autors premiats de la literatura catalana on s’ha servit, per beure, vi de La Rioja.
“No hi ha vi a Catalunya o no tenen vergonya?”, es pregunta una de les moltes persones que ha compartit i comentat aquest post de @PerxePriorat que, per cert, no para de treure fum: “Vergonya“, “que s’ho facin mirar”, són altres dels comentaris que segueixen. “Tot molt nostrat, “cada cop més d’esquena al país”, o “sobretot que sigui ben espanyol”, rematen. I la cosa continua encesa.
Sort que, malgrat tot, el cava que s’endevina de fons a la fotografia és català, de la casa penedesenca Juvé & Camps. Però hem de ser més exigents amb este tipus de detalls. Quin sentit li donem, si no, al fet diferencial que al nostre país hi hagi més de 800 cellers elaboradors, 8.500 viticultors i viticultores i que 4.000 persones treballin directament de la indústria del vi? Ben pensat, el que hauria de passar és que a qui fos que organitzés festejos, els resultés massa difícil triar entre tanta (i bona) oferta. Però, ni la meua part més optimista em deixa fluir este pensament més d’un segon i mig.
O creiem més en nosaltres o deixarem de ser. No plou, tenim una situació d’extrema alerta arreu del camp català. Moren vinyes, els ceps pateixen per brotar i donar vida a una nova anyada. I mentrestant, nosaltres decidim que els vins de fora són millors o els òptims per compartir la vetllada. Seria molt demanar (sense desmerèixer ningú) que s’apostés una mica per lo local, que ens necessita? I sí, em repeteixo: però és que així ens va.
