Com és habitual, les opinions de Francesc Reguant són clares, compromeses i encarades a descripcions realistes del moment del sector agroalimentari, i en conseqüència a les solucions que es deriven i que poden ser més operatives. En el seu darrer article amb data 30 de juny, parla del valor estratègic de dues agricultures i mostra com el model agroalimentari actual en Catalunya està en un molt inestable equilibri entre les petites i les macroexplotacions, entre el secà i el regadiu, molt relacionats, entre la relació d’aquests models productius i les infraestructures de comunicació, de connectivitat, de salut, d’educació…
Acaba amb una reflexió que s’ha de tenir en compte: “Grans estructures agràries ofeguen la viabilitat d’empreses més petites, trencant el mosaic necessari d’unitats productives distribuïdes al territori (…) La desigualtat no és el camí a llarg termini. S’haurien de prendre decisions sobre màxims, atenent criteris socials i estratègics d’impuls territorial”. Com popularment es diu, més clar, l’aigua.
Un model lligat al territori i l’altre, a la producció
En els moments actuals, moguts, incerts, hiperactius…, del sector vitivinícola, a causa de la gran i greu sequera, que d’una manera indubtable ha fet acceptar la realitat climàtica que ens envolta i envoltarà, junt amb un canvi global, que promou importants canvis en el mercat, en els consumidors, en aspectes lligats a la salut, al medi ambient…, es pot pensar, que possiblement hi ha dos models de sector vitivinícola.
Esquemàticament, un molt lligat al territori i un altre molt lligat a la producció. El primer amb tots els inconvenients associats a la menor producció i, per tant, amb una important dependència de l’aigua, els segons afectats per la pèrdua d’identitat territorial i sense aquesta imperiosa necessitat d’aigua, perquè en molts orígens ja en tenen.
Tanmateix, ambdues són necessàries perquè configuren un sector de gran importància econòmica per Catalunya, junt amb l’oferiment de productes de moltes varietats, però de qualitat que poden mantenir demanda interna i externa, junt amb ser un bon i gran reclam turístic.
Cal evitar enfrontaments fútils, sobre si s’ha de regar o no. Això sí, cal reclamar aigua i també un Penedès agrícola, no de serveis logístics, que és important pel sector, pel territori…, i molt especialment pel futur del país.
Una sense l’altre no són res, ambdues són importants perquè generen paisatge, per tant, població funcional, estable i feliç en un entorn ambiental i econòmic resilient. Simplement, generen futur.
