Valorant-ho des del més absolut optimisme, però també des de la més radical objectivitat, estem en un moment molt complex i a la vegada de difícil gestió de la història.
El sector de la vinya i el vi, com d’altres, està clarament afectat pel canvi global, que el tensa per culpa dels preus als quals es paga el raïm, les procedències del vi, les xifres productives generades en camp o no, el preu que el consumidor està disposat a pagar, el marge econòmic que es mobilitza en tota la cadena des del pagès fins al consumidor…, i tot plegat, sense tenir massa en compte aquestes dues importantíssimes baules: els nous d’hàbits de consum associats als canvis socials, que moltes vegades ni es volen veure, i a la petjada de carboni involucrada en el conjunt raïm/vi en un món que no és com era i que es desconeix com serà.
Perquè la nova realitat climàtica porta des de fa anys incertesa productiva, tant en el que es refereix a la quantitat com a la qualitat del raïm, i en conseqüència a la tipicitat anual i territorial del vi, que afecta determinats conceptes associats a tipologies de vi estables en el temps.
La situació és preocupant, i per això hi ha una important presa de consciència del sector per cercar solucions, més, quan en bona part de Catalunya es veu afectat per una de les sequeres més importants de la història. La mobilització fruit de la conscienciació, és molt oportuna i necessària, ja que reflecteix l’emergència social, que hi ha, i que es pot engrandir.
Bona voluntat, però falta de contingut
En el pas entre conscienciació i la decisió per prendre accions/solucions, emergeix un lèxic, sens dubte carregat de bona voluntat, però buit de continguts.
Per exemple, apareix en tota conversa i escrit la paraula sostenibilitat com a garantia de solució al problema mediambiental i socioeconòmic que tenim. L’any 1987, la Comissió Brundtland de l’ONU, la va definir com “el que permet satisfer les necessitats del present, sense comprometre la possibilitat que les generacions del futur puguin satisfer les seves”.
No cal dir, que és interessant però fals, ja que no hi ha res a la Terra que sigui sostenible per si mateix, i ho demostren les cadenes tròfiques, l’energia que passa d’uns organismes/ecosistemes a altres per a mantenir la seva funcionalitat, perdent energia en cada pas, situació que pot estar en un equilibri més o menys estable, però sempre transitori en l’espai i temps, ja que depèn de molts factors interactuant en el mateix temps i lloc de maneres ponderades entre ells.
Res és sostenible
Res és sostenible, perquè què sosté al que sustenta? És un mot buit en fons i forma, i que en veu del Dr. Marti Boada es pot concretar en què “la sostenibilitat és no estirar més el braç que la màniga”, aquestes simples, però sabies paraules, descriuen clarament la nostra societat, en tot el seu metabolisme consumidor sense fre ni mesura, i per tant en les crisis de recursos (fixem-nos en la sequera actual, en els moviments de components manufacturats o no d’un lloc a un altre sense considerar el seu valor, aplicant-los-hi tan sols un preu, dit com competitiu, que precisament es l’antítesi de la sostenibilitat, ja que es basa en el fet que una part guanya perquè l’altre perd).
L’altra paraula repetida fins a l’avorriment és eficiència, sense més, sense preguntar-nos si el procés és eficient, sinó si aquest és necessari?
De què serveix generar motors d’alta eficiència a velocitats elevades si aquesta està limitada a les baixes; de què serveix al gruix dels mortals disposar d’informació a l’instant de prediccions meteorològiques d’arreu, si la probabilitat és baixa i a més, no ens enganyem tant fa, quina és la funció de tenir més i més opcions de gaudi reals o virtuals quan tan sols hi ha un temps per cadascú; o de què serveix tenir en temps real i en continu l’evolució d’una malaltia, si es disposa de l’instrumental, maquinària o personal finits i concrets i, per tant, actius quan, com i on es pot…?
Així, assumint, que amb bona voluntat no s’aplicarà l’efecte, la paradoxa de Jevons, que es té present en economia, i també en ecologia, i explica que quan un recurs deixa de ser limitant, es produeix aleshores un increment del seu consum, el qual, primer millora el procés en què està implicat, l’espècie/s que l’utilitza, però ràpidament, es converteix en limitant, tant realment com virtualment, ja que el recurs és més escàs i també més car, tornant-se negatiu en el procés que incideix.
Vivim un moment en què calen paraules, per informar, educar i formar, les quals s’han de fonamentar sempre en l’objectivitat que dona el coneixement científic i tecnològic, per tant, els mots buits de contingut i emprats per mostrar el que no és ni serà, no tan sols afecten negativament la realitat, sinó que també ho fan malbaratant opcions de millora en el futur.
Per potenciar la veritat i, per tant, les accions realment funcionals la UE proposa complementar el Pacte Verd amb la Directiva de Reclamacions Verdes, que vol aportar nous criteris per evitar que les empreses facin afirmacions enganyoses sobre els mèrits ambientals dels seus productes i serveis.
La incultura pot gestionar carències, però no opulències
En aquesta situació, potser cal tenir en compte les paraules del poeta Joan Margarit: “Hi ha dues coses que no es poden deixar de banda. Que la tècnica no deixi de fer botons per solucionar problemes, i que la cultura continuï funcionant per ensenyar a cada generació com convertir el dolor en tristesa”. Si deixes de donar educació a la gent, et fallaran les dues coses. Per això, l’últim que s’ha d’ajustar en una societat és l’educació. Fins i tot és més urgent que d’altres, perquè si tens educació, resoldràs aquests problemes.
La cultura és cabdal, ja que la incultura pot gestionar carències, però no l’opulència de la nostra societat.
La crisi és important, profunda, extensa i perdurable conseqüència del nostre metabolisme social i d’una informació, en el millor dels casos dolenta. Per tant, si es vol revertir, cal claredat i objectivitat en tota la cadena constituïda per la informació, la formació, l’acció, la seva valoració i la seva adaptació.
A la fi, com es veu, no va de paraules va de fer amb la veritat.
