Tot i que és el president d’una de les companyies vitivinícoles més grans del nostre país, Miguel A. Torres Riera també és membre de la quarta generació d’una empresa familiar i tot sovint, en el seu capteniment, sembla que aquest segon aspecte prengui més importància que no pas el primer. Després de molts i molts anys duent el dia a dia d’un dels cellers més importants de l’estat espanyol, Torres és alhora un home franc, proper i sense pèls a la llengua i també un d’extremadament educat i atent. Un tarannà que, potser, recorda més els amos de les fàbriques tèxtils de la Catalunya del segle passat que no pas com, a dia d’avui, ens imaginaríem algú que ha estat al capdavant d’una companyia que exporta els seus productes arreu del món.
Potser el secret és, precisament, que ve d’una empresa amb un nucli molt ferm. “Criar-se en una família com aquesta és molt i molt bonic”, va reconèixer Torres, fa ben poc, durant una entrevista concedida a ‘Món Planeta’. La història, però, no va ser precisament senzilla. El seu pare, Miguel Torres Carbó (1909-1991), va tenir problemes tan bon punt va heretar la finca als anys trenta i va acabar “malvenent-la”, explica el mateix Miguel A. Torres, poc abans de l’esclat de la guerra civil espanyola. Per si amb això no n’hi hagués prou, el 1939, en plena retirada republicana, un bombardeig va destruir el celler. “Per recuperar-se i començar una altra vegada va caldre molta moral”, afirma el president de Família Torres.
Quan va entrar al negoci, de fet, el celler s’havia reconstruït però continuaven sense tenir vinyes. “El pare era sobretot un negociant”, recorda. “Seleccionava vins, feia cupatges, els embotellava, però no tenia vinya pròpia”. Aquesta capacitat, justament, va ser la que va salvar l’empresa: Miguel A. Torres recorda com el seu pare, en plena Segona Guerra Mundial, va decidir produir vins “a la francesa” per vendre’ls als Estats Units, aprofitant que França era ocupada pels nazis. Al museu de la família, a Pacs del Penedès, en conserven un document clauper entendre el ressorgiment de la família: un telegrama enviat des de Nova York el 1941 on Miguel Torres Carbó ordena que es reprenguin la construcció dels cellers perquè ha trobat un comprador per als seus vins.
Malgrat haver crescut en una família com aquesta, reconeix Miguel A. Torres, “no sempre tens clar que et vulguis dedicar al negoci”. Ell mateix en va ser un exemple, si més no fins que va arribar a certa edat. “La joventut… la joventut és per passar-ho bé, per estar molt amb els amics i gaudir de les teves aficions”. La vocació pel negoci familiar, però, li va arribar quan va anar a estudiar a Dijon, a la Borgonya: “les classes, els professors, les visites als cellers de la Borgonya… llavors em vaig adonar que sí, que era el meu lloc”.
El món vitivinícola on va aterrar Torres el 1962, però, no tenia res a veure amb la d’ara, ni en generals ni, tampoc, per a l’empresa familiar. “Havíem perdut les vinyes”, explica, “només en quedaven dues o tres hectàrees i el pare no recordava ben bé on eren”. Quan les van trobar, va ser on van plantar els primers ceps francesos i alemanys, en el que afirma que va ser “una col·lecció experimental”. Allò va ser la base de la Família Torres d’avui.
“Anar canviant, anar modernitzant”, ho resumeix Miguel A. Torres amb senzillesa, traient importància a innovacions com ara la fermentació amb temperatura controlada, les tines d’acer inoxidable pels vins blancs… “L’alcalde de Pontons ens va deixar un magatzem, on vam poder posar les tines de vi blanc i començar a fer vi a casa. A Pontons les nits són fredes i això va molt bé per l’aroma del vi”. Així és com explica l’inici de la seva trajectòria com a elaborador. “Primer blancs, després negres, i a finals dels 60 vam començar amb les vinyes, al Mas La Plana”.
La seva trajectòria va seguir, com vèiem, la que es podria esperar d’una empresa familiar tradicional: va començar al laboratori, després es va anar fent càrrec de la producció i va anar prenent més i més responsabilitat. Tot i això, la forta presència del seu pare va fer que, el 1981, agafés un any sabàtic després d’unes desavinences. Miguel A. Torres, però, no es va desencoratjar, sinó que va aprofitar el temps per anar a Montpeller i ampliar el seus coneixements després de vint anys treballant al dia a dia de l’empresa. “Aprens molt més”, explica, i afegeix que va ser a partir d’aleshores que va començar a “difondre la tecnologia del vi, les innovacions, la investigació…”.
Aquesta actitud l’ha mantingut fins a dia d’avui. Amb la direcció de l’empresa en mans del seu fill, Miquel Torres Maczassek, Miguel A. Torres s’ha bolcat en el que és, probablement, el repte més gran de cara al futur, el canvi climàtic, posant recursos per a la investigació i l’experimentació, tant en reducció d’emissions com en mitigació dels seus efectes a les vinyes, i impulsant iniciatives com els Premis Torres&Earth o el grup International Wineries for Climate Action, que uneix cellers de tot el món davant d’un repte comú. Uns projectes que, gairebé seixanta anys després de la seva entrada a l’empresa, són una mostra innegable de l’energia i l’empenta del seu president. Tota una prova de caràcter.
