És un vi molt popular, que pot ser sec o dolç (lleugerament dolç), preparat, generalment, amb raïms blancs. A Catalunya sol ser de garnatxa (blanca, negra o roja), però també n’hi ha de macabeu i trepat. Al País Valencià, segons els llocs, pot ser de garnatxa, monastrell i d’altres. I al Rosselló en fan, generalment, amb raïm de garnatxa, però també pot ser de macabeu, carinyena, torbat, morvedre, moscatell o samsó. És un vi de sabor antic i fusta vella, un líquid mil·lenari com el nèctar d’una àmfora grega, l’hereu d’aquell falern de color d’ambre o de caoba que regnava a les taules més ben proveïdes de l’imperi romà, només que de gust més actual.
S’elabora per oxidació controlada del vi acabat de fermentar, bé siga en botes de roure o de castanyer o en garrafes de vidre que es deixen a sol i serena per espai de dos o tres anys, almenys. Però després cal deixar-lo envellir a les botes. Jordi Bes en va parlar a l’article ‘El lent ressorgir dels vins rancis’, publicar al diari Ara del 24 de novembre de 2019; en transcriurem un paràgraf:
Els rancis són vins amb forta personalitat que permeten que ens arribi fins als nostres dies almenys un bri dels vins que es produïen en el passat. Per elaborar-los sovint es fan servir antigues botes on queden mares que arriben a ser més que centenàries, o sigui que encara contenen antics pòsits que van quedar després de la fermentació del vi i que tenen la capacitat de continuar modelant-lo per dotar-lo d’estructura i de complexitat. Això fa que sorgeixin vins amb molt de caràcter després d’anys de criança.
El percentatge d’alcohol, generalment, és bastant elevat (entre el 15 i el 30%) i tot plegat va bé per als aperitius i les postres. ‘Amb vi ranci i pa calent fa de bon passar l’hivern’, segons el refranyer. En L’Esquella de la Torratxa del 9 de setembre de 1892 aparegué aquesta quarteta:
Dona amable, jova y guapa
y vi ranci del millor,
son dos coses que voldría
tenir sempre ben aprop.
En el número del 13 d’abril de 1899 del setmanari La Tomasa en van publicar aquesta altra:
Si desitjas viure molt
(ja que felís no ’s pot ser)
tingas sempre dugas cosas:
vi ranci, y un amich vell.
També s’esmenta en algunes cançons populars, com ara ‘La minyona del Canals de Catllarí’, recollida per Artur Blasco; en copiarem una quarteta:
Diu que el vi no li n’agrada,
que malalta la fa estar;
ja no en beu sinó del ranci
o del mellor que n’hi ha.
Aquesta és del Baix Ebre:
Com la gaita s’encatarra
i’l tabal ja va runcé,
podrieu darmos un trago
de vi ranci o moscatell.
Amb els vins dolços o rancis hi ha el costum de sucar-hi bescuits, melindros, galetes o neules; en el número del 28 de novembre del 1875 de La Campana de Gràcia van publicar una altra quarteta
Quan un cor se sent ferit
per las fletxas del amor,
un parellet de melindros
ab vi ranci, es lo millor.
En el quadre de costums La festa del poble, d’Emili Vilanova (1840-1905), la beguda que trobem a les postres és el vi ranci:
Destapa’s lo vi ranci que, com amic componedor, ve per fer avinença amb menjars tan sabrosos, postres tan delicats i de diferenta naturalesa. A les unes, los hi fa eixir una roseta a cada galta, i brillar los ulls; als altres, els hi clapa el front de moradets, que no adornen gaire, i a tots comunica una satisfacció que no es plany a manifestar-se. Tothom està d’humor placent i s’intimen les amistats amb franqueses campetxanes; parlen los vells i s’avenen; les sogres miren amb agrado a los joves; toleren-se les diabladures a la quitxalla; galantegen los fadrins a les donzelles; fins plats i copes se topen sense agravi, i tenen ells amb elles unes exclamacions de to molt rialler i agradable.
Quan es feia vi a tots els masos, hi havia el costum de guardar una bota amb vi ranci, del qual només se’n feia ús en ocasions excepcionals; era la ‘bota del racó’, anomenada així perquè sempre restava una mica més amagada que les altres, que eren de consum diari i havien d’estar més a mà. La parèmia fa: ‘A la bota del racó hi ha el vi millor’, i és veritat perquè per a fer-lo es feien servir els millors raïms, segons que diu Josep Castells i Serra en Records de quan feia de pagès:
El barril del racó era de vi fermentat sense brisa i de raïms blancs escollits. Servia per als dies de festa, per fer algun obsequi i per dir Missa.
L’escriptor Francesc Matheu va publicar en el llibre La copa (1883) una poesia que portava per títol ‘¿Ho veus?’:
Si t’ho he dit deu mil vegadas!
Lo vi vell es lo milló,
no tè’l mòn bonas glopadas
com la bota del recò:
es un dot de la velluria
que á travès de la centuria
guarda encara la ranciò.
¿Veus? Tot just hem fet la proba
y ja brillan nostres ulls,
l’alegría se’ns renova
y la sanch reprén sos bulls;
y mos dits tenen fatlera
ab ta hermosa cabellera
que me’ls lliga ab sos embulls.
¿Ho veus ara? ¿No ho sabias
que l’amor rendís així?
¿De sè esquerpa que’n traurías
si’ls tèus ulls dihuen que sí?
Deixa fer, donchs, á mos llabis,
y agraheixho als revesavis
que sabían fè aquest ví.
I en el setmanari La Sombra del 9 d’agost del 1924 també trobem una poesia on apareix la bota del racó; el títol era ‘A la orilla del mar no me vengas a buscar’:
El agua es foente de vida y salut
es sabut
poro aún es mas güeno el vi del eixut.
¡Convensut!
Encanto devino.
¡Oh, que hermoso sino
bañarse con vino,
vino del rincón!
Tirarse puntadas,
tirarse panchadas
y pegar glopadas
en l’escabusón.
Haser a cuatro remos la barquita
d’esquenita
decando entreabierta la boquita.
¡Santa Rita!
Quesús, que portento;
quien tal cosa hisiera;
el baño por drento,
el baño por foera,
tomar con segilo
un gran cañamón
y anar al asilo
en un camión.
Una cançoneta popular valenciana també l’esmenta:
Ja que tots beuen a gust
de la bota del racó,
ara em sembla que és molt just
que brinde i que bega jo.
I Blasco Ibáñez va retratar un banquet de noces en La cencerrada, una boda de casa bona celebrada al poble imaginari de Benimuslim:
Les paelles mostraven la panxa negrenca i les entranyes que brillaven com l’argent, tot esperant el moment en què xisclarien sobre les flames; l’arròs en sacs; caragols de muntanya en enormes cassoles vorejades de sal que se n’eixien i mostraven les bellugadisses banyes al sol del matí; a un racó hi havia una fornada sencera de rotllos que escampaven en aquell ambient de sang i de greix la fragància del pa tendre i calent; les espècies per lliures en una capsa de llautó, i del celler eixien cuiros i més cuiros, que queien tremolosos en terra com cossos palpitants; alguns, enormes, contenien el vi negre per al dinar, i uns altres de més petits guardaven el nèctar de la bota del racó, aquell patriarca del qual es parlava en el poble amb respecte, i que amb el seu color clar i la seua corona de brillants era capaç de tombar al més valent.
Copiarem també la poesia ‘El vi de la bóta del recó’, apareguda en el número del 3 de maig de 1933 del setmanari barceloní Papitu:
En Jaumet de Vilamura
és un noi molt eixerit,
molt corrido i presumit:
un «tenorio» en miniatura.
Fa poc es va proposar
conquistar a la mestressa
de la fonda que a dispesa
estava, i no ho va lograr,
perquè aquesta, amatent,
ho digué al seu espòs,
i d’acord posant-se els dos,
varen dar-li un escarment.
El cas fou tal com segueix:
cada dia per sopar,
per dinar i a l’esmorzar,
li deia sempre el mateix:
—El vi que em doneu no és bo;
no hi ha d’altre, mestresseta?
Si pogués posar l’aixeta
a la bóta del recó…!
I aquestes paraules dient,
amorós se la mirava,
mentre ella ho suportava
amb un aire indiferent,
fins un jorn que, com hem dit,
al marit ho va contar,
i entre els dos van decretar
castigar a l’atrevit.
—Li deixarem tastâ el vi
de la bóta del recó:
sempre que tinguis.. pipí
el faràs dins d’un porró—
digué el marit a l’esposa,
i així ho va fer aquesta
fins que a la «volta» tercera
ja no hi cabia gota,
i a la primer menjada
que tingueren ocasió,
van portar-li ple el porró
de la bóta desitjada.
—Això que m’heu dat no és vi!—
molt furiós va cridar.
—Que no és vi diu? Sí, senyor;
és del que tenim millor
—la dona va contestar—.
Doncs que no l’heu trobat bo?
Vostè s’ha burlat de mi:
el que hi ha al porró no és vi…!
—Doncs què? —Vostè ho sap millô!
—Sí que ho sé —diu la mestressa—:
és aquest vi del porró
del que vós amb gentilesa
a la bóta del recó
hi volíeu posar l’aixeta!
Hi ha bromes molt pesades, ni que siguen només de ficció.
Bé. Per Nadal sol eixir a taula, com és natural, i trobem el costum en l’obra Etnografia de Reus i la seva comarca (1955-1959), de Ramon Violant i Simorra:
El dinar típic d’aquesta diada [Nadal] es compon de sopa de pa, del brou de gallina i carn de l’olla; després, “un bon guisat”, i com a tercer plat, un pollastre rostit, farcit de llomillo i vedella trinxada i voltat de prunes a la cassola; torrons, crema, etc., i vi ranci vell i xampany.
Hi hem de dir també que és un vi que ha anat molt de baixa, segurament perquè les elaboracions més barates tenen poc d’atractiu. El 2014, però, el vi ranci Ca les Viudes, del celler Arrels del Priorat, va assolir els 100 punts (la màxima puntuació possible) en aquella llista tan famosa del senyor Robert Parker, i de resultes de l’enrenou es va tornar a revaloritzar. Ara, per a ser realment bons han d’estar molt de temps a la bota, vint anys o més, i llavors, és clar, resulten cars, molt cars, són productes de luxe als quals, dissortadament, només poden accedir les butxaques més solvents. Què hi farem!
Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
1
