Can Vich Parellada Fermentat en bóta 2014

DO Penedès

Etiquetat en català

PVP aprox. 10 €

Tel. 646 379 850

Web: www.cellercanvich.cat

Després de llegir el títol, algú pot pensar que la parellada és una espècie -varietat- de raïm en perill d’extinció, i no és el cas. La parellada, juntament amb el xarel·lo i el macabeu és uns de les tres varietats bàsiques i autòctones amb les que s’elabora el cava, i això, amb gairebé 250 milions d’ampolles elaborades el 2015, li garanteix la supervivència.

Però si totes les varietats de raïm són sensibles al medi ambient on es conreen, en el cas de la parellada és definitiu. De fet, gairebé es podria dir que hi ha dues parellades diferents, i els pagesos penedesencs ho tenen clar i per això cadascuna té un nom: hi ha la parellada que es desenvolupa a la vall del Penedès, molt productiva i que fa poc grau, que aporta acidesa i finor al cava. Però hi ha una altra parellada, la que anomenen montònega o montònec, que és la procedent de vinyes en alçada, menys poc productiva i cada vegada menys, perquè de poc rendible, ja no se’n planta gaire, així que la que hi ha sol ser de ceps vells, plantats en vas i de verema manual.

I aquesta sí que és un patrimoni escàs i en perill d’extinció, perquè si el raïm es paga al mateix preu que el raïm genèric per al cava, procedent de les vinyes productives de la plana, està clar que està condemnat a que els pagesos l’arrenquin per manca de rendibilitat.

Els irreductibles pagesos que resisteixen

Per això és una bona notícia, un gest de resistència gairebé èpica, que un celler -una masia de viticultors, en realitat- decideixi elaborar el seu propi vi amb aquest raïm, per mirar d’aportar-li un valor afegit que garanteixi la viabilitat de les parcel·les.

Es tracta de Can Vich, un mas de Sant Joan de Mediona, encara a l’Alt Penedès, però ja en aquell Penedès que “anoieja”, en territori de muntanya proper a la Llacuna. Són només tres parcel·les, vinyes velles en pendent, a 500 metres d’altura, en total 1,44 ha de les què l’any passat se’n van collir 4.628 kg de raïm, que fan una mitjana de 3.305kg/ha, quan al pla s’arriben (i se superen àmpliament, tot i que no es digui) als 12.000 kg/ha.

Amb el most d’aquest raïm es van emplenar dues bótes grans, de 500 litres, una de fusta d’acàcia i una de roure, on el vi va fermentar i s’hi va estar entre tres i quatre mesos. I ja tenim la màgia feta: 1.230 ampolles d’un vi singular, en el que amb el pas per fusta s’ha buscat només aportar-li cos i estructura, sense marcar-la massa amb els torrats i les espècies de la fusta.

El color és groc pàl·lid de reflex verdós, i a les aromes (se li han de donar uns minuts perquè s’oxigeni i s’obri)- hi ha notes florals lleus -procedents de la parellada o potser de la fusta d’acàcia- de cítrics i notes de crosta de pa torrat, que en aquest de ben segur que procedeixen de les bótes i que potser encara es podria mirar d’afinar una mica més.

A la boca, la frescor, l’acidesa viva però poc agressiva, són la nota dominant, talment com si en lloc de parlar d’un vi mediterrani, es tractés d’un de procedent de l’Atlàntic.

Al final apareix una sensació melosa on la fruita blanca de pinyol -préssec i albercoc- treuen el cap i deixen un reregust llaminer que convida al següent glop.

Es tracta, doncs, d’un vi fruit d’un paisatge modelat per l’home en equilibri amb la natura durant segles. S’hi pot anar a passejar, però també es pot tastar en una copa, gaudir-lo, i de passada, contribuir a conservar-lo.


Nou comentari