Loxarel Refugi 2013: el xarel·lo forçut i reforçat

Un vi escumós que no és cava però que podria ser-ne un bon exemple

Loxarel Refugi Brut Nature Reserva 2013

DO Penedès (Categoria Clàssic Penedès de vins escumosos)

Certificació Ecològica Eurofulla

Etiquetat en català

PVP. Aprox. 13 €

Tel. 938 978 001

Web: www.loxarel.com

Si parlem d’un producte que duu els cognoms de Brut Nature Reserva i que està elaborat a Catalunya a base de xarel·lo, immediatament tots pensem en un cava. Doncs no, en aquest cas es tracta d’un vi escumós que per totes les seves característiques i origen podria ser un cava -que no oblidem que és una denominació d’origen- però que voluntàriament per part del celler, està emparat en la categoria Clàssic de la DO Penedès.

Bé, això si bé pot cridar l’atenció, no deixa de ser una anècdota que poc ha d’influir en els consumidors, perquè justament és un “gairebé monovarietal” de xarel·lo, la varietat més representativa dels caves, juntament amb el macabeu i la parellada. I dic que és “gairebé monovarietal”, perquè duu al cupatge un 8% de chardonnay, que segons Josep Mitjans, enòleg i propietari del celler Loxarel, se li ha posat per “donar-li una mica més d’estructura, de cos”, tot i que justament el xarel·lo ja és un raïm que fa vins de cos ferm i potent.

Però és que tot en l’elaboració d’aquest escumós (gairebé se m’escapa la paraula Cava!) està encaminat a aconseguir un vi dens i potent a la boca. Per exemple: una part del xarel·lo, aproximadament la meitat, ha estat fermentat en bóta de roure, en lloc d’en dipòsit d’acer inoxidable com és habitual. Però només s’hi ha estat un parell de mesos. Aquesta pràctica està encaminada a extraure la densitat, els tanins que aporta el roure nou, però s’hi ha estat poc temps, per no agafar també les aromes torrades de la bóta que poden distorsionar la percepció del xarel·lo.

La criança en ampolla (tiratge del gener del 2014) a hores d’ara és de poc menys de dos anys, suficient per fer la bombolla fina i aportar la densitat dels llevats de la segona fermentació, però no tant com per amagar amb les aromes de l’evolució les notes originàries del xarel·lo.

Bé, tot això és en teoria, però, s’han assolit els objectius? Doncs val a dir que sí, perquè si bé a les aromes hi destaca de primer moment un lleu torrat procedent dels llevats, de seguida la fruita treu el cap i s’imposa, especialment per via retronassal, un cop se n’ha fet un glop. Aleshores la poma golden, el préssec i l’albercoc madurs i un lleu toc de fonoll dominen el panorama aromàtic.

La bombolla és correcta, fina i ben integrada, sense destacar excessivament ni per bo ni per dolent. El que sorprèn, però, és el tacte a la boca. L’entrada és fresca gràcies a una acidesa equilibrada, però un cop al paladar, s’eixampla i l’emplena, amb densitat i amb una certa amargor agradable.

Això el fa ferm candidat a acompanyar tot un àpat de cap a peus, perquè té prou frescor per fer un bon paper a l’aperitiu o acompanyar una amanida; però també prou força per acompanyar un gall farcit o un bon assortit de marisc, per intens que sigui.

Nou comentari