Oriol Rossell El Carro Gros 2013
DO Penedès
Etiquetat en català
PVP. Aprox. 25 €.
Tel. 977 671 061
Web: www.oriolrossell.com
Als que estan més al dia de les tendències vitivinícoles d’aquest país, els pot estranyar que el nou vi negre, el més alt de gamma del celler Oriol Rossell, s’elabori amb un cupatge de tres varietats de raïm d’origen francès: sirà, cabernet sauvignon i merlot. I és que en un moment en que a Catalunya -com a tot els indrets elaboradors de vi del món- es potencia la identitat dels vins, basant-se sobretot en l’ús de les varietats autòctones (això allà on n’hi ha), presentar un vi negre penedesenc elaborat amb un cupatge de tres varietats d’origen forà, és anar contracorrent.
Bé, aquest seria l’anàlisi més evident, perquè a aquesta idea se’n poden contraposar d’altres. Perquè també es pot dir, i és una veritat innegable, que els vins negres penedesencs més representatius, prestigiosos i de qualitat reconeguda internacionalment, estan elaborats justament amb aquestes varietats d’origen francès (Jean Leon o Torres Mas La Plana) i que, en canvi, no hi ha cap vi negre penedesenc que representi la tradició local, elaborat amb varietats autòctones. Perquè de fet, abans de l’aparició dels vins negres elaborats amb aquesta raïms internacionals, a partir de la segona meitat del segle XX, simplement al Penedès no hi havia vins negres de qualitat. I l’únic raïm negre present al Penedès en quantitats importants tot just abans de l’arribada d’aquestes varietats d’origen francès, era el sumoll, que es va haver d’excloure d’entre els raïms autoritzats a la DO Penedès, justament per la baixa qualitat dels vins que en sortien.
Bé, això no té res a veure amb que a l’actualitat, amb sumoll de baixa productivitat estiguin començant a aparèixer vins de qualitat homologable. O que amb ull de llebre també hi s’estigui elaborant a l’actualitat vins ben correctes. S’ha de dir, però, que tot i tenir nom català, l’ull de llebre es va estendre pel Penedès recentment a ran de l’èxit a la Rioja o la Ribera del Duero, on se l’anomena tempranillo i tinta del país o tinto fino, respectivament, així que el seu “carnet d’autòcton” és ben discutible.
En realitat, tot és més simple: a Oriol Rossell, com van explicar a la presentació d’aquest nou vi el director del celler, Toni Rossell, i l’enòleg Salvi Moliner, el que volien fer és el millor vi negre possible. I com que a Oriol Rossell treballen amb el raïm de l’heretat familiar dels Rossell, doncs van triar el raïm de les millors parcel·les: tot plegat, una bóta de sirà, una altra de cabernet sauvignon i una altra de merlot. I ni tan sols van poder aprofitar tot aquest vi, perquè el cupatge final que es decideix després del tast de diverses proporcions, al final hi va entrar un 50% de sirà, un 35% de cabernet sauvignon i un 15% de merlot, així que part del cabernet sauvignon i del merlot va anar a parar altres vins més econòmics. Resultat final: 800 ampolles elaborades amb el millor raïm negre de Cal Cassanyes, una finca unitària de 85 hectàrees situada a cavall entre l’Alt i el Baix Penedès.
Per a l’elaboració, el vi de cada varietat va fermentat en una bóta destapada de 300 litres de capacitat, sense sembra de llevats i aplicant el “pigeage” o remogut manual. La maceració es va allargar fins a 20 dies, i la criança va ser de 16 mesos en bótes de roure francès, i 12 mesos més d’afinament en ampolla. El vi no es va filtrar abans d’embotellar.
I com és? Doncs representatiu d’aquesta nissaga de vins negres d’alta qualitat penedesencs. De color intens i fosc, i d’aromes molt intenses, amb predomini de les baies de bosc negres -móres i nabius- de caramel de violes, i amb un punt llaminer de gerds. Després s’aprecien notes de tinta xinesa, de regalèssia, un toc de coco i matisos especiats de canyella i vainilla.
A la boca és d’entrada potent i pot donar una primera impressió de duresa que s’esvaeix tot just el vi es posa en contacte amb el paladar i la llengua. Aleshores s’aprecia la bona maduresa del raïm, amb un tacte rodó i un punt llaminer i gens d’aspror, malgrat que segueix passat amb volum i força, i sense el tacte més sedós de les garnatxes procedents de més al sud o més al nord de Catalunya.
El final és llarg, amb nou predomini de la fruita de bosc intensa i fresca. I ara sí, amb un punt final d’aspror tànnica que no molesta i que de ben segur s’anirà afinant a l’ampolla, si és que en queda alguna per més endavant. Jo, si en tingués alguna, no resistiria pas la temptació de beure-me’l ben aviat!
