!--akiadsense-->
Adam Martín (Tossa de Mar, 1973) es dedica a la ràdio des de 1992 però el seu pas per programes com Malats de tele o Les mil i una el van convertir en un rostre conegut de la televisió catalana. Fa 16 anys va donar un tomb a la seva carrera professional per dedicar-se a la divulgació d’hàbits saludables i no se n’ha penedit gens. Pare de tres nenes i fan de la natació d’aigües obertes, explica els secrets d’una vida sana a Catalunya Ràdio a través dels podcasts Sans i Estalvis i d’una secció fixa a Estat de Gràcia. També fa xerrades i ha escrit mitja dotzena de llibres.
Aquesta primavera ha acabat el seu segon màster en nutrició i passarà l’estiu davant del micròfon, com a director i presentador d’El Suplement els dissabtes i diumenges al matí. Ha viscut en uns quants barris de Barcelona però on ha fet arrels i s’ha quedat és al Poblenou. Quedem amb ell a la bodega La Pubilla del Taulat per fer un vermut i xerrar de com mengem, bevem i vivim els barcelonins.
Ets de fer vermuts i aperitius?
Sí, de tant en tant! Un cop cada tres setmanes, més o menys. De fet m’agrada molt el vermut!
Fer l’aperitiu pot ser saludable?
És molt saludable, més enllà dels ingredients que el componguin, que no solen ser-ho gaire. El més positiu és ingerir els aliments en grup i en entorns de celebració. És una tradició molt mediterrània que no s’ha de menystenir! Està comprovat que menjar acompanyat és molt millor que sol, no només a nivell anímic. Digereixes millor i absorbeixes més els nutrients en un entorn agradable. Per això quan estàs en un lloc tens, el menjar no se’t posa bé del tot!
El vermut és una beguda social per definició.
Hi ha lloc per una copa en una dieta saludable. Sempre defenso que s’ha de fer flexible i adaptar-te al context, no pots remar contracorrent permanentment. No es pot tenir una relació tensa amb l’alimentació. El 80-90% del temps has de menjar el màxim de bé que puguis, segons els teus coneixements i pressupost. I la resta, gaudir. Al llarg de la història de la humanitat hi ha hagut sempre moments per a relaxar-se vinculats al consum de begudes alcohòliques.
Vas decidir capbussar-te en la nutrició de cop i volta fa 16 anys. Què va passar?
Vivia un moment molt dolç: era jove, encara no tenia filles i disposava de temps i diners. Dinava i sopava molt a restaurants i era molt gastrònom, però la meva relació amb l’alimentació es reduïa a menjar per tenir energia i pel plaer gastronòmic. M’ho passava molt bé però em va acabar afectant a nivell físic i sobretot mental. Estava més espès i cansat. Vaig conèixer un metge que tractava algunes malalties amb l’alimentació i vaig voler provar una dieta. La millora va ser tan espectacular que vaig voler saber més sobre l’alimentació i fer d’aquell hobby l’eix de la meva vida professió.
Aquest cap de setmana comences la temporada d’estiu d’El Suplement. Quin pes hi tindrà la nutrició?
Seria estrany que un programa meu no tingués algun element d’hàbits saludables! Farem una petita secció els diumenges que es dirà Sans i estalvis, en la què convidarem experts per desmuntar mites i tòpics i donar petits consells. Fa 15 anys forçava la màquina per introduir aquests temes, ara a tot arreu se’n parla.
Fes-nos una diagnosi general de situació: com mengem els barcelonins?
Les dades diuen que mengem malament i cada vegada pitjor. A Catalunya ens escudem en la dieta mediterrània, que està molt bé sobre el paper però a la pràctica no tant. Consumim massa aliments ultraprocessats, que tenen molta salat, sucres afegits i greixos de baixa qualitat. Aquests tres factors sabem que afecten la salut. Sobrepès, obesitat, problemes cardiovasculars o més càncer no són fruit d’una causa-efecte però tenen relació amb una mala alimentació. Tot i així, a Barcelona mengem millor que a Estats Units o Anglaterra, en general.
El menjar preparat viu un boom i hi ha un nombre creixent de barcelonins que els dina cada dia de dilluns a divendres. N’hi ha prou amb triar amb cura o intercalar amanides?
No. En general té efectes negatius sobre la salut, tot i que s’ha de distingir entre una rostisseria petita que prepara menjar a un ritme i volum baixos i els plats envasats de les grans superfícies. Però igualment sol haver-hi poca verdura, massa carn vermella i ingredients menys frescos. I sobretot un excés de sal. Les amanides són sanes? Depèn de què portin: l’enciam sol no serveix de res. I és un error aplicar lògiques de compensació: menjo un segon plat poc saludable i de primer verdures per compensar. L’alimentació no és això, és el conjunt de la teva dieta.
Donar coherència al que mengem a llarg de la setmana no és fàcil amb horaris laborals extensos, estrès, àpats fora de casa… És obligatori canviar de vida per canviar de dieta?
És evident que demana més temps, per exemple per comprar productes frescos. Però avui dia pots comprar-ne per internet i te’ls deixen a la porta de casa. I després cal més temps per cuinar. Els plats saludables no són més fàcils ni difícils de fer, pots preparar-ne en 5 minuts amb una mica de coneixements. Tenim poc temps però les dades diuen que passem 4 hores al dia davant la televisió: el que ens passa és que tenim altres prioritats.
No cuinem i cada cop ens fa més mandra. I el biaix de gènere als fogons no es corregeix: alguns pocs joves són cuinetes però els sèniors tiren molt de precuinats.
Històricament qui s’ha encarregat de la bona alimentació de la casa han estat les dones i la transmissió de coneixements passava d’àvies, a mares i a filles. Ara la dona s’ha incorporat massivament al mercat de treball, amb tot el dret, i ningú ha agafat el relleu de com preparar el menjar, comprar-lo, planificar-lo… Els homes seguim treballant igual.
Perceps més interès masculí per la nutrició, entre els oients i lectors?
Malauradament no. Quan faig xerrades sempre hi ha un 90% de dones al públic, sense exagerar. Als homes els enganxa més la nutrició esportiva, perquè subratlla la masculinitat. A més continuem ancorats en la concepció limitada que la bona alimentació serveix per aprimar-se, quan el pes només és un aspecte. La pressió social fa que les dones sigueu més target de l’absurditat que un home pot tenir panxa però una dona no.
Un fenomen molt barceloní són els foodies: fans de la gastronomia que omplen les xarxes amb fotos de plats temptadors. Els influencers són una bona influència?
No, almenys en nutrició. En termes de gastronomia, és opinable. Donen consells sense basar-se en evidències científiques. Les dietes detox no en tenen, per exemple. I contribueixen a reduir l’alimentació a súperaliments, sucs verds i coses d’aquest tipus. Pots alimentar-se correctament sense gastar tants diners: Uns cigrons poden competir d’igual a igual amb una quinoa! Si tens una dieta equivocada, un súperaliment no te la salvarà i si ja és correcta, no t’aportarà gaire més.
!--akiadsense-->
Barcelona es vol posicionar com a ciutat veggie-friendly, amb restaurants vegetarians i vegans. I ara també flexiterians, la fórmula mixta sobre la que has escrit el teu darrer llibre.
Que hi hagi més sensibilitat a la restauració és una magnífica notícia, perquè vol dir que hi ha un nínxol de mercat que creix. Sense prou oferta, els vegetarians i vegans viuen en una bombolla forçosa i tenen una vida social limitada. Ara bé, una amanida a la carta no és un restaurant amb oferta vegana! Ha d’oferir opcions de primer i de segon equilibrades. El flexiterianisme és una dieta omnívora amb molt poca carn i consum regular de peix. Té els mateixos beneficis que una dieta vegetariana sense els problemes logístics i socials, com no poder-te menjar els canelons de la sogra. Jo sóc flexiterià i de fet la majoria de dietes correctes al món ho han estat sempre.
El peix és més car que la carn i que les verdures fresques de qualitat costen molt de trobar. De fet la malnutrició es dispara als barris de classe baixa cada crisi.
Hi ha una relació directa entre poder adquisitiu i mals hàbits alimentaris, perquè els ultraprocessats són molt i molt econòmics. Però també és cert que els llegums secs són molt barats i nutritius. De peix, pot menjar rap o bé triar sardina o verat que són més econòmics i de la mateixa qualitat nutricional. I si no s’hi arriba, no cal que la verdura que comprem sigui ecològica. El problema és més d’accés a la informació i de comprensió que de diners.
El passat mandat Ada Colau va fer molt d’èmfasi en fer de Barcelona una ciutat jugable per als més petits. I menjable? Què podem fer com a tribu que educa col·lectivament?
Els pares tenim una feina espectacular: si tu no menges verdures, els teus fills no en menjaran. Però no estaria malament donar formació en nutrició a les escoles i regular la proliferació de locals de fast-food i de màquines de vending">. És un terreny delicat: les empreses han d’ofertar el que demandem la gent i no estem prou educats. Per moltes pomes que posis a l’expenedora, si el comprador sempre tria la xocolatina… S’ha de fer pedagogia i divulgació a dojo, perquè vivim immersos en l’excepció: ‘un dia és un dia’ es converteix en ‘sempre és sempre’. A Catalunya vam fer una tassa pels refrescos ensucrats i ens la va tombar el TSJC: era un petit pas, amb poc efecte real sobre la salut però molt sobre la conscienciació.
El sedentarisme és l’altra cara de la moneda de la dieta. Tot i que Barcelona presumeix de cites esportives internacionals, el dia a dia dels veïns no és tan actiu.
Fer esport no és necessari per la salut, segons els estudis, com sí que ho és introduir petits moments d’activitat física al llarg del dia. S’han de fer uns 30 minuts diaris però no cal que siguin seguits, fer-ne 10, 10 i 10 també funciona. No cal fer una classe d’spinning al gimnàs, és més important aixecar-se cada hora per caminar 10 minuts o pujar les escales del lloc on treballes. També podem baixar una parada abans i completar el trajecte a peu. Un dels problemes greus i creixents és estar asseguts molta estona seguida. Estem envoltats de pantalles i elements que ens conviden al sedentarisme.
L’esclat dels gimnasos de baix cost, el retorn del running, equips de fitness als parcs… Ens movem més que fa 10 anys, almenys?
Sí, però ho portem una mica a l’extrem. Ara molta més gent fa ultramaratons i triatlons, que són molt exigents. I voler fer aquestes proves sense entrenar prou és molt dolent.
La clàssica excusa de no sortir a córrer pel fum dels cotxes té fonament?
A Barcelona hi ha molts llocs on anar a córrer, davant del mar, a la muntanya… Córrer per la Diagonal sí que és una mala idea, perquè inhales molt més aire i per tant més partícules en suspensió i elements tòxics.
També ets ambaixador de la natació en aigües obertes. Nedes a Barcelona?
Sí, entreno a la piscina i al mar, tant a la Barceloneta com al Poblenou. Barcelona és molt més amable per nadar que una platja turística de la Costa Brava, perquè hi ha molt menys moviment de vaixells. Excepte quan ha plogut molt, que l’aigua està molt bruta. La resta de dies pots nedar tranquil i les boies grogues marquen fins on pots anar. Hi trobo dos tipus de persones: els que anem amb el neoprè i la gent gran que es fica a l’aigua cada dia de l’any perquè els revifa. Però no són gaires, però en queden. També hi ha gent que va a nadar cada nit de lluna plena, de matinada per veure sortir el sol des de l’aigua…
Ja hi ha 8 mercats de pagès a la ciutat, que promouen els circuits curts de venda. Quin recorregut hi veus, a aquesta alternativa?
Cal fer visible i quotidià l’accés a l’alimentació saludable, però és un nínxol molt reduït encara. La majoria anem a la gran superfície per comoditat i preu. Per sort també podem comprar molt bona matèria primera als mercats municipals, que no existeixen a gaires més llocs del món.
Un clàssic a ‘comarques’ és riure dels urbanites barcelonins, que segons el tòpic no sabem que els pollastres no neixen envasats i les vaques no fan llet tot l’any. Com a divulgador i gironí, diries que realment estem tan despistats?
Ui, porto tant temps a Barcelona que m’he convertit en un pixapí"> també! Bromes a banda, és cert que per connectar de veritat amb l’alimentació necessites conèixer l’origen dels ingredients. I no és el mateix viure en un poble i veure quotidianament com es conrea la verdura i es munyen les vaques, que viure a la ciutat on tots els aliments estan exposats. Però què vols, no podem posar ovelles enmig de la ciutat, són efectes secundaris del progrés.
