!–akiadsense–>
Esteve Riambau (Barcelona, 1955) és metge nefròleg. Va exercir durant deu anys, però a primer de carrera ja dirigia un cineclub i mai va deixar la passió pel cinema: ans al contrari, la feia créixer. El 1989 va deixar la medicina i va convertir el cinema en professió. Des del 2010 és el director de la Filmoteca de Catalunya i té un llarg currículum com a crític, historiador i investigador del cinema, a més d’haver dirigit dos llargmetratges. És especialista en l’Escola de Barcelona, en cinema francès i en Orson Welles. Fem un Vermut Miró Fusión amb ell al Cafè de les Delícies, al Raval, el barri on treballa.
El doctor Riambau que es va fer director de filmoteca té més cops amagats. Li encantaria tocar el piano tot i que diu que és “negat” per a la música. I un dels seus moments preferits del diumenge, quan és temporada de curses, li agrada mirar-se la Fórmula 1 a la tele mentre es pren un vermut. “És una combinació fantàstica”, assegura.
Li agrada negre –com el Miró Fusión– “amb gel i taronja”.
Vostè té vincles amb Welles, però també els té Barcelona.
Sí, va estar aquí. I l’any 1953 va rodar escenes Mr. Akadin“>, a Barcelona, al Port. Va venir amb la seva filla gran, la Chris, amb qui tinc molt bona amistat, la vaig conèixer en una retrospectiva a Locarno. L’any 53 ella estudiava en un internat a Suïssa i durant les vacances de Setmana Santa el seu pare la va fer venir a Barcelona per veure el rodatge. I quan vam fer el centenari de Welles el 2015 a la Filmoteca, la Chris va voler venir.
Barcelona és una ciutat cinematogràfica?
Relativament. Si parlem de rodatges si parlem de ciutats cinematogràfiques, Nova York, París, Roma, Venècia donen 50.000 voltes a Barcelona. Però sí que és una ciutat on el clima és el mateix que Hollywood, té llum, varietat de paisatges, igual que Los Ángeles. Tens el Pirineu a dues hores, el mar, la ciutat. Hi han rodat Welles, Antonioni, l’Iñarritu, Woody Allen. No tenim una llista gaire llarga de grans cineastes que hi hagin rodat.
Creu que no s’ha explotat prou? Podria donar més?
Dona per al que dona. Gaudí és la gran atracció cinematogràfica de Barcelona. Només cal veure el Parc Güell de Woody Allen, la Sagrada Família d’Almodovar a Todo sobre mi madre“>, amb un sol pla quan passa per davant amb un taxi, i la Pedrera d’Antonioni. Està clar que Gaudí és un valor cinematogràfic i una peça molt atractiva. Hi ha una altra pel·lícula molt poc distingida però molt divertida de Jesús Franco, El Castillo de Fu Manchú,“> rodada al Parc Güell. Quan explota el castell i es destrueix amb quatre coets i bengales, el detectiu, el bo de la pel·lícula, marxa del castell amb una barqueta per l’estany de la Ciutadella. És extraordinàriament divertida. Amb el Christopher Lee, però feta amb una sabata, una espardenya i molta cara dura.
Una de les seves especialitats és l’Escola de Barcelona, el corrent cinematogràfic de la ‘gauche divine’. En queda alguna cosa?
Una etiqueta tan afortunada com aquella no l’hem tornat a tenir. Però allò va ser la punta d’un iceberg que ha tingut continuïtat, en el sentit que la producció barcelonina sempre ha sigut la de les coses experimentals, diferents, alternatives a la producció de Madrid. Es va dir Escola de Barcelona com hi havia l’Escola de Nova York dels anys 60, la del John Cassavetes i companyia. L’equació que feien, una mica agosarada però que s’entén, és que l’Escola de Nova York és a Hollywood, al cinema comercial, el que l’Escola de Barcelona és al cinema que es fa a Madrid, on es feien les pel·lícules industrials comercials, amb més pressupost. L’equivalent a això seria, amb uns motors de continuïtat que són Joaquim Jordà i Pere Portabella, tota la generació posterior: Guerín, Albert Serra, Isaki Lacuesta, que fan un cinema diferent al cinema convencional. És la marca identitària del cinema que es produeix a Catalunya i a Barcelona en els últims 50 o 60 anys.
Per què a Catalunya hi ha el plany permanent que la indústria cinematogràfica no acaba d’arrencar?
Enlloc d’Europa arrenca, excepte a França. Hi ha una frase que lamento haver oblidat qui la va dir, no és meva però jo la faig meva, i diu: “Als Estats Units, el cinema és un negoci. A Europa, és un problema”. Des del final de la Primera Guerra Mundial, el cinema europeu està condicionat al cinema nord-americà. El 80% de les pantalles europees estan ocupades per cinema americà. El tros de pastís que queda és molt petit i no es pot viure amb el model d’economia liberal d’aquest pastís tan petit. Per això el cinema europeu necessita de subvencions. Els únics que van fer una legislació a temps per trencar això van ser els francesos.
Se’ls acusa de proteccionisme.
És un bon proteccionisme. Es nodreixen sobre un impost a les entrades de les pel·lícules americanes. Ja que vens a casa a menjar-te les meves olives, almenys paga. I en canvi aquí a sobre subvencionem el doblatge al català a les majors“>.
És possible enfrontar-s’hi?
No. Ni Catalunya, ni Espanya, ni Itàlia, ni Alemanya.
Per a França sí...
Perquè van ser els primers. L’any 1946, acabada la Segona Guerra Mundial, van fer uns tractats extraordinàriament avantatjosos per a ells i van colar. Però mai més ningú més ho ha aconseguit. I Estats Units es guardarà prou de deixar-se colar el mateix gol, que implica que a les pantalles franceses hi hagi un 50% de pel·lícules franceses. I a Espanya, l’any que va millor perquè hi ha un Almodóvar, un Torrente o un Amenábar és un 20%.
I a Catalunya?
De cinema català, un 3%.
Ara som en l’època de Netflix. És una amenaça afegida o una oportunitat?
Només un canvi tecnològic més. Qui caigui en la temptació de pensar que el cinema no canviarà tecnològicament no sap què és el cinema. El cinema, des dels seus orígens, cada 20 anys ha canviat coses essencials. Ha passat del mut al sonor, del curtmetratge al llargmetratge, del blanc i negre al color, de la cinta de cel·luloide a la cinta magnètica, de la cinta magnètica al digital. En aquests moments estem en un altre canvi tecnològic, ple de contradiccions i de paradoxes. Des del punt de vista de les filmoteques, estem al·lucinats. Ens trobem davant d’una digitalització en la qual no pots fer més que dir amén. El cinema és digital. D’acord. És digital i hem conservar el digital. I com es conserva, el digital? Ah, no se sap.
No ho sap ningú?
Quin futur té la conservació digital? Quinze anys. I la conservació d’un llargmetratge digital ocupa quatre terabytes“>. És una monstruositat. Vaig fer els càlculs del que costava conservar un llargmetratge digital. I em va sortir sis vegades més que una pel·lícula fotoquímica. La meva col·lega de la Cinematheque Française em va dir que m’equivocava. No són sis vegades més, son deu vegades més. Les majors “>estan rodant en digital i paguen, perquè poden, 30.000 dòlars per fer després un negatiu en cel·luloide, perquè això és el que conserva. No es fien de la conservació del digital. Netflix és una altra història. Una cadena que aposta pel vídeo on demand“> a casa.
Els exhibidors se’n van a fer punyetes?
No. Volen que la gran pel·lícula de Netflix sigui Roma i la posen al Verdi com a reclam publicitari. Ara hem vist que la gent encara va al cinema. Les sales seguiran, però s’han de reciclar completament. Espanya és un dels països europeus amb més sales per habitant. Sobren sales. Clar que n’hi ha que tanquen, les obsoletes. Que s’espavilin, que renoveu una mica. Què ha fet ara el Verdi? Una neteja. Ja començava a tenir un punt de ranci, i d’aquí la visió intel·ligent de renovar-les i de posar-les al dia. I a la Filmoteca també tenim una mitjana de 107 espectadors per sessió.
Aquesta mitjana deu voler dir que els dies de cada dia també hi ha gent a la Filmoteca, cosa que no es pot dir dels cinemes comercials.
Molts dies de cada dia tenim més gent que els caps de setmana. No ens comparem amb les sales comercials. Tenim la nostra política d’exhibició com a institució pública, amb uns preus diferents i amb una programació més variada. I hi posem imaginació per convertir les sessions en petits esdeveniments exclusius, que l’espectador senti que si no hi va s’està perdent alguna cosa. Quan vam fer la retrospectiva de la Maria de Medeiros, el dia de Pulp Fiction“>, ella creia que no vindria ningú perquè és a YouTube i ja l’ha vist tothom. I li vaig dir que s’equivocava, perquè Pulp Fiction“> amb una pantalla gran, ben projectada, en versió original amb subtítols i presentada per Maria de Medeiros és aquí i avui. I hi havia 250 persones.
Vostè va començar en ple procés per al trasllat al Raval.
Vaig venir per fer el trasllat. La convocatòria de la plaça es va fer coincidint amb la jubilació de l’anterior director i amb l’encàrrec específic de presentar un projecte per inaugurar les dues noves seus i per posar-les en marxa. El que passa és que, com sempre que hi ha arquitectes i paletes pel mig, no te’ls creguis mai. Aleshores vaig entrar el març del 2010, això s’havia d’obrir en qüestió d’un any, i van ser dos. Vam inaugurar el Raval el febrer del 2012 i Terrassa a principis del 2013.
El Raval ha donat el que s’esperava?
El Raval formava part d’un projecte de gran volada per modificar el barri amb la implantació o renovació de centres culturals. El que va passar és que vam ser els últims que vam arribar, els més petits i en el lloc més conflictiu. L’entrada va ser dura, amb unes mostres d’hostilitat dels veïns que en aquell moment no vaig entendre, però que després han desaparegut completament. I amb unes hostilitats polítiques curioses. Tinc emmarcat un article d‘El Periódico,“> quinze dies després d’inaugurar, que deia “Ni l’Institut d’Estudis Catalans ni la Filmoteca aconsegueixen eradicar la prostitució al Raval”.
(…)
És que si ho arribo a aconseguir amb 15 dies, m’hauria merescut una portada al NY Times“>! ‘Si vol eradicar la prostitució, munti una filmoteca’. Anècdotes de banda, vaig rebre moltes cartes d’usuaris que anaven a Sarrià dient que seria l’apocalipsi. Textualment, “pajilleras“> a l’última fila”, “necessitarem protecció policial per sortir del cine”. I la realitat és que mai hem avisat els Mossos des que som al Raval. Un altre tema és que la Filmoteca sigui la inversió al barri que el Raval necessitava. Aquí no hi entro.
Com ha canviat la relació amb els veïns?
Des del primer dia vam fer una política transparent i de portes obertes. El segon gran cicle que vam fer es deia El Raval al Raval“>. Eren les pel·lícules rodades al Raval i una exposició per mostrar una mena de mirall al barri. I hem acollit entitats, activitats, escoles, associacions, etcètera. I ara el barri que aporta més espectadors a la Filmoteca és el Raval. És que som a 200 metres del Liceu. Oi que ningú s’escandalitza per la ubicació del Liceu?
Sempre ha estat allà.
L’únic que vaig demanar, i que van concedir per part de l’Ajuntament, va ser que posessin uns fanals més potents al carrer Sant Pau per anar fins a la Rambla a agafar el metro després de l’última sessió. És una mena de corredor humanitari en el qual hi ha color, olor, però no sensació de perill. El nostre compromís va ser no acabar cap sessió més tard a tres quarts de dotze de la nit, just perquè la gent pugui agafar l’últim metro. L’altra gran aportació va ser la cafeteria. Vam trigar dos anys a poder condicionar l’espai, pels permisos de l’Ajuntament. Però després ha canviat l’entorn immediat. No només no ha tancat els dos bars més propers, la Candela i el Sifó, sinó que els ha potenciat i s’han renovat. I ha atret públic extern. A mi m’és igual que vinguin a fer unes braves o a veure una pel·lícula. Ja entraran a veure la pel·lícula.
Però els veïns tenen la sensació, i les dades de delinqüència en augment els donen la raó, que el Raval s’ha degradat en aquests anys.
Des del meu punt de vista, l’entorn immediat del meu territori, la Plaça Salvador Seguí, ha canviat a millor. Quan vaig arribar estava en obres i era molt heavy. Per no puc ignorar que els grans problemes persisteixen. Hi ha narcopisos, problemes de prostitució, d’explotació sexual i diverses il·legalitats. I en la mesura que podem hi fem alguna aportació, sessions contra els desnonaments, per la igualtat de gènere. Forma part de la nostra concepció del cinema també com a eina social. Des del punt de vista de seguretat, hem tingut sort o hem creat el clima perquè la Filmoteca no sigui un centre de conflictes.
No us trobeu amb espectadors que us diguin “venint cap aquí m’han robat”?
Dintre de l’edifici mai hi ha hagut cap problema. Al revés, hem tingut uns inputs anecdòtics significatius. Una de les meves grans alegries va ser quan una de les prostitutes habituals de la zona, perquè n’hi ha, em sembla que era d’un país de l’est, un dia va entrar a agafar el programa i va comprar una entrada per veure Mamma Roma,“> de Passolini. Això és política de millora del barri i de proximitat. O el dia que van venir tres o quatre noies musulmanes amb el seu vel, i probablement d’amagat dels seus pares. Van venir a veure Mad Max 4“>. Això és el que nosaltres podem aportar.
Quin és el principal problema de Barceiona?
Barcelona és la meva ciutat, m’hi sento molt còmode. Té grans virtuts. I va viure un moment màgic, els Jocs Olímpics. Però crec que ha mort d’èxit. No s’han sabut gestionar els grans beneficis i la molt intel·ligent política que es va fer al voltant dels Jocs. Va ser un èxit tan espectacular que va comportar noves atraccions com las de la pel·lícula, atraccions fatals. Això és el que, a través del turisme i a través d’altres ingerències externes, ha anat modificant la ciutat en aquests últims 25 anys. Estem clarament amb una tendència a la baixa respecte als grans moments. No tinc una especial animadversió contra el turisme. M’encanta viatjar, però sí contra la massificació del turisme i sobretot per la ingerència. És a dir, el problema del turisme és el moment en què comença a modificar la vida dels ciutadans de la ciutat.
I això està passant?
Tinc una anècdota molt gràfica. Teníem convidada la Marisa Paredes. La vaig acompanyar a l’hotel, un hotel del centre de Barcelona, de cinc estrelles. Havíem quedat per dinar amb el conseller, Ferran Mascarell. A la recepció hi havia un xeic àrab amb les seves dones, criatures i tot plegat. Vaig demanar dir-li a la recepcionista que teníem pressa. I em va dir “can you repeat in English, please?“>”.
Ostres…
Jo li vaig dir: “Yes, I can, but I don’t want to. It’s my city“>, li puc parlar en català o en castellà. Vostè hauria d’entendre’m, com a mínim”. Va cridar la cap perquè ens atengués. Em va semblar que s’estava passant una línia vermella que no s’ha de passar.
En aquest context, què demanaria al pròxim alcalde, què creus que pot fer?
Crec que s’ha de fer una gran reflexió i sobretot, jo penso que el que s’ha de tenir és la consciència i la garantia que a més del poder polític hi ha altres poders que són uns interessos molt forts. I que no es pot governar només políticament si no es tenen controlats i orientats a aquests grans lobbys. En aquests moments, el lobby turístic és molt important.
L’Ajuntament de Barcelona o la ciutat pot enfrontar-se a aquests lobbys?
La ciutat no, són els polítics qui s’hi ha d’enfrontar. El polític ha entendre que la política, més enllà de les estratègies de partit, també ha de passar pel control dels grans lobbys de poder.
