!--akiadsense-->
Es diu Flavia Álvarez (1987) però la gent la coneix com a Flavita Banana. Fa una dècada que va fer camí des de Caldes de Montbui fins a Barcelona per estudiar a l’escola Massana i s’hi va quedar, al Born. Té més de mig milió de seguidors a Facebook, i gairebé la mateixa xifra a Instagram, i aprofita aquest espai per fer un humor, de vegades punyent, de vegades absurd, que l’ha fet arribar a ser vinyetista simultàniament a El País, Mongolia, S Moda ">i Barcelona Més. ">Riu amb força i li fa nosa tot el que sigui cursi. I ens hem trobat per conversar al voltant d’un vermut Miró al bar Vegetalia del carrer Escudellers.
Ella prefereix el negre i li agrada prendre’l amb els companys de pis, els mateixos amb qui repassa els comentaris a les seves vinyetes a Instagram amb un projector. Tot i reconèixer que a l’hora del vermut molts cops encara està dormint perquè la nit anterior se li ha allargat, quan pot s’escapa amb la seva colla “a alguna vermuteria del Born”. Pel que fa a la mesura, “un parell de vermuts” són els adequats “abans d’anar a dinar”.
Santi Balmes, de Love of Lesbian, diu que va ser una ximpleria allò de posar-se aquell nom, quan eren joves. Que ara els fa vergonyeta en algunes situacions. A tu, amb Flavita Banana, et passa?
Al 100%. Si ara decidís el meu nom artístic no em diria així ni de broma.
Et diries Flavia Álvarez?
Em diria Flavia. Però ja és inviable, perquè a la gent li sona molt bé. De fet, és un joc de paraules amb la cançó Juanita Banana, de Luis Aguilé. I només la gent gran m’ho diu. És un plagi total, però la gent jove això no ho sap.
Així que ets una influencer a les xarxes socials amb una referència al nom que només capten els que no hi són.
Sí, i és una paradoxa que la meva audiència més gran estigui a les xarxes quan per a mi és tan sols un mer expositor. No em considero una figura d’Instagram, sinó una figura del vinyetisme periodístic.
Els periodistes, quan publiquem un article, sospitem l’èxit que tindrà segons la temàtica. Tu també tens controlat el que funciona més bé?
A les xarxes tens les reaccions comptabilitzades i es pot veure molt clar. Sempre funciona tot allò que toca les relacions de parella. I és curiós, perquè jo m’en foto d’algunes situacions i la gent s’hi etiqueta orgullosa. I penses, ‘home, fes-t’ho mirar’.
I el que funciona menys, ho saps?
També. Les vinyetes sobre política, que les acostumo a enviar a El País. ">I per mi són les més bones. En canvi, pel públic de les xarxes són les que tenen menys èxit.
Per cert, publiques a El País"> cada diumenge des de la mort de Forges.
Amb els vinyetistes funciona així. Mor un, i hi entra un altre. I és així perquè als diaris actuals hi ha l’espai just per la il·lustració. La part positiva, però, és que els vinyetistes són tots molt grans, així que jo els dic als meus companys joves que no desesperin, que els arribarà el seu torn aviat… I és una broma de la que estic segura que en Forges també riuria. Quan ell ens va deixar, jo vaig aparèixer a la secció Ideas d’El País ">i el Roto va començar a ocupar el lloc de Forges per publicar diàriament.
Si fos per tu, faries vinyeta diària?
És el meu somni, però ara mateix no podria. No estic gens preparada i tant de bo no m’ho ofereixin. Amb les dues publicacions setmanals que faig actualment ja pateixo. No m’ho vull imaginar amb una diària. Tinc un nivell d’exigència massa gran i això em fa voler que totes les obres que dibuixo siguin bones, però si fas un treball diari has d’acceptar que hi haurà palla algun dels dies. I jo no accepto la palla, almenys no ara.
Aquesta autoexigència et protegeix dels comentaris odiosos que trobes després a les xarxes?
Cada cop més. Per exemple, no em molesten gens els que s’alteren moltíssim i reaccionen com si els anés la vida. I als que són cunyats">, directament els ignoro. Ara, també he llegit algun comentari que em rebatia alguna idea i m’hi he trobat que tenien raó. I fins i tot he retirat alguna vinyeta per això. Jo faig un exercici molt gran de posar-me en la situació de tants punts de vista com sigui possible, però a vegades, les vint Flàvies del meu cervell no són suficients. Aplaudeixen la idea que he tingut i la publiques, i després diu ‘ostres, això no ho havia pensat’.
Així, tens filtres de seguretat per publicar?
Sí, i per respondre comentaris. Jo sempre intento no fer-ho, perquè el que volen és drama i notorietat, i no els acostumo a donar el plaer. I sovint tinc la temptació de respondre’ls: ‘Mira, tot el que em puguis dir jo ja ho he pensat, repensat, descartat, aprovat i aquest és el resultat’. A internet ha quallat la idea que com es pot comentar, has de comentar, i no és així. Cal que la gent pensi si el que ha de dir és interessant. Jo ho he fet abans de publicar el meu dibuix. Per què no ho pot fer el públic abans d’escriure?
És clar, quan he respost algun comentari d’aquest estil, m’han plogut crítiques per ser sobèrbia, però no ho soc. El perfil de Flavita Banana és casa meva. I si tu, com a usuari, hi entres a dir-me que és lleig de males maneres qui falta el respecte ets tu. D’altra banda, si m’envies un missatge privat explicant-me què t’ha molestat, segurament en parlarem tranquil·lament.
Ja que parlem d’aspectes que et posen de mal humor… He llegit que un dia vas fer una broma sobre una nova classe social d’il·lustradores d’entre 25 i 35 anys que viuen a Barcelona i han estudiat a la Massana i no va acabar bé. Què va passar?
Quan vaig treure el llibre de Las cosas del querer ">amb l’editorial Lumen, les editores estaven molt focalitzades a fer una línia per al feminisme, per a dones, etc. I… buf. Jo vaig pensar que creant gueto no anem enlloc. Així que quan en vam demanar a una entrevista com em definiria, vaig respondre allò de manera irònica, que pertanyia a aquesta nova classe social.
Per què passa només amb aquest col·lectiu, que us intenten encapsular?
Únicament perquè som dones. Si mires els dibuixos de l’Agustina Guerrero, Monstruo Espagueti, l’Ana Belén Rivero, Moderna de pueblo, la Raquel Riba… Què tenim en comú? Que som noies. Els dibuixos i els temes no ten cap tret similar. De fet, sóc l’única que fa vinyeta periodística d’opinió. No tenim res a veure, però ens fiquen en un sol sac. Fins i tot ens asseuen a les mateixes taules per menjar! I ho fan emparant-se en l’únic tret en comú que no hem escollit: ser dona.
I llavors què va passar amb Lumen?
Que l’editorial s’ho va prendre seriosament, no va captar la ironia, i ho van posar a l’apartat de biografia d’aquell libre. I va confirmar el que em temia: volen crear gueto.
Descartem els sacs sobre il·lustradores a Barcelona, doncs, però sí que hi ha tòpics que ajuden a les teves vinyetes. Una diu “Barcelona, 2060. El nòvio de l’Anabel s’afaita la barba. I l’Anabel s’adona que no li agrada el seu nòvio.” La localització no és casual, oi?
Ni molt menys. És un cliché ">que, com la majoria d’ells, té gran part de veritat. I serveixen per simplificar les coses. I encara que visqués a Madrid, faria vinyetes on l’escenari seria Barcelona perquè és una ciutat que està plena de clichés">, com la modernitat, els hipsters, o les coses absolutament innecessàries que només existeixen perquè a algú se li ha encès el llum i ha cregut que allò era una bona idea per fer a Barcelona.
Un dels grans debats a la ciutat és el de moure’s en bicicleta. I sobre això, fa temps hi havia vàries vinyetes teves on apareixia el personatge muntant-hi. Et mous en bicicleta per Barcelona?
Sí. Però en una meva. De fet, abans dibuixava sobre bicicletes perquè feia vinyetes més concretes, vinculades a la meva vida. Però ara intento que parlin per tothom. I, per desgràcia, no tothom va en bicicleta.
Però moure’s en bicicleta dona material per fer vinyetes?
I tant. Podria haver-hi un llibre temàtic de vinyetes sobre el dia a dia d’anar en bici per Barcelona.
Et treu de polleguera?
Pateixo molt la poca tolerància de la gent respecte a les bicicletes. I, alhora, les entenc, perquè hi ha plataformes com el Bicing en què qualsevol persona pot aconseguir el carnet per fer-ne ús. Que algú sàpiga muntar en una bicicleta no significa que sàpiga circular en bicicleta. I això és una mala notícia que continua sense resoldre’s.
D’altra banda, hi ha temes que sí s’han mantingut recurrents a la teva obra, com dèiem abans, com és l’amor. I hi ha un concepte que fa molt èxit ara entre el jovent, que és això de passar-se amb el drama, que significa que fem un gra massa, vaja. Flavita Banana ajuda a que ens prenguem les relacions amb menys transcendència?
Intento reflectir que massa cops la parella és un acord comercial, quasi, en què únicament s’hi segueix perquè s’ha començat. I vull remoure la cadira de les persones que es troben en aquesta situació, que no surten d’allà per por a allò desconegut.
Em xoca molt, mirat des de fora, que els humans ens lliguem a una persona per a la resta de la nostra vida. I que, a sobre, ens sedueixi la idea! A mi no em sembla atractiu. Hi ha un munt de gent al món… Com és que vols quedar-te amb una sola persona per sempre més?
En canvi, vols amics per a tota la vida.
Sí, però l’amistat i l’amor són gairebé sentiments antagònics. L’amistat si és sana és incondicional. Pot haver-hi llargues aturades de per mig per circumstàncies externes i tornar a la càrrega com si haguessin passat tan sols dos dies, no hi ha tabús ni secrets, i només vols el bé de l’altra persona.
Tot això encaixa amb l’ideal d’una parella sana també.
Sí, però l’amistat és racional i l’amor no. A l’amistat tens motius pels quals una persona et cau bé, o teniu interessos en comú que us ho posen fàcil. En canvi, amb les parelles passa que t’agrada algú i prou. Hi penses molt en una persona i estàs còmoda al seu costat sense la necessitat de parlar. És molt més irracional. En un món ideal el que voldria és que, gràcies a la meva feina, les relacions de parella es tornessin més sanes.
De fer, a algunes vinyetes ho intentes a través de l’efecte mirall i arribes a fer humor amb la violència masclista psicològica. Ara que es parla tant dels límits de l’humor… Aquest és el teu?
Sí. Fer un acudit amb la violència masclista física se’m faria massa difícil. Cal explicar, però, que les vinyetes no sempre són còmiques, sinó que són humorístiques. I això no significa que facin riure. És simplement fer un clic al cervell, i que hi hagi un desenvolupament sobre la intel·ligència i que això et faci un bé. I aquest bé no sempre ha de ser un riure. Per això, en qüestions com el maltractament psicològic si intentes trobar-li el punt humorístic potser és més evident. És més trist. I mostra que tractar un tema dur amb humor t’acaba d’esfondrar. I l’impacte és més profund.
El portador del missatge, qui apareix amb més freqüència als teus dibuixos, és una dona. És simplement un personatge neutre amb forma femenina, oi?
Sí, perquè faig vinyetes per tothom. Parlen de la vida, de la mort, d’actualitat o de política. Això no són temes de dones, però els personatges que dibuixo són dones. I estic mantenint una constància per veure si s’aconsegueix trencar l’associació mental que diu que si surt una dona és un producte per a dones. De fet, el 86% dels meus seguidors són dones i només un 14% són els homes. I això em transmet que encara queda molta feina per fer.
Quan estudiaves il·lustració a l’escola Massana, estudiaven majoritàriament dones?
Jo diria que èrem meitat i meitat.
Els grans noms de la il·lustració, però, continuen associant-se a homes.
En el cas de ’humor gràfic periodístic d’opinió és molt clar: està monopolitzat pels homes. A El País"> diria que sóc l’única dona que fa vinyetes. I a altres diaris no en tenen cap. L’única excepció en aquest sentit és la revista Mongolia">, que ho té repartit en parts iguals o que, fins i tot, hi ha més dones. I no ho expliquen perquè no cal, no hauria de ser excepcional.
Fas vinyetes amb la mateixa llibertat per a tots els mitjans?
Sí. Però no som idiotes, coneixes els límits del mitjà pel que estàs publicant.
I mai t’han picat la cresta per alguna temàtica?
Sí, amb la monarquia. Amb alguna vinyeta sobre el rei m’han dit: ‘Això no es pot’. I no és per decisió del diari, és que directament no es pot. Hi ha un acord entre la majoria de diaris que ho impedeix.
Als teus inicis t’amoïnava que quan dibuixaves sobre una situació de parella la gent ho identifiqués directament a tu, i expliques que ho vas superar. Amb el temps t’ha sorgit alguna nova mania o t’hi has sobreposat a tot?
Ara em rellisca tot, però l’any passat vaig tenir depressió ansiosa. No podia sortir de casa, em desmaiava sovint, tenia pensaments súper-negatius i plorava tot el dia. Vaig tractar-m’ho amb medicació i teràpia i hem acabat suposant, amb la teva terapeuta, que això venia provocat per una escalada de poder molt gran.
L’efecte de les xarxes?
Totalment. De sobre t’arriba un poder d’influència molt fort i tens molts parells d’ulls esperant a veure què dius i basant les seves decisions en funció d’allò que dibuixis. Jo em considero vinyetista de diaris però hi ha noies joves que em veuen com una profeta en alguns temes. I no ho sóc. I això em va fer petar. Amb el temps ho vaig superar i ara estic bé. M’ho miro d’una altra manera i penso en fer servir aquest poder correctament, amb força. Però m’he adonat que això em va passar pequè a les dones no se les prepara per tenir poder. A un home el sedueix molt el concepte d’arribar a ser algú conegut, famós, amb poder, i estar-s’hi al damunt d’una piràmide on tothom hi està a sota. Però el problema d’estar-s’hi a dalt és que estàs sol, en aquell nivell. I a les dones no se les entrena per ser autosuficients i estar a dalt de tot d’alguna cosa. I a mi, per això, em va ajudar el llibre Mujeres y poder">.I el recomano tant als homes, perquè estiguin al cas del problema, com a les dones perquè s’empoderin.
L’escalada de poder t’ha afectat a la vida personal?
Sobretot a les relacions de parella. Hi ha persones que no han volgut estar amb mi perquè jo ‘sóc algú’ i ells no. I al contrari funciona de meravella aquesta fòrmula: l’home reconegut i la dona que orbita al seu voltant. Però jo no vull que ningú orbiti al meu voltant. I això ja costa més, encara al 2018. I a mi m’han deixat, no literalment, però sí donant a entendre que se sentien que jo ho tenia tot ben lligat i que no els quedava res a oferir-me. I és clar, no tenien res a oferir en la seva escala de masculinitat on el poder és el màxim que es pot assolir. A les dones ens han educat perquè coneguem algú que ens ompli aquell buit tan gran que tenim. Un buit amb aspectes que només un home pot aportar, com la decisió, la força… I què passa si tot allò vinculat a l’home és el que jo aporto, i a mi el que em falla són tota la resta d’atributs? Jo fallo brutalment en tot el que se suposa femení. I això abans em preocupava i ara, en canvi, em sembla un filtre magnífic. Si a algú li molesta, jo segueixo el meu camí.
