!--akiadsense-->
Ivan Labanda és una d’aquelles excepcions que volta per Barcelona, la seva ciutat natal, vivint d’interpretar, en el sentit més ampli de la paraula. Del teatre, la música, la televisió, el doblatge i la publicitat. De tot se sent fascinat quan en parla. Diu que dorm poc, per la feina, però es reconeix com un dels afortunats del sector amb l’agenda plena. Ve d’arrasar amb La jaula de las locas al Teatre Tívoli i, abans de marxar a Madrid a repetir l’aventura amb Àngel Llàcer, ja té preparat un nou repte: assaltar la sala Barts en un concert amb la seva veu en solitari, un quartet de cordes i la direcció de Sergi Belbel. Interpretarà Cartes a Julieta, en català, en honor al disc d’Elvis Costello.
Andreuenc de naixement, va independitzar-se al Poble-sec i, després de passar per Gràcia, ha acabat en un apartament petit a l’Antiga Esquerra de l’Eixample. Ara, a punt d’acabar la temporada del Polònia, seiem amb Ivan Labanda a prendre un vermut Miró al restaurant MarisCo per parlar de la consciència del teatre barceloní, d’anècdotes amb pistoles i de la deriva de Barcelona.
L’actor s’anima amb el vermut si hi ha amics entremig. No li ve de família, el ritual de l’aperitiu, sinó de les cites amb la colla. “Si venen amics a casa i hem quedat per dinar, aprofitem per quedar una mica abans, fem petar la xerrada i ho acompanyem amb un vermut”, apunta. A més, en el seu cas, hi ha una preferència clara: “vermut negre”.
El gag de l’Ultranational geographic, amb tu fent d’Albert Rivera, ha triomfat sobre manera.
És que la idea era molt bona i el gag gairebé funcionava sol. Ara, és una de les escenes més cansades de gravar. Et deixen davant la càmera i t’has d’espavilar a fer el brètol.
Que funcioni tan bé una escena que ridiculitza aquells qui posen en risc drets fonamentals provoca una sensació especial?
Potser sí, però no oblidem que el Polònia ridiculitza tothom. Em quedo amb que va ser molt divertit.
Al bàndol contrari d’Albert Rivera hi ha Quim Torra, i també el fas tu. Ets el president. Això pesa?
Et dona un cert orgull. Però suposo que tenia més valor abans. Per diversos motius. Perquè es feia el monòleg al final i era un moment esperat. Però també per com s’han succeït els fets a la política catalana. Vam estar molts anys amb l’Artur [Mas]. Després va venir Puigdemont, amb un fort simbolisme pel moment en què va ser-ho. I ara tot va tan de pressa i a batzegades que, de cop i volta, la figura del president s’ha diluït. No saps si a Torra li poden quedar quatre dies o qui pot venir al darrere.
El Quim Torra que feu és totalment desmanegat.
Ens han dit que ridiculitzem massa el president Torra. No. Fem la visió del president que toca. Veig un president com si hagués sortit de la pel·lícula Aterra com puguis. Perquè és així. A aquest senyor l’han posat allà al mig i es veu d’una hora lluny que fa el que pot, s’ho intenta manegar com pot. I nosaltres el fem una mica maldestre, però no és una crítica per fer befa gratuïta d’ell. És una visió còmica dins d’una ficció d’un personatge. De sobte la gent té la pell molt fina. I després està Twitter, que el carrega el dimoni.
T’he llegit dir que “ens estem tornant bojos amb els posicionaments”. Tens ganes que la política torni a ser una secció més del telenotícies, simplement?
La política sempre ha d’ocupar un lloc important. Ens representa i és el vaixell cap a on va la societat. Però sí. Tots vivíem més tranquils quan hi havia un període de més estabilitat. Val a dir, però, que sota aquella estabilitat hi havia un caldo de cultiu que ocultava massa coses. Com el cas del 3%. Ara la política ha agafat un protagonisme que va més enllà de l’espai que hauria d’ocupar. Potser és too much. Que la gent deixi de parlar-se, i això ho he vist, és greu.O que les posicions siguin cada vegada més radicals. No sé. És evident, alhora, que han passat fets molts forts, no ho podem negar.
Vols dir que la gent ha pagat els plats trencats de la gestió política?
És el que ha passat. A més, delegar en la societat civil els moviments que hauria de fer el govern no em sembla bé. T’estan pagant per tenir unes responsabilitats. No pots donar per resposta a tot que això ho solucionarà “el poble, el poble”. El poble ja es mou. Tu fes la teva feina.
Això que dius és l’”apreteu” del teu personatge del Polònia.
Oh, apreteu apreteu. Apreta tu, no? No es pot demanar a la gent que surti cada tres dies al carrer. La gent ja va demostrar tot el que havia de fer. Si una cosa s’ha comprovat en les dates clau, com l’1 d’octubre, precisament és la qualitat humana del poble català. El nivell de mobilització i d’entesa entre la gent era molt bèstia. En general, trobo que els catalans som molt macos.
Com va afectar la intensitat política al teatre?
Amb por. La política genera incerteses, i ens va tocar el rebre. El 2017, durant l’època clau, jo estava fent Cabaret i tot i que va ser l’espectacle més vist de la temporada, no va assolir les expectatives. A mitja temporada ens van abaixar el sou a tots o l’espectacle tancava. Va ser un moment molt dur per al teatre.
Ara, mentre el sector es recupera, has acabat l’enorme La jaula de las locas al Tívoli, que va ser l’escenari, precisament, on vas començar, amb 12 anys. S’ha convertit en un símbol per tu?
D’alguna manera, sí. I és curiós, perquè des de la meva estrena que no hi havia tornat. Podríem que he tancat un cercle. M’encanta estar-m’hi i és un dels millors teatres de Barcelona. Els camerinos són molt còmodes i l’edifici és preciós. A més, és el més gran de la ciutat.
Però no és l’únic que t’ha deixat empremta. Què va passar a la Villarroel, el cap d’any del 2006, què vas acabar a l’UCI de l’Hospital Clínic?
Era la nit del 31 de desembre. Teatre ple per veure No son maneras de matar a una mujer. Jo representava un assassí en sèrie a qui, finalment, mataven. El Frank Capdet, que feia d’inspector, venia a comprovar si, efectivament, estava mort del tot. I jo vaig decidir fer la broma de cap d’any i, quan s’apropava, fer una gran alenada a l’estil “no està mort encara”. I ell, com a acte reflex per l’ensurt, va agafar la pistola que tenia carregada amb pólvora i em va clavar un tret a deu centímetres de la cara.
Tipus pistola de salva?
Sí. I de seguida va entrar la música. El Frank dient-me a l’oïda “Estàs bé? Estàs bé”. Jo responia “sí, sí, seguim”. Vam saludar. Vam fer els bisos i vam cantar amb tot de sang baixant-me per la cara. Sort de les lentilles que portava, que van quedar plenes de pólvora incrustada. El metge em va dir que de no portar-les m’hauria quedat cec. I és clar, em vaig passar la nit a l’hospital. El pitjor, però, va ser tornar a les vuit del matí a casa i trobar-me els companys borratxos.
Aquesta ha de ser la pitjor de totes les experiències, però a l’altra banda, les positives han de guanyar per golejada. Heu pogut fer de Joan Pera i Paco Morán els últims mesos amb l’Àngel Llàcer?
Ell volia recuperar aquell esperit, d’això n’estic segur. El de Pera i Morán, a la seva manera. Aquell teatre que trenca la quarta paret i fa còmplice al públic de tot el que passa a l’escenari. Ha estat un dels grans secrets del muntatge, perquè hi ha hagut dies en què l’Àngel s’ha passat molt. Com sap que jo feia d’home seriós, improvisava, em distreia i em feia riure a uns nivells extrems. I jo passant-m’ho fatal perquè no se’m notés. I ell encara ho gaudia més. M’he arribat a quedar en blanc del divertit que era.
L’altre dia l’actriu Macarena Garcia, al programa La resistencia, deia que s’havia arribat a pixar, literalment, a l’escenari.
Sí, això passa. Tinc companys que ho han fet. Fent La bella i la bèstia una companya va pixar-se a sobre de l’escenari. I després hi havies de ballar a sobre. És molt fort, però és part del teatre.
!--akiadsense-->
A Barcelona anem servits de teatres o ens en falten?
Sempre ens faltaran teatres. Com més n’hi hagi, més rica serà la cultura. Ara, alguns diran que no hi ha tant públic per satisfer l’oferta. S’hi hauria de discutir. Però això passaria per fer una oferta prou interessant.
Així, a mig termini no es podrà comparar l’escena barcelonina amb la de Londres o Madrid, molt més consolidada?
No és comparable i estic una mica fart d’aquest debat. Tenim una altra cultura, assumim-ho. Barcelona mai no serà Londres ni Broadway. Així com Madrid mai no ho serà tampoc, tot i acostar-s’hi més. A Madrid han fet una cosa molt bé. Han potenciat una indústria a nivell de franquícies. I no és el tipus de teatre que m’agrada, però entenc que té una audiència i una infraestructura més espectacular, que pot cridar una part del turisme.
A Barcelona un turista al teatre és una excepció?
Totalment. Perquè hem heretat allò de mirar-nos el melic. Som molt elitistes en el teatre. Això ens dona molta més qualitat però, alhora, no ens permet assumir, per exemple, que el musical mou moltíssims més diners. Hi ha una mena de complexe amb el musical, mentre que a Madrid això no passa. Hi ha una sensació que recorre la professió que sembla dir que si no fas text, el que fas té menys importància.
Els grans musicals acostumen a ser sempre els mateixos, de manera cíclica. Cabaret, La jaula de las locas, Mar i Cel… No ajudaria a trencar aquesta idea provar amb musicals de creació ambiciosos?
El problema és el de sempre: les inversions. S’hauria d’apostar més per musicals de nova empremta? I tant. I no cal produir un musical de quatre milions d’euros perquè funcioni. Però sempre anem a remolc i arriba un moment en què et rendeixes. Sobretot perquè veus que tothom vol salvar el seu cul. I les productores produeixen únicament el que saben que rendirà. Té sentit tornar a produir Pels pèls? O Pel davant i pel darrera? O una nova versió de Mar i Cel, com és molt probable que passi? Les productores volen fer diners i saben que això és una aposta segura. On queda el risc? On queda avançar amb la cultura? Potser el que s’hauria de renovar també és el sector de les productores. I no vull dir noms.
Més enllà del teatre, i tenint en compte que sempre has viscut a Barcelona, la ciutat ha canviat gaire?
S’ha tornat extraordinàriament restrictiva. Trobo a faltar la Barcelona més oberta. Tinc la sensació, i no soc l’únic, que hi ha moltes activitats que ja no pots fer. Als 90, la ciutat era molt més permissiva i feliç. El normal, ara, és que allò que et divertia no estigui permès, o ho estigui només en un horari molt delimitat. La ciutat del disseny se’ns ha menjat l’ànima als barcelonins. Abans Barcelona era més grisa però més lliure.
Tan malament la veus?
No tot és negatiu, evidentment. Hem millorat en molts aspectes, però en qualitat de vida, com a barceloní, trobo a faltar certes coses, especialment en l’oci. Vols sortir? No pots. Al final has de quedar-te a casa. Tot és molt quadriculat. Com l’Eixample, precisament.
Bé, a l’estiu podràs animar la nit barcelonina, que almenys entre el 4 i el 6 de juliol estaràs a la Barts amb Cartes a Julieta. En què es diferenciarà allò del disc d’Elvis Costello?
Realment, és com si plasméssim el disc a sobre d’un escenari. Serà un concert teatralitzat. Són vint cançons. I durarà una hora i poc. Es tracta d’agafar a Costello i explica cada història amb una petita representació a cada tema, que a més han estat fantàsticament tradüits al català pel Joan Sellent. Per mi, serà un experiment molt interessant. És la primera vegada que m’exposo en un concert en solitari.
