!–akiadsense–>
Fa 32 anys que viu a Barcelona i parla sobre dos aspectes clau de la ciutat: Leo Messi i els turistes. Del primer acaba de publicar un llibre (Tot Messi, de l’Editorial Empúries), i del segon opina que ha fet perdre l’essència a la ciutat. Jordi Puntí (Manlleu, 1967) arriba suat a l’entrevista. Hi ha arribat en bicicleta i, segons explica entre rialles, ha estat a prop de patir un accident. Després de més de 20 anys com a veí de l’Eixample, fa nou anys que es va traslladar al Born. Allà, diu, se sent com un “extra” en la “pel·lícula dels turistes”. L’escriptor i columnista defensa l'”idealisme” del govern d’Ada Colau davant del “cinisme” d’altres candidats. De les eleccions admet que li sembla surrealista que un pres polític i un ex primer ministre francès siguin candidats a l’alcaldia. Aprofita les preguntes per beure un got de Vermut Miró -que acaba buit- assegut a una taula del Mesón Jesús, al Gòtic.
T’agrada el vermut?
Sí! Tinc ampolles a casa i en bevem tot sovint. M’agrada prendre’l amb taronja.
Sense oliva?
L’oliva és un clàssic, sí, però no en poso perquè no m’agraden.
Fas el vermut entre setmana o només al cap de setmana?
Generalment és més habitual al cap de setmana. Abans d’un dinar o un sopar, acompanyant l’aperitiu.
A què vincules el costum de fer el vermut?
El vermut per a mi és una senyal de conversa. No sé si em prendria un vermut jo sol. Si faig el vermut és perquè he quedat amb algú. Està vinculat amb la terrassa, amb amics. L’alcohol per a mi és social.
El vermut el fas a fora o a casa?
El faig sovint a casa, és curiós. Com tinc ampolles a casa, si em ve de gust prendre’n un got ho tinc ben fàcil.
En una ocasió vas dir que escriure sense objectiu no té cap sentit. Quin és el teu objectiu?
N’hi ha molts. El primer és satisfer una necessitat vital, que és la d’escriure. També hi ha una necessitat de comunicació, que és la voluntat d’arribar a la gent, fer pensar i entretenir. Hi ha també una necessitat de guanyar-me la vida. Sense un objectiu escriure és com fer macramé, és com un hobby. Jo no entenc la idea del hobby.
No tens cap hobby?
No. La paraula hobby està desterrada del meu vocabulari. Quan era jove en tenia, però perquè tots els adolescents n’han de tenir. El que sí que tinc són hobbies que s’han convertit en la meva professió, com és el cas del futbol. Escric sobre futbol, així que ha deixat de ser una afició per ser feina. La música tampoc és un hobby, perquè per a mi escoltar-ne és una operació cultural.
Com et relaxes, doncs?
Relaxar-se és una paraula que tampoc està al meu diccionari (riu).
No et relaxes mai?
Bé, ho diré d’una altra manera: sempre estic relaxat. Intento no estar mai estressat. Fins i tot he deixat d’acceptar feines per evitar l’estrès.
L’escriptura és una d’aquestes aficions que han acabat sent la teva professió?
No, perquè ja vaig començar a escriure amb una voluntat d’explicar coses. Crec que sóc escriptor per dos motius principalment. El primer és que sóc fill únic. Tot i que tenia amics, passava molta estona sol. Això feia que hagués de jugar en soledat moltes vegades. Així doncs, vaig desenvolupar un món interior. L’altre és que tinc un instint fabulador. Tinc la necessitat d’explicar històries.
A la teva bibliografia s’hi troben tant el gènere de la novel·la com el del conte. L’enfocament és diferent alhora d’encarar una obra llarga i una de més curta?
Quan tinc una idea penso quina és la millor manera d’explicar-la. A vegades un tema que et semblava vàlid per a una novel·la acaba sent un conte i a l’inrevés. L’enfocament és força semblant. La diferència rau en el fet que el conte et dona satisfacció immediata perquè després d’un mes de començar a escriure ja pots publicar i rebre reaccions. En canvi, amb la novel·la has de picar pedra durant molts mesos, fins i tot anys. Però hi ha una cosa de les novel·les que no pot passar amb un conte. A vegades en una novel·la escrius sobre un tema que t’agrada i que voldries desenvolupar, però en aquell moment no saps com fer-ho. Més endavant, fins i tot després d’anys, trobes la manera d’explicar aquella part de la història. Això és impagable i no t’hi trobes quan escrius un conte.
Això t’ha passat amb la novel·la que estàs preparant sobre el músic Xavier Cugat?
Encara no (riu). De moment estic picant pedra. És una novel·la amb molts meandres. És una obra sobre la vida de Xavier Cugat amb elements de ficció, que ja hi eren a la seva vida perquè era una persona que mentia molt.
Què et va portar a escriure sobre ell?
El punt de partida era relatar la vida d’un català que havia marxat a viure a l’estranger. A altres obres, com Maletes perdudes, he narrat la història de persones que han marxat del país. Xavier Cugat va passar 75 anys fora de Catalunya. Un cop vaig començar a investigar sobre la seva vida, em vaig adonar que era digne d’un llibre.
Quant fa que prepares la novel·la?
Gairebé quatre anys.
L’escriptor Màrius Serra va declarar en una entrevista al TOT Barcelona que se sent lliure per escriure perquè els seus ingressos no depenen només de la literatura. Això, deia, li permet crear al marge del circuit comercial i de les modes. El teu cas és semblant al seu, ja que tots dos escriviu a premsa. Estàs d’acord amb el que pensa?
No ho estic del tot. Si em pogués guanyar la vida exclusivament amb els contes i amb la ficció deixaria de fer altres coses. El que per a ell suposa llibertat, per a mi és una presó.
Existeix el risc de caure en modes i acabar escrivint segons dicta el circuit comercial?
No em sento un autor comercial, i no modificaré els temes que m’agraden per adaptar-me al mercat. Les concessions que s’han de fer per arribar al públic són mínimes, com ara adaptar el llenguatge. El que és innegable és que t’has de guanyar el lector a cada paràgraf.
Creus que arribaràs a guanyar-te la vida exclusivament amb la literatura?
Ho veig difícil, sobretot perquè el mercat literari és cada vegada més minoritari. No tinc cap dubte que formem part d’una reserva índia.
Vols dir a Catalunya?
Els catalans som una reserva índia dins de la reserva índia (riu). En general la literatura s’ha convertit en una cosa residual. Escriure ficció literària, no comercial, és quixotesc. És un món perdut, i ho sabem tots. Això no treu que els que formem part de la reserva índia ens sentim privilegiats.
De la ficció has dit que ha de ser versemblant. En canvi, paradoxalment, de la política has manifestat que, en ocasions, és inversemblant. Com de surrealista és que a l’alcaldia de Barcelona hi optin un ex primer ministre francès i un pres polític?
Això és la màxima representació de l’absurditat. Cada vegada més la política se sembla al futbol. Al principi de temporada tots aspiren a guanyar-ho tot, però ningú té un pla o un sistema de joc per fer-ho. El problema de la política és la improvisació excessiva. La causa és la velocitat del món actual, en què tot canvia molt de pressa. Els grans projectes en política necessiten temps, i els canvis que pateix la societat a diari impossibiliten plans a llarg termini en política. És molt difícil avui dia fer previsions. Em sembla que la gestió de Barcelona en Comú a l’Ajuntament va en aquest sentit. Entren en projectes de llarg recorregut i intenten gestionar-ho, però en el dia a dia han d’adaptar-se. Fan previsions en matèria d’habitatge, però de cop i volta arriben Airbnb i els narcopisos i et trenquen les idees.
Potser van crear unes expectatives massa grans?
Potser tenien un punt idealista, però jo el defenso. Hi ha una cosa molt pitjor que l’idealisme, que és el cinisme. I alguns candidats en fan bandera: prefereixen malparlar dels altres que parlar de si mateixos.
Faries un llibre sobre la batalla de Barcelona?
No, no (riu). Però m’interessa veure com acaba la cosa.
L’últim llibre que has publicat, Tot Messi (Editorial Empúries) té un gran protagonista. Què suposarà, el dia de demà, dir “jo vaig veure jugar Leo Messi”?
Es farà el silenci i t’escoltaran. Ara bé, Messi deixarà de jugar però no deixarem de veure’l. A Youtube serà un dels vídeos més reproduïts. Quan et parlen de Kubala o Di Stefano, t’has de creure el que et diuen.
Fa la sensació que hi ha ganes que es retiri per dir “jo el vaig veure jugar, i tu no”.
No voldria arribar a aquest grau de patetisme (riu). Sobre la seva retirada, crec que seguirà jugant fins als 35 o 36.
Què significa Messi per a Barcelona?
Hi ha una identificació entre la ciutat i ell. També cal dir que viu a Castelldefels i la seva integració a la ciutat ha estat relativa. Segueix vivint en un entorn com el que va deixar a Rosario.
Al primer conte d’Això no és Amèrica (Editorial Empúries), el protagonista dibuixa el nom de la seva parella amb les seves passes per la ciutat. Quina paraula escriuries caminant per Barcelona per definir-la?
Presumida. I això té una part positiva, perquè significa que té autoestima, i també una de negativa, perquè vol dir que s’emmiralla en si mateixa massa sovint i es perd en la voluntat d’agradar als altres. Amb això em refereixo al turisme. La necessitat d’agradar als que venen de fora ha fet que la ciutat perdés l’essència i la personalitat en molts llocs. I això no s’ha aturat. Jo visc al Born i estic en contacte amb els turistes cada dia. Em sento un extra a la pel·lícula dels altres. Em passejo pel meu barri per donar una sensació de normalitat, perquè els turistes vegin que aquí també hi viu gent i no només hi ha bars de tapes.
Quant fa que vius al Born?
Nou anys.
I a Barcelona?
En fa 32. Vaig viure més de 20 anys a l’Eixample.
Ets un turista tot l’any.
Sí (riu).
Ets usuari del Bicing també.
Si, sempre i quan el camí no faci pujada.
Com és agafar la bici a Barcelona?
Crec que es va començar la casa per la teulada: primer es van posar les bicis i després els carrils. És incòmode i perillós per als ciclistes compartir la carretera amb cotxes o taxistes. A més, força gent s’ha pensat que la bici et dona llibertat absoluta i han oblidat que les voreres són per als vianants. Dit això, la ciutat està cada vegada més preparada per a la bici.
Has diferenciat “cotxes” i “taxistes”. Són coses diferents?
Ha estat involuntari (riu). Però penso que hi ha molts taxistes i durant molts anys han tingut impunitat total. Es pensen que el carrer és seu.
