!--akiadsense-->
Josep Cuní (1953) ha deixat de voltar el món i satisfer aquella llista de desitjos periodístics pendents per asseure’s a la cadira de l’estudi principal de la cadena SER Catalunya cada matí, de 7 a 12h, en un programa en què absolutament tot allò que se sent “és informació”, defensa el periodista. Ara, tot just farà sis mesos que va dir el primer “Bon dia, Catalunya. Bon dia, Andorra”. I ho va fer des de la ràdio més antiga de Barcelona, al carrer Casp, on ja havia treballat als anys 70. Uns inicis que coincideixen amb l’època en què va deixar el seu poble natal, Tiana, per mudar-se al districte d’on mai no ha marxat, l’Eixample.
El periodista assegura que és un home que beu poc alcohol però que, curiosament, “el vermut m’agrada molt”. A l’hora de parlar sobre el ritual vermutaire, ens explica que el va fer el diumenge anterior a l’entrevista. “Com ho faig de tant en tant, el valoro més”, apunta el periodista. Li agrada el vermut negre i, sempre que sigui possible, acompanyat d’una mica de pica-pica. “Necessito menjar alguna cosa perquè tinc la sensació que amoroseix l’efecte alcohòlic”, detalla Cuní. A més, assegura que la pràctica del vermut, tot i que de manera excepcional, l’ha acompanyat des de petit. El seu pare el feia alguns dies a algun bar a prop de casa, “i a vegades em portava amb ell”. En canvi, la seva mare, el podia sorprendre algun diumenge amb “un aperitiu complet, que deia ella”, que canviava el primer plat per un poti-poti de croquetes, calamars a la romana, patates, etc. I, en aquells casos, “també apareixia el vermut”.
Després de més de quatre dècades d’haver-se establert al centre barceloní, així com a la primera línia mediàtica, analitzem el seu retorn a un programa diari mentre prenem un vermut Miró al bar Velódromo. Tot i que les dades dels 23.000 oients que aplega l’Aquí, amb Josep Cunícada dia, segons l’Estudi General de Mitjans (EGM), no s’havien publicat quan va tenir lloc l’entrevista, comencem parlant del simbolisme de les xifres en un moment d’incertesa als mitjans i a la política.
Li provoca un pessigolleig a la panxa pensar en l’EGM que comptabilitzarà els primers oients d’Aquí, amb Josep Cuní?
Em poso a prova cada dia. Així que un examen trimestral no m’espanta en absolut. El relativitzo. A més, he estat víctima de la dictadura diària de l’audiència a la televisió i, per tant, no serà ara quan em posaré nerviós per un EGM. En qualsevol cas, aquesta tongada serà bona perquè no hi ha referents, serà superior a zero.
Amb el mesurament constant de l’impacte per altres vies, l’EGM s’ha quedat enrere?
És una convenció. I ho és perquè tots ens hem posat d’acord que ho sigui. A partir d’aquí, si ens posem estupendos, hem de plantejar-nos l’etapa en què vivim i els mesuraments als quals no els donem tanta consideració. El seguiment a Twitter, la participació directa a les xarxes socials, la incidència la vida política i social de Catalunya, els titulars que has provocat. Tot això qui ho computa? Com deia, cal relativitzar la importància que li donem a cada eina.
I després hi ha l’altra mesura bàsica, que sovint queda lluny de les xifres. En l’àmbit personal, després de mig any de rodatge, el programa ja és com t’agradaria?
Soc insatisfet i malaltissament autocrític. Ambdós atributs per naturalesa. I, per tant, no em dono per satisfet mai per res.
Com se sedueix algú en edat de jubilació per embarcar-se a ser la cara visible del programa insígnia d’una emissora nova íntegrament en català?
Estava en una etapa professional que em permetia viatjar i analitzar fenòmens sociopolítics del món amb tranquil·litat, trepitjant el carrer. A més, feia setze anys que no treballava a la ràdio i el repte em plantejava tornar a agafar l’horari que vaig tenir durant 27 anys: llevar-me a les 4 de la matinada. En un altre moment no m’hauria pesat, però ara admeto que ho va fer. Així i tot, suposo que em devia pesar tan poc, i la il·lusió era tan gran, que vaig acabar acceptant-ho.
No et ve de nou. Has fet diversos programes amb una càrrega personalista important, com són els magazins. En el cas del projecte de SER Catalunya, vas dir que en series “el parallamps”.
Això té a veure amb que tota la vida he estat autònom i, per tant, exposar-me ha estat una necessitat més dins dels projectes que m’han vingut a buscar.
I una mica amb l’ego, oi?
No crec que ningú que es dediqui a aquesta feina pugui no tenir un cert ego desenvolupat. Una altra cosa és que després es faci falsament l’humil o no ho sàpiga dissimular.
Ho deia perquè hi ha una cançó de George Brassens que parla d’un instal·lador de parallamps que marxa de casa un dia de tempesta a treballar i la dona, espantada pel temporal, acaba als braços d’un altre home. “Vés, que anar-te’n a instal·lar parallamps arreu i oblidar-te de fer-ho a casa teva. Vas cometre un error fatal”. Així, qui fa de parallamps a la vida de Josep Cuní?
No m’he plantejat mai que algú altre hagi de ser el meu parallamps. Des de sempre, m’he hagut d’espavilar per buscar-me la vida. I això vol dir dues coses. La primera, que dec ser així. Soy rebelde porque el mundo me hizo así. I, en segon lloc, que no he conegut mai la confortabilitat de tenir una xarxa on caure.
El periodisme és un servei públic?
És discutible. Prefereixo dir que és un servei social. El concepte de servei públic crea equívocs. El periodisme és un servei social pel qual tota societat democràtica hauria de vetllar per defensar-lo, però, alhora, en tota societat democràtica, el periodisme hauria de treballar perquè no li calguessin moltes més defenses que la pròpia. Si tu fas la teva feina bé, els resultats et defensen per si sols. Ara bé, quan el periodisme es fa bé, apareixen molts enemics. I com a conseqüència d’això, hi ha un gruix important de periodistes que no té gaires enemics perquè no vol tenir-los. I ho entenc també, perquè és la manera més còmoda de treballar.
Li preguntava perquè darrerament alguns polítics han posat els mitjans al centre dels seus missatges. És el cas de Santiago Abascal, Pablo Iglesias o Ada Colau. Recorda haver-ho vist abans d’aquesta manera?
Des de la política sempre s’ha volgut, en un moment o un altre, matar al missatger. Sobretot quan el missatger no es presta a dir allò que volen que digui.
Potser en un cas concret, però de manera generalitzada i electoral?
Potser no. És cert. Però això té a veure amb el posicionament d’aquests partits, que asseguren que mantenen els interessos econòmics a ratlla. El que passa, però, és que alguns ho diuen, simplement, perquè no han tingut accés als interessos econòmics dels quals parlen. Com tampoc han pogut controlar els mitjans o no han tingut la capacitat de fer que els mitjans afins al seu relat hagin estat eficaços des d’un punt de vista electoral.
Després d’haver fet reportatges per a Cuatro al voltant del món, haver viatjat amb pausa i haver vist altres ciutats, com perceps l’evolució de Barcelona?
Últimament, quan he tornat, m’ha fet la sensació que arribava a una ciutat que es feia cada cop més provinciana. Per molt glamur turístic que tingui internacionalment, el micromón en què vivim nosaltres s’està fent provincià.
Què ho ha provocat?
Ser la capital d’un país que s’està mirant constantment a ell mateix, que es castiga. Perquè vol ser, no la deixen ser, no sap ser, no volen que sigui. És la pugna permanent per la identitat. Mentrestant, la ciutat està plena de turistes i sents parlar més anglès, o qualsevol altre idioma, que no pas català. I que hi hagi molts visitants no vol dir necessàriament que la ciutat sigui un lloc de mirada oberta i mundial. Hi ha sectors del turisme que ho fan i d’altres que no. La meva sensació és que els sectors que no tenen la mirada oberta són els que més han crescut els darrers temps.
El turisme, precisament, no t’és aliè, vivint al costat de la Pedrera. Els veïns del teu carrer es queixen sovint del soroll i els fums dels autocars que hi paren cada dia. És aquest el seu principal malson?
És més complicat. Quan Xavier Trias era alcalde, em vaig queixar en una conversa informal i em va dir que el de Provença és un carrer desgraciat i que no hi ha res a fer. Jo vaig dir-li: ‘Home, que m’ho diguis tu com a alcalde no deixa de ser interessant. I a partir d’aquí, penses arreglar-lo? Perquè no pretendràs que voti un alcalde que diu això’. Però no en vaig treure res, més que recordar-li que l’havien desgraciat entre tots. Algunes decisions eren anteriors a Trias, però la resta eren del seu mandat. Colau, en canvi, no ha fet res al carrer Provença, com suposo que no ha fet res a cap altre carrer, o gairebé res.
El darrere baròmetre municipal va situar la seguretat com a principal preocupació dels barcelonins. Li fa patir, que s’empetiteixi el debat en campanya electoral a un tema sucós, susceptible de treure espai a d’altres necessaris?
Primer de tot cal preguntar-nos perquè és la principal preocupació dels barcelonins. És per efecte directe o per què se’n sent parlar? Hauríem de reflexionar si, en el dia a dia, patim inseguretat. Jo no. Per tant, per què hauria de condicionar el seu vot? En canvi, puc estar patint moltes altres coses, des d’un nivell insuportable de contaminació acústica a uns desoris de trànsit i mobilitat, que barregen patinets, bicicletes, carril bici, etc.
El veig patir per la circulació.
No pateixo per la circulació, pateixo pel vianant. És a qui ningú no li aporta solucions. No és cosa d’ara, sinó que mai s’ha fet. S’han buscat solucions, més o menys, per a cotxes, motos, patinets, o bicicletes. I per a qui camina? Per què no podem fer una ciutat caminable?
Les superilles no són una bona opció per caminar?
Si es fan contra la voluntat dels veïns, sense pedagogia i per imposar, les superilles desapareixen. En van muntar una i la van haver de treure. I ara expliquen que era una prova pilot, però no la van explicar com si ho fos.
Per tant, davant tanta transcendència intueixo que acabarà votant qui l’arregli el carrer Provença.
No. Potser faig malament, però no voto en el sentit d’aquest raonament, tot i que, a hores d’ara, demanar algun polític que tingui un projecte seriós per a Barcelona és demanar massa. Hi ha diferents condicions a l’hora de votar. Cal pensar que hi ha els diners públics en joc, si algun element amenaça la cultura i identitat, o com es preveu la nostra quotidianitat. Perquè allà on visc, hi visc quotidianament. A l’hora de votar, pretenem estendre grans banderes per fer-nos veure que hem de ser la capital del món mundial i un pot dir ‘escolti, d’acord, però mentrestant, continuarem permetent que el ciclista faci el que vulgui en aquesta ciutat o no?’. Hi ha moltes ciutats on es va en bicicleta, però de manera ordenada. Segur que hi ha algun ciutadà d’Amsterdam emprenyat amb algun ciclista, però majoritàriament no, perquè està ben treballada.
