!–akiadsense–>
Lucrecia està acostumada a passar per sobre de les trampes que la vida, sempre al voltant de la música, li ha anat preparant. Ha passat per sobre de l’explosió d’un hit“>, d’un canvi de continent, i ara també, del prejudici que diu que la música per a nens és de segona. Ella nega la major. I convida qualsevol escèptic a apropar-se al Teatre Condal, que ahir va estrenar Lunnis de leyenda Superstars ¡en vivo!, “>a fer les comprovacions necessàries. Després d’haver passat pel cinema, aquest és el seu primer salt al teatre amb els ninots que l’han acompanyat des del 2003 –primer a TVE“> i després a Clan–.“>
Tot just fa disset anys des que va esclatar aquell “que levante la mano quien se quiera salvar” “>que sonava com a lema del seu senzill Mi Gente. “>També era l’època en què Lucrecia va elaborar la música del documental català Balseros, “>amb guió de Carles Bosch i David Trueba. Van ser un dels cinc nominats a l’Oscar, tot i que finalment no el guanyessin. Era un moment de llum. La dona de les trenes de colors que havia vingut de L’Havana per viure a Barcelona ho ocupava tot. Després van venir els seus discos a Cuba, els homenatges a Celia Cruz –a qui la uneix el fet de no voler revelar la seva edat– i una vida al costat dels Lunnis. Parlem sobre aquesta trajectòria mentre prenem un vermut Miró al bar Paral·lel Central.
La cantant recorda amb claredat un dels primers llocs, en arribar a Catalunya, en què va topar amb la cultura del vermut. Va ser a Vilanova i la Geltrú i tothom l’animava a fer-lo. Quan el va tastar, va comprovar “que era molt dolç”. També detalla que el ritual del pica-pica, a més, va ser una sorpresa per a ella, que no tenia aquell àpat interioritzat. “A Cuba quan dines, dines com cal. No hi ha mitges tintes. Hi ha molt de menjar als àpats i molta cervesa”, apunta. “Després es retira la taula i ens posem a ballar”, afegeix. I des d’aquella primera arribada, quan també li va sobtar el ventall de productes que podia donar una xarcuteria, s’ha anat adaptant a la cultura mediterrània. Ara tasta moltes més coses.
Quan arribes a Barcelona?
Devia ser l’hivern del 1992, la primera vegada. Quan vaig arribar, em vaig trobar tot de façanes fosques, gent seriosa. No hi havia tant de color com ara. La gent vestia de negre i gris. I jo em repetia ‘on ets?’.
Venies amb Anacaona, de la mà de la música, que és la carrera que havies sembrat a Cuba. Però per què decideixes quedar-te, anys després, si et vas trobar aquella foscor?
És part d’aquella manera de viatjar meva. Aquí la cultura és diferent. Tothom sap quan viatja on va i què hi trobarà. Nosaltres veníem de gira sense saber què hi hauria aquí. Aquesta era la meva cultura del viatge i sí, va ser un gran contrast, però ens van rebre amb els braços oberts. Vaig decidir-me a apostar per l’aventura, provar-me lluny dels meus pares, jo que soc tan familiar i sempre havia estat tan protegida.
Com es guanya la vida una cantant que ve de Cuba a la Barcelona dels 90?
Em vaig posar a fer orquestracions amb un ordinador que se’m penjava! Com soc una persona molt perseverant, el primer que vaig fer va ser muntar una banda, amb tot de músics catalans. I ho vaig fer tot i no tenir el costum de dirigir cap orquestra abans.
Com eres, de directora d’orquestra?
Tenia fama de ser molt dura. Molt estricta. Havia de ser exigent per poder tirar endavant. Recordo que un dia em vaig oblidar d’una lletra i un va cridar “és humana, és humana!”. Jo acostumava a tenir tot sempre molt present: el piano, el baix, els metalls… Però aquell dia vaig fallar i, a la mínima errada, em van fer aquella broma.
Has treballat amb Celia Cruz, Chavela Vargas, Wyclef Jean i Lluís Llach. I és un camí molt diferent del que predomina ara a la teva carrera, abocada al contacte amb els més petits. No ho trobes a faltar, el contacte amb aquella música que saps que es recordarà com a més elevada?
És que els Lunnis de leyenda (Clan)“> són música elevada. Cada cançó, i en tenim 80 al programa, és d’un gènere diferent. Els compositors Pablo Pinilla i Pablo Cruz s’encarreguen que sigui així. Cantar un gènere que no és el meu i fer-ho perquè els nens ho acceptin, amb unes lletres complicades i unes històries de llegenda, és un desafiament. Quan es parla d’infantesa, et diuen que no és seriós. I justament és quan més rigor s’ha de tenir. Estàs cultivant el futur. A més, per arribar a poder fer l’espectacle Lunnis de leyenda Superstars ¡en vivo! “>creu-me que he necessitat passar, abans, per tota la música i els teatres que m’han vist cantar. Tota la meva carrera és la que m’ha dut aquí.
A més, tu intentes potenciar sempre les figura femenines en aquestes llegendes perquè moltes vegades, a l’escola, després els nens no les troben.
Esclar. Hi ha mil noms que no poden caure en l’oblit i que tenen mil històries a explicar. Maria Pita, per exemple, és una guerrera de l’antiga Galícia amb una llegenda trepidant. O Concepció Arenal, que va lluitar per la igualtat al segle XIX. O Marie Curie. N’hi ha moltes. I aquesta és una de les premisses dels Lunnis“> de leyenda“>. Donar el lloc que es mereix a la dona a la història.
I perquè els pares prenguin nota, a l’obra, dirigida pel Mag Lari, què trobarà l’espectador que no hagi vist mai a la televisió?
A la televisió el programa dura 10 minuts i t’ensenya una història quotidiana. Aquí, en canvi, gaudiran una hora amb els Lunnis“> cantant, actuant, veient vídeos inèdits. Hi participaran els nens i hi participaran els pares. Perquè és un concert familiar. I a la segona part, tots ens convertim en súperestrelles cantant cançons. Des del We Will Rock You, “>de Queen, al Happy “>de Pharrell Williams.
De fet, la teva carrera va explotar amb la cançó de Mi gente, “>amb l’èxit de Balseros, “>amb l’estrena com a presentadora televisiva. Tot allò va passar en menys d’un any. Aquell ascens desmesurat, tot de cop, et podia haver desestabilitzat. Setze anys després, però, encara hi ets. Acabes d’estrenar la primera pel·lícula que barreja dibuixos, muppets “>i persones reals a Espanya: La gran aventura dels Lunnis i el llibre màgic. “>Ara tens un nou espectacle per a la canalla i, a més, voltes pel món amb un homenatge a Celia Cruz. Ha estat difícil la transició?
Sí. Però va amb el meu segell: ser persistent, ser estable. I en el meu cas, a més, hi han tingut molt a veure les persones que m’han envoltat perquè m’han ajudat moltíssim. A més que TVE sempre ha confiat molt amb mi. Al final, saber resistir també és un art. I tot ajuda a créixer quan fas una mica de tot a la vida.
A l’època del boom “>de Lucrecia, però, alguna discogràfica et va pressionar perquè fessis una música diferent de la que tu desitjaves?
Recordo que quan em van proposar el disc La casita de Lucrecia, a“> Warner, vaig arribar a la reunió dient: “Tinc moltes ganes de fer el disc La casita de Lucrecia“> però estic absolutament boja per treure un àlbum de música cubana tradicional”. Es van sorprendre però els vaig dir “és que ho necessito, és el que sento”. I li van dir al productor “d’acord, però amb el mateix pressupost faràs els dos discos’. I així va ser. Vaig poder gravar Álbum de Cuba, col·laborar amb Andy Garcia, amb Celia, i vam arribar als Grammy. Ara, amb el temps, es valora molt aquell disc.
!–akiadsense–>
De petita volies ser ballarina però els peus plans t’ho van impedir. Després tot apuntava que series una pianista excepcional. Què va passar?
Em vaig graduar de pianista clàssica, amb 100 punts. I llavors vaig dir “aquí es queda el piano. Jo em poso a cantar”. Després la cançó em va portar de nou al piano. Així que, al final, tot és un cercle graciós.
De la Lucrecia de la ràdio a la Lucrecia del teatre què ha canviat per dins?
Em sento molt més madura. Escolto i observo molt. Encara que els nervis que tinc a l’escenari són pitjors ara. Cada vegada més. Però alhora em sento més feliç. Ara actuo, canto, ballo. I abans potser només feia un petit passet, com diem a Cuba. Ara tinc més registres.
I en aquest temps, Barcelona ha estat un lloc fàcil per viure-hi per a una persona que ve del Carib?
Aquí tot va molt de pressa. Ara ja m’hi he acostumat. Però es nota en tot. La manera de ser, de viure, de sentir. Va haver-hi un moment que em vaig sentir acceleradíssima i vaig pensar “aquesta no soc jo”. Estava estressada. I ara ja tinc un mix“> entre el Carib i Barcelona, que és Sitges. Ara, encara recordo quan hi vivia, sobretot al principi, i m’alterava la ciutat. És part del paquet de venir a Europa.
Abans deies que tot era fosc, quan tu hi vas arribar. Per a tu, això ha desaparegut?
Barcelona s’ha nodrit de persones de moltíssims països. I s’ha obert. Ara tots veiem aquesta idea famosa de la integració. Abans gairebé no hi havia persones negres o llatines, però ara sí. Des que això ha canviat, hi ha llum. Hi havia un acudit que jo deia sovint que és que em sentia una mosca a la llet. Tothom era blanc i jo era l’única negra. I ara estem mescladíssims i és molt millor. El primer lloc on ho vaig veure va ser París.
I tu que has vist el món a través de la música, creus que a Barcelona té un bon tracte al concert, al contacte amb la cançó propera?
Madrid està una mica més avançada que Barcelona. Hi ha més musicals a les sales de teatre, hi ha més programació de concerts a la ciutat, fins i tot als matins. I a Mèxic, per exemple, al Gran Teatre Nacional, la primera funció del ballet és a les 9:30 h del matí. Em vaig quedar de pedra. I el teatre està ple. I això és Mèxic, un lloc que té l’etiqueta de subdesenvolupat“> penjada. Allà hi ha música i color. Es poden fer quatre funcions diferents el mateix dia en un sol escenari. Per això crec que Barcelona pot fer més, perquè és una ciutat estimada al món sencer i, tot i que sigui difícil, aquest impuls tindria un gran èxit.
I és aquí on voldries fer el teu espectacle en honor a Celia Cruz, que ja has portat a Mèxic, Nova York o Miami. Hi ha alguna opció de veure-ho?
Sí, però no està tancat. És un espectacle que no és un musical a l’ús. Hi ha una orquestra, una pantalla enorme que s’ha de llogar per a les fotografies de Celia, cal transportar els vestits, les perruques, etc. No és fàcil, però ha de venir un promotor que ho vulgui fer. Ara, quan ho faci, quedarà encantat amb el resultat, això segur.
Per cert, a part de l’amistat que vau teixir, us uneix un altre punt amb Celia Cruz. Tu tampoc dius la teva edat.
Quan em vaig assabentar, em vaig petar de riure. Estem en la mateixa sintonia. I mira que vam parlar de coses, però mai no vam parlar de l’edat. I té un sentit, especialment ara. Actualment, hi ha molta atenció cap als artistes que comencen amb 13 anys i triomfen als 18. La societat, i això s’ha de poder criticar, diu “cal fixar-se en els joves” però les persones van creixent i el missatge que envien és: “aquesta maduresa no toca”. I si volem que tot vagi bé, l’art no va de generacions, hem d’anar tots junts. Com diuen els gitanos, els que en saben són els patriarques, els que més saben de tot.
