!--akiadsense-->
El músic, compositor i professor Manu Guix (Barcelona, 1979) interpreta un paper per primera vegada en un musical. Estrany per un artista que des d’adolescent està lligat al teatre musical, del qual està “enamorat”. Creu que quan camina per l’escenari sembla un “orangutan”, però el seu paper a La tienda de los horrores ">li permet camuflar aquest defecte, diu entre rialles. Al musical que dirigeix Àngel Llàcer i que està en cartellera del Teatre Coliseum fa de planta extraterrestre, a la qual ha posat veu i música. La seva aparició en escena canvia l’obra, tot i que Guix ni tan sols trepitja l’escenari i interpreta el seu paper des d’un estudi on toca en directe amb la seva banda, Manu Guix and the veterans."> Parlem del teatre barceloní, d’Operación Triunfo"> i de la seva carrera mentre prenem un vermut Miró al restaurant Vinitus.
Fas el vermut sovint?
No gaire, perquè me n’oblido. Quan el demano, però, el gaudeixo molt. És una beguda que m’encanta. De fet, tinc una ampolla de vermut Miró a la nevera de casa.
Amb què acompanyes el vermut?
L’acompanyo amb patates fregides, escopinyes i olives.
Ets partidari de fer el vermut per la nit?
El vermut s’ha de fer a les 12 del migdia. Tot i així, a vegades el prenc també abans de sopar. Però és una beguda per prendre abans de dinar, això segur. L’hora del vermut és un moment per divertir-se!
Fas el vermut a casa, a banda d’anar a les terrasses?
I tant!
La banda que lideres té una tradició: beure un chupito ">de whisky abans de sortir a l’escenari. L’he mantingut ara a les funcions diàries de La tienda de los horrores">?
Normalment, no (riu). Els únics dies que sí que el faig són els que tenim doblet i fem una funció a la tarda i una al vespre. Abans de començar la segona obra fem el chupito"> tots els membres de Manu Guix and the veterans">. Abans de cada bolo fem un chupito"> de whisky, però abans de La tienda de los horrores ">només ho fem els divendres i dissabte, els dies que fem doblet.
L’obra canvia totalment quan apareixes per primera vegada.
Sí, crec que són dues obres diferents. Quan parla per primera vegada el meu personatge, la planta, tot canvia. L’argument està centrat en ella, precisament: La tienda de los horrores ">tracta d’una planta extraterrestre que es menja persones. A nivell musical també canvia, s’ennegreix. Sona més funky, ">soul i música dels anys 70. Les cançons de la planta enriqueixen molt la partitura del musical.
Canvies l’obra sense ni tan sols trepitjar l’escenari.
És un experiment, sí. He fet molts musicals a la meva vida però mai havia tingut cap paper. A més, és un personatge fet a la meva mida perquè no he de trepitjar l’escenari. Quan camino per l’escenari semblo un orangutan!
!--akiadsense-->
Què simbolitza la planta?
Representa la temptació, que li diu al protagonista que pot aconseguir tot el que vol, sempre i quan l’alimenti. Recorda a tots els populismes que proliferen des de fa anys i que t’ho prometen tot a canvi del vot de la gent que no pensa gaire. Per tant, representa un perill també.
Vas composar la teva primera cançó amb 12 anys. I deia així: “Nano, posa’t a estudiar o el teu pare et matarà”.
Sí senyor (riu). Quan vaig començar la carrera de piano tenia cinc anys, i quan en vaig fer 11 vaig descobrir Elton John, Nirvana, Els Pets o Sopa de Cabra. Allà em vaig adonar que preferia la música moderna i volia deixar d’estudiar piano.
Però la teva mare t’animava a seguir amb el piano.
Em guanyo la vida tocant el piano i ho he d’agrair a la meva mare, que va insistir perquè no deixés d’estudiar. A partir de cert nivell el piano requereix que practiquis tres o quatre hores al dia per seguir millorant, i jo mai el vaig tocar més d’una hora diària. Per això al vuitè any vaig plegar. Ara me’n penedeixo perquè m’agradaria haver acabat la carrera.
Vas marxar a estudiar a Liverpool al 1999. Quines diferències recordes entre l’escena musical d’aquí i l’anglesa?
Aquell any vaig deixar la companyia musical on estava i vaig començar a estudiar a l’escola de Paul McCartney. A Liverpool vaig al·lucinar perquè els actors i ballarins cantaven de meravella. Fa vint anys a Catalunya els actors eren molt bons però no sabien cantar. Avui dia és diferent. A més, la música en directe era de molta qualitat, cosa impensable aquí. Als bars musicals et feien una prova abans de deixar-te tocar. A Catalunya i Espanya hi ha molta gent que es guanya la vida amb la música i no sap ni cantar ni tocar.
La qualitat musical és inferior, aquí?
No és això, sinó que es valoren altres coses, com per exemple que la cançó connecti amb el públic. No es té tant en compte la qualitat de la música o de la interpretació.
Has dit en ocasions que et consideres un artesà de la música. Amb quin producte fet per tu et quedes?
Amb El petit príncep">. Juntament amb Àngel Llàcer i la companyia la Perla 29 el vam impulsar i aquesta serà la sisena temporada. Fa molta il·lusió haver creat una obra que emociona la gent.
.
Parlem d’Operación Triunfo">. Com gestionen els participants el fet de sortir d’una casa després de mesos de tancament i descobrir que són famosos?
Quan fèiem la primera temporada, el primer mes no teníem gairebé audiència. Però la directora de l’escola, Noemí Galera, em deia: “Prepara’t perquè seràs famós”. I jo no m’ho prenia seriosament, però finalment va ser així. Per viure-ho d’una manera sana, cal considerar la fama com una conseqüència de la meva feina, però no com a objectiu. Ho visc com un dany col·lateral.
L’èxit d’un exconcursant del programa passa, precisament, per allunyar-se de la seva imatge de participant?
El que marca la carrera d’un triunfito"> és la personalitat que tingui. Els que surten de l’acadèmia esperant el contracte d’una multinacional per aconseguir una gira són els que acaben fracassant.
Barcelona és una ciutat de musicals?
Molt! Moltíssim. Tal com deia Josep Maria Pou, Barcelona s’escriu amb B de Broadway. Cada temporada es demostra. Un percentatge molt alt dels espectadors de teatre ho són dels musicals. Cada vegada n’hi ha més i de més qualitat. Barcelona està preparada i té molt públic per als musicals, i és gràcies a les companyies teatrals dels anys 80 que van obrir un camí que molts estem seguint.
Dir que Madrid és una ciutat amb més creació teatral és caure en un tòpic?
Crec que el teatre de Madrid està un punt per sobre del de Barcelona. Allà s’hi poden fer obres més ambicioses perquè tenen més públic i més tradició. A la capital espanyola tenen més població flotant que a Barcelona, ja que hi van moltes persones per negocis o turistes de cap de setmana de la resta de l’Estat. A Madrid els visitants tenen clar que una nit de l’estada està reservada per al teatre.
Quin és el barri més musical de Barcelona?
El meu barri, Sarrià, no és gens musical, així que el podem descartar (riu). Jo diria el Poble-sec.
