!--akiadsense-->
Després de diversos projectes al continent americà, l’actor Marc Clotet torna a Barcelona per a la gravació de la segona temporada d’un projecte local. Es tracta de la sèrie de TV3 Les de l’hoquei, un producte que busca reivindicar el paper protagonista de la dona en l’audiovisual. Clotet (Barcelona, 1980) busca “ampliar l’horitzó” de la seva carrera amb projectes arreu del món, però confessa que trobava a faltar rodatges en català. La interpretació li va arribar d’hora, als 13 anys, però no va ser fins als 27 que va canviar la seva feina a Panrico per les càmeres i els guions. Dels seus orígens, de projectes passats, actuals i futurs parlem al restaurant Vivanda mentre prenem un vermut Miró.
Gaudeixes amb el vermut?
M’agrada, sí. Normalment no bec alcohol, però les vegades que ho faig el vermut és una de les begudes que em demano. Relaciono el vermut amb moments distesos, d’aperitiu i amb amics.
És un bon moment per estar en bona companyia.
M’encanta fer la sobretaula i l’aperitiu.
Amb què l’acompanyes?
Sóc fanàtic de les olives, unes escopinyes i unes patates amb sal i pebre.
Com afrontes el projecte de la sèrie Les de l’hoquei, sabent que és una aposta per reivindicar el paper protagonista de la dona en l’audiovisual?
Amb molta il·lusió, sobretot perquè si gravem la segona temporada és perquè la primera ha agradat. I no només aquí, sinó també a fora. L’altre dia estava rodant a Mèxic i em van reconèixer pel meu paper a Les de l’hoquei.
La sèrie està disponible a Netflix.
Sí. Avui dia no hi ha cap projecte purament local, tot el món el pot veure gràcies a plataformes com Netflix. A Mèxic molta gent ha après a parlar català gràcies a Merlí. Penso que és necessari fer projectes que defensin el feminisme i que lluitin per la igualtat de gènere, que sembla mentida que al segle XXI encara estigui tan lluny. M’encanta poder aportar el meu granet de sorra a aquest projecte. Per a mi, haurem avançat el dia que no m’hagis de preguntar sobre un projecte que reivindica el paper protagonista de les dones.
La teva primera incursió en la interpretació va ser als 13 anys amb Vitamina.
El primer paper com a professional va ser aquest, sí. La primera aparició a la tele, però, va ser quan estava a l’escola. TV3 va venir a gravar un programa a la la meva classe.
Però no va ser fins als 27 anys que vas dedicar-te de ple a actuar. Per què vas decidir estudiar Administració i Direcció d’Empreses (ADE) i treballar a empreses com Panrico o L’Óreal i no emprendre el camí de la interpretació?
Amb 13 i 14 anys vaig tenir els meus primers papers, i allà va néixer la meva passió per actuar. La meva germana Aina va continuar per aquest camí fins convertir-se en professional. Jo seguia amb la interpretació, però fent teatre. També m’agradava la publicitat, i per això vaig decidir estudiar ADE. Quan vaig acabar la carrera vaig entrar a treballar a L’Óreal, i va ser allà on va sortir la meva part artística. Fèiem grans espectacles cada vegada que presentàvem productes i campanyes. Al cap d’un temps em vaig adonar que passava la setmana esperant que avancés per arribar al dia que tenia teatre, i parlant amb un amic de la feina i amb l’Aina em vaig decidir a deixar la feina i intentar dedicar-me a la interpretació durant un any. En aquells moments feia teatre a la sala Atrium, i em vaig assabentar que hi venia una professora d’interpretació de Nova York. Quan me’n vaig adonar, vaig informar-me sobre la seva escola i vaig tenir clar que hi volia anar a aprendre.
I et vas decidir a fer el pas.
Sí. Vaig marxar amb la idea de formar-me com a actor. A més, per al treball de final de carrera volia crear una empresa que ajudés a parlar en públic mitjançant eines inspirades en el teatre. El que no volia, de cap manera, era fer-me gran i penedir-me de no haver-ho intentat. A més, abans de marxar, mentre feia les maletes, em van dir que m’havien agafat per un paper a El Cor de la ciutat.
Va ser una senyal.
Doncs sí. Puc dir que he trobat el que m’apassiona.
La interpretació és una professió que es pot escollir? Qualsevol pot fer-ho?
Tothom pot escollir el que vol fer a la vida. Això sí, si prens la decisió de dedicar-te a la interpretació hauràs de treballar molt. A vegades pot semblar que la feina només té aspectes positius, com ara la fama. Però t’hi has de dedicar cada dia i et jutgen constantment. En definitiva, crec que qualsevol pot fer-ho però ha d’esforçar-se molt.
Com et prepares a diari?
Intento estar en forma per estar còmode amb el meu cos. També he fet dansa i cant, per exercitar la veu i la dicció. Quan preparo un personatge el treball és més específic. En cas que la pel·lícula tingui un context històric concret, intento saber quin és i saber com parlaven o com es movien. També m’agrada escriure en un paper idees sobre el personatge per anar-lo construint.
Parles d’estar còmode amb el teu cos. Com és d’important l’autoestima en la interpretació?
Ho és tot, però és així per a qualsevol persona. Tothom està exposat a la mirada dels altres, però també és cert que la nostra feina no es pot valorar de forma objectiva. L’autoestima s’ha de treballar i s’ha de confiar en un mateix, sempre allunyant-se de l’ego i de la vanitat.
Tenies ganes de fer el salt a Mèxic.
En tenia moltes, sí. Després d’acabar l’obra que vaig interpretar amb l’Aina (El sistema solar) tenia un temps sense feina i vaig decidir marxar a Mèxic per tenir reunions. Allà vaig coincidir amb un amic i, a través de la seva parella en aquell moment, em va sorgir l’oportunitat de començar a treballar a la sèrie Por amar sin ley. Ha estat tota una experiència perquè per primera vegada he gravat en anglès. Vam estar de rodatge a San Diego, Nova York, Texas…
Per què tenies ganes de treballar fora de Catalunya?
Sempre m’ha agradat molt viatjar. A més, penso que s’han d’obrir nous mercats.
Barcelona és una ciutat on es pot fer carrera com a actor?
A Espanya, Madrid i Barcelona són les ciutats més potents pel que fa a la interpretació. A mi, però, m’agrada explorar nous horitzons. Però hi ha molts actors que s’han quedat a la ciutat que fan cine, teatre i televisió de primer nivell.
Compres el tòpic que a Madrid es fa més teatre que a Barcelona?
No… De fet, a Madrid es diu moltes vegades que a Barcelona es fa un teatre boníssim. Penso que a les dues ciutats es fa un teatre molt bo i hi ha quantitat i qualitat.
!--akiadsense-->
T’agradaria dirigir?
Sí.
És un pas natural per als actors voler provar la direcció?
Depèn de la persona, clar. És cert que com a actor estàs en contacte amb directors i hi estàs molt familiaritzat. A mesura que passen els anys, a més, tens històries per explicar.
Amb quina història voldries inaugurar la teva carrera com a director?
Estic pensant en una basada en un amic meu, a qui li acaben de diagnosticar càncer. Seria sobre la forma d’encarar aquesta realitat que afecta a algú a qui coneixes des de fa anys.
Com enfoques els projectes a Catalunya en comparació dels que fas a l’estranger o a Espanya?
Hi ha una cosa especial perque significa gravar en la meva llengua materna. Feia molts anys que no ho feia, i m’ha fet molta il·lusió tornar a fer-ho amb un producte tan cuidat com Les de l’hoquei.
Quan vas marxar a viure a Madrid?
Al 2002.
Què perds vivint fora de Barcelona?
Perdo el mar Mediterrani. Barcelona és preciosa com a ciutat, està en un lloc privilegiat per la proximitat de la muntanya i de la platja. L’arquitectura és meravellosa i m’encanten els passejos per l’Eixample fins arribar al Gòtic, que és un barri més caòtic. Allà em trasllado a una altra època.
Què és el primer que fas quan tornes a la ciutat?
Baixar a passejar pel Gòtic, em relaxa i m’agrada. M’encanta perdre’m pels voltants de Sant Felip Neri.
Molt de turista, això.
És turístic sí, però és inevitable. Quan vaig estar a Venècia ho vaig entendre. Hi vaig estar a la Biennal i vivint-hi un mes, i gent d’allà em deien que queden pocs que hi visquin. Però clar, com a ciutadà del món i com a turista tens ganes de descobrir la ciutat. Com poses el límit?
Què et diuen sobre Barcelona quan estàs fora?
Quan parlo amb gent que ha estat a la ciutat, poques vegades m’han dit que Barcelona no els va agradar. N’hi ha que fins i tot senten gairebé enveja perquè visc en un lloc així de bonic.
Amb la teva parella, Natalia Sánchez, espereu el segon fill. Esperàveu ser pares de nou tan aviat?
Sí. Volíem que es portessin poc temps. Tenir un germà és la cosa més meravellosa que hi ha, i si poden créixer junts és genial.
