Mònica Terribas (Barcelona, 1968) ha portat un dels programes d’anàlisi informativa de més èxit de TV3, La nit al dia, ha dirigit Televisió de Catalunya, ha sigut editora i consellera delegada del diari Ara i, des del 2013, dirigeix El matí de Catalunya Ràdio. A més a més, és professora de la Universitat Pompeu Fabra. Fa anys que està establerta al Vallès –ha viscut a Bellaterra i a Sant Cugat– però encara passa gran part del dia a Barcelona. Per això la convidem a fer un vermut Miró mentre parlem de la ciutat. Terribas conversa amb un vermut Miró i explica que, com molta gent.”Prenc vermut quan surto i faig unes patates braves amb gent”, diu. I afegeix: “A casa tinc vermut, però el trec quan ve gent. Aleshores fem l’aperitiu i trec el vermut”. “Crec que de la mateixa manera que està passant amb la cervesa artesana, el vermut anirà a més”, pronostica.
!--akiadsense-->
Et sents barcelonina?
No gaire. M’estimo la ciutat. Hi vaig néixer i hi vaig viure de petita i de jove. Però soc molt de poble. Porto els gens de la família de la mare i soc molt de poble. M’agrada estar en un entorn que conegui, anar a les botigues de barri, baixar i conèixer la gent, poder saludar tothom. La gran ciutat hi ha moments que m’angoixa.
Encara que no hi visquis, veus sortir el sol cada dia a Barcelona.
Això sí. Hi entro a quarts de cinc o les cinc del matí. I veig la ciutat buida. Vaig passant pels carrers i penso que hi ha gent dormint. Penso en la vida de la gent que viu en els llocs per on passo. Quan torno a sortir estic en la bogeria del trànsit. En canvi, de nit, visitar la ciutat tranquil·la i silenciosa et fa pensar en el tipus de gent que hi viu.
Fa sis anys que ho fas. Com coi s’aguanta això de començar a treballar a aquestes hores?
El cos s’hi acostuma. És veritat que vas cansat, però el cos s’acostuma a tot.
I deus dir allò de “compensa”…
És que ens ha tocat viure una època en què no em puc plantejar que no ha valgut la pena. Els darrers deu anys de la nostra vida com a periodistes són molt atípics. Ara no ens n’adonem, però som uns privilegiats observant tot el que ha passat des del punt de vista del repte democràtic, dels drets fonamentals. Jo crec que encara no en som prou conscients. Hem empalmat la crisi econòmica amb la crisi política. Les dues coses han situat la societat en clau d’activisme. Gent que no s’havia involucrat mai en la vida social ara ho fa. I sí, l’horari del matí és complicat, però més complicat és per persones que estan en un treball precari sortir de la feina i anar se’n a una entitat social a col·laborar-hi. No pots mesurar el que vius en termes de cansament, perquè periodísticament segurament és l’etapa més intensa des de la Transició, no et permet dir ‘estic cansat’.
!--akiadsense-->
Creus que els periodistes ho estem fent bé? Ja que demanem autocrítica als polítics…
Crec que estem cometent errors. Perquè és molt difícil explicar un conflicte que afecta el que més t’estimes. No és el mateix que cobrir un conflicte entre Vladímir Putin i Donald Trump. El que hem fet bé els mitjans de Catalunya, i no han fet bé els espanyols, ha sigut explicar aquest conflicte des del 2003, des de la gestació de l’Estatut. En canvi, els mitjans estatals es van incorporar al discurs del conflicte a Catalunya el 2014, amb el 9-N. Onze anys tard. Primer es van dedicar a dir que això era un suflé, que no passava res, que era per tapar la corrupció del pujolisme i la crisi. I quan comencen a explicar el conflicte només parlen de legalitat, no del problema polític de fons. En canvi, els mitjans públics i privats catalans parlen de conflicte polític, de legitimitat. Ho hem fet perfecte? No. Hi ha coses que han passat als mitjans d’aquí que han sigut la reacció al relat que s’ha produït a Espanya. I en alguns casos, com que generava audiència, hem afartat l’espectador i l’oient de política. No per adoctrinar, sinó per audiència.
Ara venen les eleccions municipals, i a Barcelona es reflectirà tot això. Tems una campanya dura, fins i tot bruta?
No serà bruta. Crec que els perfils dels candidats no ho són. Jo sempre confio en l’ètica dels lideratges. Ni l’Ada Colau, ni l’Ernest Maragall, ni la Neus Munté, ni el Ferran Mascarell, ni el Manuel Valls no aniran a treure partit de coses brutes. No són aquest perfil de polític. Pots estar més o menys en desacord amb ells. Però cap dels que es presentaran són gent que èticament es plantegi fer ús de porqueria. Una altra cosa és que la fragmentació porti a una negociació més dura l’hora dels pactes, o fins i tot que al març hi hagi moviments estratègics per poder sobreviure a tanta fragmentació abans de les eleccions.
Esperes una governabilitat difícil a l’Ajuntament de Barcelona, més del que ja ha sigut aquest mandat?
Molt. Crec que ningú pot tirar endavant el seu projecte en un mandat. Aplaudeixo molt la CUP per la seva capacitat de fer aflorar talents nous a cada legislatura. Però també un projecte de transformació social no és possible fer-lo amb un sol mandat. Això en el cas dels municipis encara està més agreujat, perquè la figura de l’alcaldia és una figura de molt contacte amb el ciutadà. I la gent focalitza en l’alcalde o l’alcaldessa. Un mandat no és temps suficient per fer res. Això s’hi afegeix el fet que són partits, alguns d’ells, que no han fet mai política institucional, i és doblement complex. Crec que la vara de mesurar que s’ha aplicat a Ada Colau és bastant més dura que la que s’hauria aplicat a un partit tradicional. Una mica per allò de ‘venen de fora a prendre’ns les institucions’. En l’imaginari col·lectiu dels partits tradicionals hi ha això. Alguns ho verbalitzen i altres, no. Però pensen el mateix.
!--akiadsense-->
Hi ha influït que sigui una dona?
Crec que té personalitat pròpia i ningú la veu com una quota. Et pesa el ser dona quan els altres et veuen no per mèrits propis, sinó perquè imaginen que algú t’ha posat allà. No és el cas d’Ada Colau. Tampoc era el d’Anna Gabriel. Sí que li ha passat a Inés Arrimadas, la van deixar allà quan l’altre va fer el salt cap a Espanya i ho ha hagut de demostrar tot doblement. Però a Ada Colau el que li ha pesat més és que sortia dels carrers per entrar a les institucions. I el poder no està gens acostumat a canviar les dinàmiques. Una altra cosa és que l’hagi encertat més o menys. Però hi ha una Barcelona endreçada a la qual incomoden les alternatives. També hi ha influït la manera fràgil amb què va arribar on és, com es va tombar Xavier Trias, per la via aritmètica i no per la feina que va fer, no se’l va jutjar amb justícia. La ciutat és molt difícil, i no és el mateix governar en temps de bonança, quan no hi havia crisi econòmica ni política, que ara. No té res a veure el que han passat Xavier Trias i Ada Colau amb les etapes anteriors.
Tothom enyora Pasqual Maragall…
Sí, però en la seva època no hi havia conflicte institucional macro.
L’era de l’oasi català.
És que parlem de la capital de Catalunya, un dels puntals del negoci turístic a nivell europeu, un punt de referència des del punt de vista del negoci. Al mig d’un conflicte polític on hi ha hagut violència, on hi ha presos, on hi ha mobilitzacions, on hi ha amenaces terroristes. No és el mateix gestionar això que la Barcelona olímpica. O fer la transformació olímpica, que té tot el mèrit del món, però que no estàvem mirant a veure si Barcelona tornaria a ser la rosa de foc. I ara som en una època en què la política és molt poc generosa amb l’altre. És molt injust. Tu pots estar o no d’acord amb l’altre, però hauríem de ser capaços de respectar-nos i no anar de seguida la desqualificació, a l’insult. És molt difícil fer política a Barcelona en un moment com aquest, de tanta agressivitat.
Deies que hi ha una Barcelona endreçada que li costa acceptar un canvi de paràmetres. Però creus que l’equip de Colau ha digerit bé el pas de l’activisme a la política institucional?
És que la gent que parla de l’activisme en segons quin sentit no entén la política com l’entenc jo. Política és treballar per als altres, des del carrer fins a la institució. No és només l’activisme de la pancarta. Una altra cosa és que les persones que es dediquen a la política siguin capaces de seure en una taula per parlar de problemes complexos amb interlocutors complexos sabent que no arribaran a acords simples. No té a veure amb si ets activista o ets polític. Té a veure amb si ets conscient del que significa governar una institució que té uns contractes i drets adquirits amb tercers i que això t’ho trobaràs damunt la taula el dia que arribis i t’ho hauràs de menjar amb patates.
I creus que ho han processat bé?
Crec que és un aprenentatge. És com quan formes part d’una redacció i no has manat mai, i tot el dia critiques els caps. Fins al dia que et toca a tu gestionar el personal, i llavors dius ‘ah, sí, sí, era per això…’. És molt fàcil dir que tot està molt malament fins que no t’hi poses. A vegades som entusiastes qualsevol iniciativa de gent que no l’hem vist gestionar ni el pati de casa seva. Me’n refio més d’una persona que sé que ha muntat una estructura, la PAH o el que sigui. Xavier Trias havia fet política des de la base i després va ser conseller. Sabia el que era fer política entesa com a ‘com solucionem això i com fem això i allò altre’. I Colau era una persona que havia format part d’una organització que solucionava problemes col·lectius. Jo prefereixo això, que no que em baixi un sant del cel i em digui que ell ho solucionarà tot.
Sigui qui sigui el pròxim alcalde o alcaldessa, què li demanaries, què necessita urgentment Barcelona?
El més important ara és que sigui algú que sàpiga sumar. I no només entre les forces polítiques que poden arribar a governar, sinó amb les diferents sensibilitats d’aquesta ciutat, que té moltes cares. Barcelona és màgica perquè té el motor turístic, amb tots els inconvenients que han d’estar assumits per la gent que viu a les zones turístiques, ningú pot ser feliç al cent per cent. Si hi ha autocars a la Sagrada Família i visc allà, a canvi veuré com es construeix la torre. També hem de pensar a integrar més la zona nord, que si no acabarem perdent-la. I el 22@ també. Si no el convertim en un barri es pot convertir en una cosa que no tindrà la nostra identitat. No ens agraden els barris fantasma que només funcionen unes hores al dia i de dilluns a divendres. Ens agrada anar al cafè. Que hi hagi de tot. Som mediterranis.
Una ciutat mediterrània en conflicte amb les terrasses…
Jo les prioritzaria al 100%.
A París, amb aquell fred, n’hi ha moltes més.
Hi ha una cosa que no acabem d’entendre. Si tu vols viure a Barcelona, avantatges i inconvenients. Estàs en una de les ciutats europees més importants. Amb teatres, amb mar, amb els passejo, botigues especialitzades meravelloses, carrerons. Ho tens tot. I hi ha algunes coses que són una mica incòmodes. Potser voldries que les terrasses a tal hora estiguessin tancades. I potser vols que sonin les campanes, mala sort, si vius davant de la Catedral. Hi ha coses que hem de pactar. Parlem-ne, però no traguem les terrasses. Perquè són el 89%, per no dir el 90%, de l’esperit mediterrani. La nostra gent és menys agressiva que la gent del nord perquè surt al carrer i es relaciona. Per què la novel·la negra triomfa tant als països nòrdics? Segur que hi ha estudis que demostren que estar massa hores tancats amb mal temps té efectes sobre l’estat anímic. I nosaltres tenim la sort de viure en un país que sortim al carrer, passegem, topem amb la gent. Les terrasses són això. Són una inversió pública en salut col·lectiva.
El gran problema de Barcelona és el preu de l’habitatge.
Això només se soluciona amb normes severes. Agafant les entitats financeres i les immobiliàries i establint grans pactes d’estat. S’han de protegir les identitats dels barris i no hi pot haver gentrificació com està havent-hi. No tenim en compte que la gent del barri és la que aguanta l’associació de veïns, les ajudes a gent en risc d’exclusió, les activitats extraescolars. Si expulsem els joves dels barris on volen viure, que és on han viscut els seus pares, on tenen la família i referents, ens carreguem la continuïtat de les ciutats. És un problema majúscul. Hauria de ser prioritari. Ens queixem molt del turisme. Si resolguéssim bé aquesta qüestió i que els nostres joves no haguessin de marxar dels barris, no hi hauria tanta pressió dels pisos turístics.
I això es pot fer a nivell municipal o passa per l’Estat?
Cal un pacte d’estat per l’habitatge de les grans ciutats.
Però passa per donar a la ciutat marge per autoregular-se?No, perquè llavors tot dependria del color de cada Ajuntament. Això ha de ser estructural. O es fa això o s’acabarà perdent la màgia de les ciutats europees com encara crec que tenen Barcelona, París, Londres, Berlín o Viena. Ciutats que aconsegueixen conjugar la història amb la vida de cada dia. És una equació difícil, però crec que es pot fer.
