!–akiadsense–>
Patrycia Centeno (A Coruña, 1983) és una experta en comunicació no verbal que s’ha guanyat una sòlida reputació gràcies a la seva habilitat per analitzar els gestos i la indumentària dels polítics. És col·laboradora habitual del programa Estat de Gràcia“> de Catalunya Ràdio“> i està a punt de treure el seu tercer llibre, Sin decir ni mu (Destino). Aprofitant que s’acosten les eleccions municipals, aquesta setmana fem un vermut Miró amb ella per repassar els secrets de la comunicació no verbal i l’estilisme dels polítics barcelonins de cara al 26M. Diu que li agrada molt fer el vermut. “No sóc una gran experta, però em sembla una tradició molt maca. Jo que sóc de poble, els diumenges s’ha de fer el vermut. De fet, al meu poble, a Cardona, tenim una colla per les festes majors que ens diem vermut casolà“> o sigui que tot i no ser una experta tinc un gran arrelament amb el vermut!”
Et guanyes la vida analitzant la comunicació no verbal i la imatge dels polítics. Pots desconnectar aquest escàner quan no estàs treballant? M’estàs analitzant ara mateix per exemple?
Puc desconnectar fins a cert punt perquè la comunicació no verbal és un llenguatge inconscient. Tots jutgem i tots estem fent una crítica, encara que sigui constructiva, quan estem parlant amb algú. El que tu estàs analitzant de mi ara mateix, jo també ho puc estar analitzant de tu. Però òbviament no em passo 24 hores analitzant i fent crítica de totes les persones que m’envolten (riu). Seria esgotador i requereix molt temps.
Els teus amics i familiars et demanen que apaguis l’escàner?
Em fan bromes constantment perquè no volen que els analitzi. La gent, quan parla amb mi per primera vegada, m’acostuma a preguntar com li queda el vestit que porta, justifica els moviments inconscients que fa amb les mans i em demana que no ho tingui en compte. És part de la professió i és la broma fàcil.
Li donem prou importància a la comunicació no verbal en les nostres relacions?
No som conscients de la importància que té i aquí radica el seu poder. Així com ens han ensenyat a comunicar-nos amb paraules i fins i tot hi ha classes d’oratòria per ajudar-te a parlar en públic, en el cas de la comunicació no verbal encara es veu com tabú. Molta gent no acaba d’entendre com funciona o que la menysprea perquè no aprecia la importància que realment té. La comunicació no verbal és un llenguatge universal i innat. Va ser el primer que vam utilitzar com a espècie i el compartim amb els animals, però no es va començar a estudiar de manera sistemàtica fins als anys 60. El seu encant és que no es pot controlar del tot, cosa que sí que es pot fer amb les paraules.
Seria interessant que s’ensenyés més comunicació no verbal?
Hi ha una part innata, com per exemple fer no amb el cap, que ho aprenem de nadons. Quan apartes la cara del pit de la teva mare o del biberó, saps que movent el cap estàs negant, ho assumeixes com un gest negatiu i per oposició neix el sí i el gest afirmatiu. Però la major part del llenguatge no verbal té un component cultural que pot canviar segons el país o el nivell econòmic. Es pot ensenyar? Sí. Tant per bé com per malament.
Un exemple?
Barack Obama seria un clar exemple positiu. Fa gestos que transmeten un poder positiu, d’esperança, d’il·lusió. Et diu que tot és possible. A l’altra extrem tens a Donald Trump. Representa la por, l’odi i té una comunicació molt visceral. Si vols preparar un món on les persones es puguin entendre i dialogar, segurament hauries de primar uns sentiments, unes emocions i una representació gestual que valori tots aquests aspectes positius. Però totes les emocions, tots els gestos, són necessaris i poden ser positius encara que transmetin emocions que classifiquem com a negatives. Tenir por a vegades és positiu. Estar enfadat també. S’ha de vigilar quan categoritzes les emocions.
Els polítics tenen ben treballada la seva comunicació no verbal?
La comunicació política als EUA és molt potent perquè són els inventors del màrqueting. A Llatinoamèrica, per proximitat geogràfica, també han adoptat aquesta cultura. Aquí acaba d’arribar. Si compares els polítics catalans, espanyols o europeus amb els nord-americans, t’adones perfectament que ells es preparen a fons. L’equip de campanya de Hillary Clinton va estar tres mesos ensenyant-li a somriure perquè semblés natural –però no ho van aconseguir–. Donald Trump té un discurs és molt radical i agressiu i el seu llenguatge corporal acompanya aquest missatge. Aquí s’imiten alguns gestos, sobretot perquè consideren que podran aconseguir alguns vots, però no hi ha una cultura de comunicació no verbal.
Als debats de les eleccions estatals, Casado, Sánchez i Rivera van optar per un estil més semblant, amb americana i corbata, i Iglesias va preferir desmarcar-se. Era una foto buscada?
Totalment. Tot i semblar una cosa molt frívola, l’estilisme és el reflex del caràcter d’una persona. Hi estàs abocant la teva ideologia i els teus pensaments, les manies i les obsessions. Quan repasses l’evolució de l’estilisme de Pablo Iglesias t’adones que fa 4 anys, quan començava a ser conegut, vestia polos amb el coll aixecat i uns texans. Ara va als debats amb una camisa i uns pantalons xinesos de Massimo Dutti.
S’ha tornat un polític de sistema?
Hi ha hagut una evolució claríssima. Vol transmetre la idea que és un líder d’esquerres que trenca amb el sistema, però es veu perfectament com a poc a poc s’ha anat adaptant a allò que el sistema li exigia. Va tenir moltes esbroncades amb Íñigo Errejón perquè aquest últim anava al Congrés amb una americana i a Iglesias li semblava gairebé diabòlic. Al final qui ha acabat anant al Congrés amb americana ha estat el mateix Iglesias. Aquí es veu fins a quin punt els valors que hi ha darrere del seu discurs també han canviat amb el temps. Però tampoc és nou. Felipe González, abans d’arribar a la Moncloa, anava amb camises de quadres, pantalons de pana i les patilles ben llargues. Tot això el dia que jura el seu càrrec desapareix i és un look“> que es reservava pels seus simpatitzants. És una renúncia a tot allò que havia estat o a allò que havia intentat vendre que era.
Una altra política que també ha tingut una gran evolució és Ada Colau. El poder l’ha canviat?
Colau és una de les persones que més ha carregat contra la imatge. Ha dit en diverses ocasions que a ella no li interessa, que no en sap, que és important però que ni li va ni li ve. I al mateix temps és una de les persones que més ha canviat. Si fem una repassada pel seu estilisme, sobretot del seu cabell i dels seus pentinats, és la persona que més canvis estètics ha fet en aquests 4 anys.
Quan un líder es presenta a unes eleccions tan importants com les municipals o les estatals hauria de tenir un estilisme propi. Transmet que té una personalitat formada. Quan més canviem el nostre estilisme és durant l’adolescència perquè ens estem formant. És normal. Quan has arribat a la maduresa i vols ser el responsable d’un país o d’una ciutat, hauries de tenir un estil molt marcat i definit. Si canvies a cada instant, està tot dit.
Dels candidats a l’alcaldia de Barcelona, hi ha algú que t’hagi sorprès?
Normalment em sorprenen en negatiu (torna a riure). Tenia grans esperances amb Manuel Valls perquè ve de França i pensava que ens podria donar alguna lliçó estilística, però ha estat al contrari. Allà ja el criticaven per vestir malament i el disculpaven. Per ells és espanyol-català i, clar, pobret, no arriba a més, però aquí encara ha empitjorat més. Sembla que s’estigui intentant readaptar al centredreta caspós d’aquest país. Si no, no s’entén aquest canvi sobtat. Els teixits són de qualitat, però a París el ‘fachaleco’ de Valls seria impensable.
Quina imatge transmet Jaume Collboni?
Mentre han pogut viure del bipartidisme, tant PP com PSOE estaven molt tranquils perquè amb un vestit, una camisa i una corbata ja en tenien prou. Era sota, cavall i rei. Quan entren les noves formacions i obren noves possibilitats estilístiques és quan es comencen a sentir més perduts. La desídia no només ve per vestir uns texans i una camisa. La desídia al PP i al PSOE fa dècades que dura i ha provocat una crisi econòmica, una crisi cultural i una crisi estilística. Podem criticar Colau, però a Collboni tampoc el podem lloar perquè vagi amb un vestit. És veritat que ara ja es treu la corbata per semblar una mica més d’esquerres, però no aporta res de nou.
Aleshores Josep Bou, tot i ser un outsider“>, encaixaria en el mateix patró?
És sorprenent que un partit d’ordre i llei com el PP no respecti els protocols més elementals a l’hora de vestir. Quan et poses un vestit i una corbata, has de seguir un protocol. Quan portes una americana i estàs dempeus, t’has de cordar un botó. Bou no ho fa. T’has de saber fer el nus de la corbata perquè és el gran accessori de la coqueteria masculina. Aporta moltíssima seguretat sempre que sàpigues amb quin coll combina. I Bou tampoc ho sap fer. Al debat que van fer a la SER“>, tots els candidats masculins portaven vestits amb pantalons massa llargs. Els sobrava pantaló per tot arreu!
I l’Ernest Maragall? La seva fama d’anar per lliure el precedeix…
Pasqual Maragall tenia una imatge molt definida. Era una mica bohemi. Definia i representava molt bé l’estètica barcelonina, que no està tan influïda per l’estètica espanyola sinó per la francesa. Així com els bascos estan influenciats pels gentlemen anglesos, nosaltres bevem dels francesos. I aquest cert estilisme bohemi es veia clarament amb en Pasqual. En el cas de l’Ernest, em sembla més certa deixadesa per part seva. Se li pot donar una mica més de marge perquè és una persona gran, d’esquerres i germà de qui és? Sí, però realment no és un estil definit, sinó de triar qualsevol cosa i posar-se-la. La seva manera de vestir no transmet uns grans valors d’esquerra.
L’Elsa Artadi representa millors els valors del partit amb la seva indumentària?
Quan va ser nomenada portaveu del Govern i va arribar a la part més mediàtica de la política es va perdre una mica i va començar a dubtar del seu estilisme, que fins aleshores havia estat molt definit. És normal. En temps de canvi dubtes de la teva personalitat, la teva inseguretat es pot activar… La imatge d’un polític no t’ha d’agradar més o menys, sinó que ha de transmetre certa coherència amb el que diu. I l’Elsa Artadi és coherent amb els seus votants perquè es poden sentir molt ben representats amb el seu model estètic. Tampoc ha aportat gaire. És un personatge una mica infantil i detalls com quan es va canviar el llaç per una papallona groga no l’ajuden a desfer-se d’aquesta imatge. Ara ja m’he carregat a tothom (riu).
Encara no. Queda Anna Saliente i la CUP, un partit que sempre ha estat molt criticat per la seva aparença física.
Precisament la CUP és a qui menys critico. Els seus representants, els que estan a primera línia, han estat bastant coherents. Què és coherència a dins de la CUP? És un partit antisistema i d’esquerres amb uns valors ecosocialistes que després trasllada a la vestimenta: no fer servir roba low cost“>, ni de grans multinacionals; compromís amb la roba sostenible; que no perjudiqui el medi ambient ni als treballadors; i que no perjudiqui els drets d’autor.
Puc criticar a una persona de la CUP que vesteix una jaqueta Quechua perquè és igual que vestir de Zara, però al mateix temps Carles Riera és un dels polítics que millor vesteix no de l’Estat espanyol, sinó d’Europa. Amb un jersei de coll alt pot competir amb Barack Obama i els seus vestits. No cal que tots els patrons siguin els mateixos perquè no tots els partits pensen el mateix. La pluralitat estilística és el reflex d’una pluralitat ideològica. És una cosa que s’ha de celebrar com a símbol de democràcia. El primer que fan les dictadures és unificar l’estètica.
Ara (per fi) una pregunta que no té res a veure amb política i moda. Perquè vas decidir anar a viure Sarrià?
Buscava un pis amb un lloguer baix i sorprenentment el vaig trobar a Sarrià. Gairebé ni m’ho havia plantejat i no hi havia estat mai, però fa un parell d’anys vaig trobar un pis econòmic i estic encantada. És un barri sensacional. Trobar un petit poblet al mig de Barcelona on et diuen “bon dia”, “gràcies” i “adéu, bona nit!” és un luxe. Venia de Gràcia, de la plaça del Sol, o sigui que et pots imaginar el contrast. El dia que vaig veure una noia pixant al mig de la plaça vaig arribar a la conclusió que era el moment de mudar-se. No podia aguantar més.
Com a tècnica de comunicació no verbal no està malament. Com vas acabar analitzant el llenguatge corporal dels polítics?
Vaig estudiar periodisme i em vaig especialitzar en política. Per coses de la vida vaig estudiar un postgrau de moda i la meva tesi va ser sobre com vesteixen els polítics. Però només és una part minúscula de la comunicació no verbal. De seguida t’adones que la roba està morta i són les persones qui li donen una actitud i una personalitat. Després d’adoptar la meva gossa Naya i veure que ens podíem entendre sense parlar, va fer que m’interessés pel llenguatge no verbal i com ens comunicàvem sense paraules.
A Sarrià és on deus haver escrit el teu últim llibre, Sin decir ni mu“> (Destino). Vas una mica més enllà que als teus llibres anteriors.
El llibre parteix de la premissa que les aparences, en realitat, no enganyen. És un assaig sobre la comunicació no verbal que inclou la indumentària perquè és una part important de la comunicació no verbal, però també incorpora el llenguatge corporal, l’escenografia, la coreografia, l’attrezzo, és a dir, tots els altres elements que representen més de la meitat del missatge que donem. A través d’exemples de líders i governants s’analitzen quins són els encerts i els errors que cometen amb la comunicació no verbal. Es tracta de saber interpretar-los, conèixer les eines que tenim i com es poden fer servir, però sempre des d’exemples coneguts que permeten il·lustrar què representa quan adoptes una postura corporal i no una altra, què transmets als altres.
