!--akiadsense-->
Ja fa uns anys que Roger de Gràcia llueix els galons de presentador. Ho ha fet a la televisió en diverses ocasions, entre elles als programes Caçador de Paraules o El sopar. Però també als micròfons radiofònics. De fet, aquesta és la quarta temporada que presenta el magazín de tardes Estat de Gràcia a Catalunya Ràdio. Tanmateix, no n’hi ha prou. Ara també ha intensificat la seva vena literària. Si l’any 2017 publicava 60 dies a Cuba (Amsterdam), dos anys després s’ha atrevit amb la Guia sentimental de Barcelona (Pòrtic).
El primer record del ritual del vermut per a Roger de Gràcia va associat, des d’un inici, al carrer. Era ben petit i recorda que “hi havia els pares, els tiets, i era per aquí, a Gràcia, als bars”. Entre la família i el descobriment de l’aperitiu. “Sempre hi havia patates, olives i, és clar, el vermut”. També puntualitza que, durant un temps, la fama de la beguda va viure una involució. “Va quedar lligada a la idea del senyor gran amb l’escuradents a la boca”. Però tot va canviar. “Ara ha tornat el fenomen, i jo que ho celebro”. A més, des que té fills, ha viscut també el seu propi retorn al ritual del vermut. “Llocs com les places, que és fàcil tenir els nens controlats alhora que vas fent un beure amb els col·legues” han tornat a ser una referència d’un diumenge qualsevol.
Amb 44 anys, però, intenta treure’s importància. Porta el seu llibre a l’entrevista amb aquest diari, al cafè Diamant de Gràcia, on prenem un vermut Miró. Ho fa perquè, segons ell, necessita repassar algunes pàgines. Que té un problema de memòria, diu, en aquell to en què es diuen les primeres frases d’una conversa amb un desconegut. Durant l’entrevista, en canvi, no el tocarà. Deixarà intacta l’obra que explica la Barcelona de Roger de Gràcia. Des del despatx del carrer Balmes on es va presentar en pantaló curt i xancletes a una prova de feina amb Julia Otero fins a la plaça Felip Neri, convertida en cau de sexe adolescent. Però també és una peça que relata la Barcelona soterrada en el temps. La que va veure morir el baró Maldà tip de xocolata o la que va condemnar a la desaparició centenars de jueus. Una visió àmplia en el temps, però concentrada en l’espai. Concretament, en els barris que ell, com a barceloní perpetu, ha trepitjat.
No t’has mogut mai pel districte més gran -i més ric- de Barcelona?
No. A Sarrià no hi he anat en la meva vida. Diria que no hi vaig anar fins als vintillargs. Res m’hi connectava.
En canvi, al llibre parles molt del Raval, fins i tot més que de Gràcia.
Perquè és molt intens i et queden moltes cases gravades. El Raval et marca amb foc i et deixa cicatriu. Veus tantes coses tan potents en tan poc temps que et queda al cap. Obries la porta de casa i hi havia gent dormint al portal un dia qualsevol. Això no passa enlloc més. O passaven droga a l’edifici.
Expliques que intentant arreglar una porta del bloc on vivíeu tu i la teva parella, va caure una rajola de la paret i va quedar descoberta una peça d’haixix important i un feix de bitllets, al vestíbul.
Sí. I un altre dia els veïns et fotien un cristo i anaves al jutjat perquè quasi et volien pegar. El Raval és una voràgine boja. En canvi, Gràcia sempre ha tingut aquest punt de relax. Quan entro en moto i travesso Torrent de l’Olla, de sobte, em baixa la tensió.
L’altre dia parlava amb una noia australiana. Em deia que allà no tenen festes de barris, ni de la ciutat. Tampoc gaires referències històriques convertides en èpica o folklore.
A mi em va passar amb una noia americana, aquí mateix, a la plaça del Diamant. Em va preguntar si de veritat vivia gent als edificis de la plaça. No es podia fer a la idea. Esclar, allà tot són cases, una al costat de l’altra, en urbanitzacions, i deixa’t d’històries.
Aquí és on volia anar a parar. El teu llibre ens ensenya que Barcelona va a la inversa del que em deia la noia de Sidney. Tot té una història i tu n’expliques unes quantes. T’ho sabies de mena, d’algun passat de fília bibliotecària, o et vas haver d’aplicar?
No, no. De saber-m’ho, res. De fet, ara pateixo a les entrevistes. No es pensin que són un expert en història de Barcelona. M’ho vaig prendre com un repte per redescobrir la ciutat a partir de les meves experiències. Sempre tens ganes de fer una ruta, que t’expliquin el passat del refugi antiaeri, o l’origen de la plaça de la Virreina, però mai tens temps. El llibre va ser la meva oportunitat. El que passa, però, és que la ciutat no te l’acabes.
És per això, perquè no ens l’acabem, que tendim a fer pàtria del barri i no de la ciutat?
Sí. Perquè Barcelona la vas descobrint a trossos. Als 25 anys, tenia la sensació d’haver conegut un 40% de la ciutat, potser. De petit em movia pel Fort Pienc. Després em desplaçava a Virrei Amat, a jugar bàsquet. Més tard, anava al centre per sortir una mica. Visitava Gràcia, també. A l’institut vaig descobrir gent del Poble-sec i hi vaig entrar. Però hi ha moltes llacunes entremig. Hauríem d’aconseguir que hi hagués més connexió entre barris. Hauríem d’anar més a buscar els llocs. Si no, al final sempre et mous en cercles massa petits.
Ha canviat gaire, però, el concepte de Barcelona, més enllà de l’estètica, amb el pas dels anys?
Trobo que la ciutat té una voluntat que sempre hi és. Li passa igual que a Catalunya, té aquesta constant necessitat de redescobrir-se i reivindicar-se. Que és una cosa molt catalana i barcelonina. Allò de dir que som una ciutat moderna, una ciutat de disseny: Barcelona, posa’t guapa. Sempre intentar demostrar, al centre del país, que és alguna cosa. I a la resta del món, que no és tan provinciana com Espanya. Tota aquesta lluita entre la catalanitat i la modernor pot esgotar, però és la nostra història.
Al llibre apuntes que “cal repensar si la ciutat vol ser, a part d’un bonic aparador, alguna cosa més”. Ser alguna cosa més ens ho han acostumat a vendre com un concepte vinculat a la projecció internacional. En canvi, entenc que tu et refereixes tot just al contrari.
Esclar, això ja està. Morir d’èxit a nivell internacional ja ho hem fet, ara toca fer-la habitable. Quan jo era petit, als 70 i els 80, Barcelona no existia a nivell global. Punt. Era una ciutat de segona. La gent que la coneixia estava encantada, però igual que podia passar amb Oporto o Hamburg. No era un fangar, però tenia moltes mancances. I, de sobte, es converteix en una ciutat bonica on vol venir tot Déu. Ja està, ja hem arribat al límit.
Creus que els polítics se n’han adonat?
Tinc la sensació que la gent és qui se n’ha adonat, i vol revertir-ho. Sobretot pels joves. Perquè si no, els fotran fora. La ciutat és massa cara per viure-hi. Ve molta gent de fora. Hem de desaprendre el que hem après i convertir-nos en un lloc on la gent es vulgui quedar. S’ha de frenar el turisme d’alguna manera. És una història d’èxit fantàstica, que ha anat bé per a molta gent, però ara hem de fer una ciutat habitable i ecològica. I en aquesta tendència, tot el que està fent la gent de l’entorn de Colau, en el sentit social i d’habitabilitat de la ciutat, em sembla una bona línia. En altres àmbits, els sacsejaria, eh, perquè em posen molt nerviós, però aquestes idees són les que toquen.
Què et fa ser optimista, que s’hagi fet darrerament?
Les superilles, que han estat tan criticades. L’altre dia vaig anar a la de Sant Antoni, que no l’havia vist, i està fantàstica. Veus la gent caminant, als bancs, a les tauletes. S’ha d’anar cap aquí. L’altra cara de la moneda és l’Eixample. Allò és la guerra. És una autopista. Està pensat d’una manera molt racional perquè hi passessin cotxes i mercaderies, però estem en un altre moment.
!--akiadsense-->
Al llibre també fas un parell de referències a l’esforç en matèria de memòria històrica que ha fet el govern d’Ada Colau. Cites el reconeixement de la història del Call jueu o la retirada del monument a l’esclavista Antonio López.
També és normal. Ens passa a nivell individual. Quan ocupes el teu pensament en una idea, el desocupes d’una altra. La gent que ha governat aquesta ciutat, en el seu moment, el tenien ocupat en vendre la ciutat enfora. I en millorar allò que, en aquella època, estava realment malament. Suposo que eren aspectes prioritaris. Però també tenien un punt afegit: un sentit de negoci, d’una esquerra i d’un socialisme molt escorat cap a l’empresa. I ara això s’està revertint. Està guai. Frenar Airbnb ja em sembla molt valent. No sé quantes ciutats s’atreveixen a enfrontar-se a un monstre com aquest.
Parles de la Rambla com a lloc perdut. Del mateix camí que enfila la plaça Reial. Què més se’ns està escapant?
El Born, per exemple. Antigament era un desastre, però ara és un altre desastre. M’hi passejo i em foto nerviós. I mira que és maco, però entra dins de la classificació de llocs que, malauradament, fa pinta que hem perdut.
Quantes similituds podríem trobar entre regentar un bar al metro, com feien el teu pare i el teu avi, i dirigir un magazín radiofònic?
S’hi assembla molt, perquè al final acabes gestionant emocions. La teva i la dels altres. Presentar un programa és ser un DJ de les emocions. Jo hi penso mentre el faig. I estic segur que el meu pare i el meu avi feien el mateix quan estaven al bar.
A l’Estat de Gràcia heu hagut d’afrontar canvis importants cada temporada. Com a oient, però, sembla que és ara quan us ho passeu millor.
El programa està en un moment dolç. La idea el primer any era no fer-ho malament. Fer-ho, simplement, correcte. I això t’impedeix deixar-te anar. El segon any, la voluntat era netejar allò que no acabava de funcionar. A la ràdio, el dia a dia t’atrapa i costa molt fer canvis. Comences a les 9h i acabes a les 19h. El ritme és molt alt. Seure i pensar ens ha costat molt. Però estem en un moment en què entrem a l’estudi i sabem que ho passarem bé. I això és màgia, perquè abans no ens passava. La Maria està molt suelta i el Juanjo ens dona molta vida.
Encara es paga un peatge per introduir la presència d’una veu en castellà, independentment del talent que tingui, a un programa diari?
La nostra obligació és normalitzar-ho. Si algú s’ha de cremar fent aquestes coses, som nosaltres. A vegades ens estanquem en uns prejudicis enormes, que si la nostra història, la lluita de la catalanitat, l’idioma, la identitat… Hi ha moments en què algú ha de treure-li transcendència al fet que algú parli en castellà en un programa de la ràdio pública. I el Juanjo ja forma part d’aquesta normalització. I fem el programa, l’acabem i si m’arriben a preguntar, en aquell moment, en quina llengua hem estat parlant, ni ho sé! Això és una victòria, ni plantejar-nos-ho.
Això és especialment barceloní.
Sí, el del forn em parla en castellà i jo li parlo en català. I que bonic és que a cap dels dos l’hi suposi un problema. He de reconèixer, però, que amb el Juanjo, al principi, hi havia el dubte del què diran. Al final no passa res. Em va passar el mateix amb el programa Caçadors de paraules. Buscàvem varietats dialectals. I al principi ens amoïnava què diria l’Institut d’Estudis Catalans, si ens picaria la cresta. Res. El capteniment va durar dos dies. Va quedar clar que era millor això que no fer res o posar-se elitista.
