!--akiadsense-->
Pau Roca (Barcelona, 1982) és un gracienc de tota la vida. La seva cara es va fer coneguda entre els espectadors de TV3 pel seu paper de “Rafa González” a Ventdelplà, però des de fa anys és més conegut per les seves actuacions a obres de teatre de Quim Monzó, Federico García Lorca o William Shalespeare i fa sis anys que té la seva pròpia productora, Sixto Paz. Aquest mateix cap de setmana ha acabat la temporada de Les coses excepcionals, una obra de Duncan Macmillan que ha interpretat durant gairebé dos mesos al Club Capitol de la Rambla, i en parlem amb un vermut Miró al Cafè Diamant de Gràcia.
Com et va arribar a les mans el projecte de Les coses excepcionals?
La meva companyia, Sixto Paz, que fa sis anys que existim, vam fer un text que es deia Pulmons, del mateix autor, Duncan MacMillan. Aquella experiència ens va agradar molt i vam llegir més textos seus. Vam trobar aquest monòleg –el seu títol original és Every Brilliant Thing–. Al principi va costar molt que ens donessin els drets perquè estava molt demanat, però la bona acollida que va tenir Pulmons va fer que tornés a confiar en nosaltres. Un cop aconseguits els drets, el següent pas va ser pensar a quin teatre la podríem fer i ens vam decidir pel Club Capitol.
Com has viscut aquest text tan emotiu i canviant?
És de les poques obres, poquíssimes, te les podria comptar amb menys dits dels que tinc a una mà, que faria durant sis mesos. Normalment al teatre fas temporades de mes i mig, tres mesos ja és molt. Molts cops fas gires, la tornes a fer o no. Aquesta obra la faria sis mesos seguits perquè cada dia és tan diferent, el públic te la canvia, i això fa que sigui impossible avorrir-se. No només és el que et diu el públic, sinó com el públic sent el que aquella interpretació d’altres espectadors li transmet.
És una obra on estàs tu sol davant del públic, pràcticament sense escenografia…
És una experiència molt diferent perquè vulguis que no en una obra sempre et pot tocar fer un monòleg de tres pàgines i estàs tu sol en pilotes. Vius aquest vertigen, però no és el mateix. Sortir a l’escenari a fer el monòleg sol i tornar sol és dur. No pots saludar els companys, donar-te ànims, ni intercanviar opinions sobre com ha anat. Això no hi és. Havia fet un monòleg més curt, d’uns 35 minuts –a Les coses excepcionals és d’una hora–, que també era molt senzill perquè estava sol en un banc, però no havia fet mai una obra tan participativa i on tot depengués tan poc de mi.
Què t’emportes d’aquesta obra?
L’aprenentatge més bèstia que he fet amb aquesta obra, com a actor, és que la imperfecció és el que fa maca aquesta obra. No puc pretendre que tot surti bé sempre i m’he d’adaptar al que passa cada dia, cada moment. No m’havia passat mai.
I com a persona?
Té molt a veure amb que hagi tingut un fill. Aquesta obra m’ha fet adonar que el resultat de la interpretació de cada funció està totalment relacionat amb com jo estic d’amorós, d’obert , de respectuós, de carinyós. Si estàs creuat amb la teva vida, amb la teva feina, en teatre disposes del text perquè amagar el que ens passa. Te’l saps, és sempre el mateix i tens aquest viatge. Aquí també hi ha un text, és cert, però el viatge cada dia és diferent i l’has de viure amb el que et diu el públic i depens dels espectadors. És un aprenentatge molt bonic de fer.
Estàs satisfet per la bona acollida que ha tingut la teva interpretació?
Aquesta obra la podria haver fet un altre actor perquè era un projecte que teníem molt clar com a productora. Si en aquest moment de la meva vida estigués fent una altra feina, l’hauríem fet igualment, però amb una altra persona. Al final, com que ho tenia bé, vaig poder fer-la jo mateix i ha estat una gran experiència també. Començarem una gira de primavera i a la tardor en farem una altra. Sembla que, com que ha anat tan bé, tornarem a Barcelona. Encara no sabem les dates, però tornarem.
A banda de la interpretació, també tens un bar a Gràcia, el Lluritu. És un pla B?
La meva família sempre ha tingut un vincle amb la gastronomia. La meva mare ha sigut cuinera durant 35 anys de la seva vida i el meu pare és periodista gastronòmic. Ho he mamat a casa i ho gaudit com a client a fora. Quan viatjo el més prioritari sempre és el menjar. La meva mare m’ha portat a restaurants d’estrella Michelin i a la llotja del poble més petit. Sempre he tingut curiositat per la gastronomia. Aquesta trajectòria m’ha fet adquirir certs coneixements, no com a professional, és clar, però sí com a aficionat. Saber per on van les últimes tendències, com està la ciutat en temes de gastronomia.
Sembla que saps del que parles, doncs…
És veritat que el Lluritu ens funciona, però també ens podríem haver equivocat, no hi ha una recepta màgica [riu]. Ningú sap del cert què pot anar bé i què no. Tenia uns diners i no sabia si posar-los al banc o fer alguna altra cosa i vaig parlar amb dos amics que sí que es dediquen a això –es refereix a Pol Puigventós i Gerard Belenes– i vam obrir una marisqueria perquè és el tipus de bar que més m’agrada. És una marisqueria petita, desenfadada, de tirar el cap de gamba a terra, no té un preu molt elevat tot i que és marisc [torna a riure]. Està molt pensat pel barri.
I què pensa Gràcia del marisc?
Uf. Com he dit abans, és difícil saber-ho tot. Té sentit una marisqueria a Gràcia? Sí, perquè no n’hi ha cap. És veritat que hi ha el Botafumeiro, però és una cosa a part. És un restaurant d’un altre lliga. Funcionarà un tipus de marisqueria que funciona a Madrid, a Galícia, a Andalusia, però que a Barcelona no n’hi ha gaires? Funcionarà la cultura de barra? És el que ens feia més por i ha anat molt bé. Intento fer-me les preguntes, però no tinc totes les respostes. No ens hem adaptat al barri, però tant els barcelonins com els turistes han entès la proposta i el bar té vida.
!--akiadsense-->
Quin vermut t’agrada?
El vermut m’agrada que no sigui molt dolç i últimament m’he passat una mica al blanc. Al Lluritu el servim amb dues gotes d’Angostura i li dóna un toc amarg molt bo.
Ara hi ha més gent que va a fer el vermut.
Com a acte social també m’agrada molt, sobretot més a partir de certa edat. Ara que tinc un fill, surto a vegades, però menys que abans. I això dóna peu a fer més coses de dia. El vermut és un bon moment per compartir amb els amics que també tenen fills. I et deixa molt bé pel dinar, que gairebé sempre surt bé! Un dia d’un Barça-Madrid comences amb el vermut, ho enllaces amb el dinar i a la tarda ja vas a veure el futbol. És un pla perfecte.
Tu, com a gracienc, ets dels que pensa que això és un poble?
Em sento molt de la Vila de Gràcia, però en el sentit més obert del barri. Vull dir que m’hi sento perquè conec a moltíssima gent del barri, hi he viscut tota la vida. Conec a la gent del mercat, a la gent Verdi, als dels bars. Un dels meus teatres preferits era la Sala Beckett antiga. Però igual que no estic a favor de la gentrificació, tampoc em sembla un crim que hi hagi turisme. Els comerços i els restaurants també s’han de guanyar la vida.
Pel teu dia a dia et mous amb patinet elèctric. Com ho portes?
Sóc un fan recent, però he fet 1.300 kilòmetres des de l’octubre! Hi ha gent a qui el patinet li va perfecte i jo sóc un d’ells. Vaig en patinet perquè em moc molt i no tinc cotxe ni en vull. He fet números i ja m’està a punt de sortir més a compte que el metro. Si et compres un patinet de gama mitja, que no és precisament barat, t’acaba sortint més a compte. Els més econòmics ni te’ls miris perquè en un any se t’han espatllat.
Vas per les voreres?
No! Aviam, hi ha moments que és inevitable. Quan surto de casa i no puc anar pel carrer perquè no és una via ciclable –carrers amb plataforma única i carrers amb límit 30–, com ho faig? Vaig caminant fins que en trobi un? Quan fa baixada m’hi poso a sobre i no dono gas, simplement baixo a poc a poc, sense accelerar. Llavors no molestes. És veritat que la ciutat s’ha de preparar. Hi ha un buit legal i no pot ser que no estiguem indentificats, per exemple, que no hi hagi alguna tipus de matricula o una cosa semblant.
Veig que t’has estudiat la normativa…
Bé, no, però al final te n’acabes assabentant.
