!--akiadsense-->
Antropòleg, poeta, humorista però sobretot cronista de Barcelona. Aquesta setmana fem el vermut amb Xavier Theros (Barcelona, 1963), que presenta un nou llibre sobre la memòria de la ciutat. A Vida i miracles de la plaça Reial dissecciona aquesta “plaça de la Rambla”, com ell la defineix, i explica la història recent de la ciutat a través del que hi succeeix. La publicació és el colofó del 20è aniversari de l’Associació d’Amics i Comerciants de la plaça Reial, que el coedita amb l’Ajuntament de Barcelona, la Fundació de SETBA i Albertí Editor.
Seiem al bar Glaciar, una de les terrasses emblemàtiques, i ens deixem endur per la contínua gresca de la plaça: un grup de joves balla i grava una flashmob al costat de la font, quatre turistes riuen i beuen sangria a la taula del costat i dues joves es fan fotos sota els porxos. Repassem com ha canviat aquest indret alhora glamurós i canalla mentre fem un vermut Miró.
Acostuma a fer el vermut, els caps de setmana?
L’aperitiu per mi és sagrat, per tradició familiar. A casa meva el diumenge no es diferenciava en res de la resta de dies excepte pel fet que fèiem aperitiu. I segurament és el menjar que més m’agrada! Hi ha cops que només amb l’aperitiu ja dinaria i em podria estalviar el que ve després.
I què porta, aquest aperitiu tan sagrat?
Bàsicament patates, olives i escopinyes. Els ingredients típics, no fèiem res gaire estrany! No he estat mai de dolços, de petit passava per davant d’una pastisseria i ni m’hi fixava. En canvi una botiga de pesca salada em cridava immediatament l’atenció. Olives, anxoves i tot allò que sigui molt salat, m’encanta.
Dins de casa o fora? Sol o acompanyat?
M’és igual, on sigui. Sol també el puc fer, però l’aperitiu és per compartir-lo!
Ja havia escrit sobre la plaça Reial, de retruc, en llibres com La Sisena Flota a Barcelona o Barcelona a cau d’orella. Ara hi aprofundeix fins a exprimir-ne totes les històries. Què n’ha descobert, que no sospitava?
Que és una plaça que pots rastrejar des del segle XIV i ha viscut moltes vides. L’espai l’ocupava un convent de caputxins, que es desamortitza i rep nous usos, però aviat es veu que Barcelona té un dèficit brutal d’espai públic. La idea d’obrir una plaça al tram central de la Rambla neix d’una sèrie d’articles al Diari de Barcelona. Havia de tenir el doble de superfície i creuar l’avinguda, però l’altre costat es va acabar edificant. En un primer moment es construeix un teatre al mig de la nova plaça: el Teatre Nou, molt rònec, que s’enderrocarà el 1848. Fins llavors no s’allibera tota la plaça, que a més de ser de les poques porticades de Barcelona, és l’única construïda pel mateix autor i que manté la unitat arquitectònica.
Doncs això té mèrit, amb l’historial de Barcelona maltractant patrimoni… La plaça Massadas de la Sagrera, per exemple, no va tenir aquesta sort.
Els porxos no van estar mai en perill, però a la unitat estètica li va anar d’un pèl! Quan van començar a vendre els pisos, els propietaris volien obrir balcons, canviar terrasses, repintar la façana… Però els van dir que no podien i ho van acatar. Segurament perquè el terreny pertanyia al rei d’Espanya i es va vendre molt barat a canvi de respectar la unitat. De fet per això el nom de “Reial” es va començar a fer servir ja abans que la plaça es bategés oficialment.
La plaça ha viscut moltes vides: benestant, revolucionària, intel·lectual, canalla, guiri… Va a remolc de l’evolució de la Rambla o té pulsions pròpies?
Sempre ha sigut una plaça de la Rambla i una plaça ravalera. I des del primer minut el barri de l’altre costat de la Rambla l’ha marcada. Quan obren les primeres botigues de luxe, a la nit els veïns es queixaven que hi havia prostitutes. Els comerciants organitzaven concerts i els diaris se’n fotien dels espectadors a qui robarien el rellotge i la cartera. Per una banda és el passeig de Gràcia del segle XIX, però per l’altra no deixa d’estar al costat del Raval.
!--akiadsense-->
Va ser una víctima col·lateral de la construcció del passeig de Gràcia.
Abans de l’Eixample, la burgesia vivia al carrer Ferran i a la plaça Reial. Era el millor aparador comercial: els porxos evocaven les places de París i de fet la font del centre està comprada i feta a la capital francesa. Moltes de les botigues i restaurants emblemàtics van seguir als seus clients traslladant-se a l’entorn del passeig de Gràcia: l’estudi del fotògraf Eduard, la camiseria Furest, els magatzems El Águila, l’estanc de les germanes Carvajal amb els millors puros de Barcelona… En canvi les botigues de la Rambla es van quedar, perquè mantenia el prestigi.
Comença el llibre amb una dedicatòria a la senyora Rosita Salvador, la veïna més veterana de la plaça, de 97 anys. Quanta gent viu avui a la Reial?
No se sap la xifra, però poca gent. La majoria amb qui he pogut parlar viuen als carrerons del voltant. A la plaça hi queden la Rosita, el Nazario i la Fernanda, que va ser l’última parella de l’artista Ocaña i viu al seu antic estudi. Rere les finestres hi ha oficines, pisos turístics i sobretot moltes pensions, que són un vestigi de la postguerra. S’hi allotjaven persones que fugien de la repressió franquista i era una plaça de solitaris. L’èxit immediat del bar Canàries és perquè hi feien vida tot d’homes sense família que dormien en habitacions d’un sol llit i lavabo al final del passadís. I que avui hi hagi tants pisos turístics és fruit de l’especulació dels 90: l’Ajuntament va dir que rehabilitaria la plaça per les Olimpíades i en realitat el que va passar és que els privats van fotre fora als antics veïns i es va vendre mitja plaça. Avui les finques estan en ben poques mans i moltes són de congregacions religioses, perquè gran burgesos les van llegar a l’Església. La finca del restaurant El Tobogan, per exemple, és de les Germanetes de la Caritat i no hi viu ningú.
La plaça Reial té un èxit turístic evident, però als barcelonins ens costa anar-hi.
Des de la mala premsa dels anys 80, per l’arribada de la droga, està una mica deixada de la mà dels barcelonins. Però hauríem de recuperar-la! Tinc esperança en les noves generacions, que no van viure els 80 i venen amb ulls més nets. La major part del públic que va al nou bar Ocaña són joves locals. Però hi van al vespre i en marxen: queden aquí però no s’hi queden.
Com es fa tornar als veïns a una plaça en plena Rambla?
Sobretot millorant l’oferta, que és molt turística. Venir a fer tapes aquí, doncs bé, diguem que no és on hi ha els millors restaurants ni els més barats. Tot i que comparat amb la Rambla, la plaça Reial és molt més barata del que la gent creu! Però el que resulta atractiu pel públic estranger sovint no ho és pel nacional. I una cosa que li ha fet molt de mal és que ja no ve jovent a ballar fins les tantes: el Karma ha perdut pistonada per problemes personals, la programació de Tarantos i Jamboree està molt enfocada al turista i l’únic que segueix a la seva bola és Sidecar.
Es poden combinar els dos èxits o és una utopia com el bilingüisme pur? Algun lloc de Barcelona ho ha aconseguit?
No! A més hi ha llocs molt barcelonins que si hi entren 4 turistes ja comences a pensar que te’l robaran en pocs temps. La imatge que et provoca veure turistes és que et pujaran el preu i baixarà la qualitat. I on es fica el turisme, el barceloní se sent fora de lloc. La Cova Fumada de la Barceloneta té gràcia perquè només hi va gent de Barcelona, el dia que s’ompli de turistes potser es faran d’or els germans que ho porten però els locals deixarem d’anar-hi.
Els fanals de la plaça Reial són un dels primers projectes de Gaudí. Les seves grans icones eclipsen no només altres autors sinó fins i tot obres seves menys famoses.
Tots els artistes tenen una obra paradigmàtica i la resta són molt menys conegudes. Els turistes venen a la plaça Reial perquè és un espai ple de terrasses i on sempre hi ha gent. I perquè estèticament és un dels llocs més senyorials i evocadors, entrar-hi pel passatge Madoz és tota una experiència. Nazario m’explica que a primera hora venen molt japonesos a la plaça a fer-se fotos amb els fanals. I tots se les fan amb un dels dos fanals: fan cua i tot, mentre que a l’altre no s’hi posa ningú! Per què? És un misteri!
Els primers guiris que la van descobrir van ser els mariners de la Sisena Flota. Potser seria el lloc idoni on visibilitzar aquesta memòria? O no cal fer-ho?
Sí que ho seria. Venien molt a la plaça i al carrer Escudellers, on tots els locals es dedicaven a la marineria. On hi ha El Tobogán hi havia la USO, una associació de lleure de l’exèrcit americà, i la policia militar no deixava entrar civils al soterrani. La planta baixa va ser el primer self-service de Barcelona! On hi ha el Jamboree hi havia el Brindis, un bar de putes bastant tronat però que hi anaven tots perquè al pis de dalt tenien taquilles on canviar-se de roba. Després va haver-hi el club de jazz Notte Club i dues caves de jazz subterrànies al passatge Madoz. I el Texas, que era cava i a més un bar de putes de quatre pisos: rere la barra hi havia uns telèfons amb el nom de cada noia per avisar-les quan pujava un client.
Molta farra enmig de la grisor de la dictadura…
Els mariners porten el rock’n’roll i retornen el jazz a la ciutat, que durant la postguerra estava prohibit. Els mariners baixaven del vaixell amb unes maletetes típiques dels anys 50, plenes de singles, i els bars que freqüentaven tenien cartells de music request, que volia dir que si portaves discs te’ls deixaven posar. Per això hi havia gent jove de Barcelona que anava als bars dels americans als 50 a sentir música, perquè a la ràdio no podies sentir Elvis Presley! La salsa igual, va arribar gràcies al bar Cadiz del Barri Chino, un antic tablao reconvertit a bar de negres per als mariners caribenys.
Només ens han llegat música i oci, aquells mariners?
No, en absolut! Modernitzen Barcelona després de la Segona Guerra Mundial: els texans, els encenedors Zipo, els tallaungles, els dònuts… i la Coca-cola! Els comercials veien que no paraven de demanar-los aquella beguda i van decidir implantar-la a Espanya. La fàbrica s’instal·la a Barcelona i no a Madrid per la Sisena Flota! Imagina’t: 10.000 nois de 18 o 19 anys cada cap de setmana, estiu i hivern… Nois que potser portaven mesos embarcats. A tu et deixen a aquesta edat en un port una setmana de permís amb la paga de tres mesos… i què faries?
L’Erasmus, condensat en una setmana!
El cap de sala del Jamboree aquells anys em va dir que el 1960 hi va haver cambrers que en un sol any es van jubilar. Els mariners no pagaven les begudes d’una en una, posaven un gorret al mig de la taula i cada un hi posava 20 dòlars: quan els hi portaves les cerveses, te les cobraves del gorret. Clar, hi havia gent honrada i gent que agafava tres cops més! I els mariners ni ho notaven, perquè per ells era baratíssim igual. Els feien tot tipus de juguesques, com fer un pols. Si guanyaves t’emportaves 5 dòlars, que eren 300 pessetes. Una setmanada en pocs minuts! O li canviaves un Zipo per una cervesa, que al mercat negre el podies vendre per una pasta. A més tots aquests bars feien canvi de moneda i es treien deu pessetes per cada dòlar. Al final de la Rambla hi havia una caixa de canvi i durant anys a primera hora del matí es formaven cues diàries de 50 persones que hi anaven a canviar els dòlars que havien enganxat per la nit. Ui, i les prostitutes!! Totes diuen que era xauxa, una meravella!!
Per quantitat de clients o per ben pagades?
Cap volia anar a un local, si podien se’ls emportaven a casa! Si tenien nens, l’endemà al matí ell sortia a comprar a la Boqueria joguines, menjar, roba, regals… S’enamoraven bojament! Va haver-hi moltíssimes bodes. No només de prostitutes, per suposat. Moltes dones se’n van anar cap a Estats Units, però no he trobat ni una referència de cap americà que escollís quedar-se aquí. Fins i tot hi ha una associació allà de parelles que es van conèixer a Barcelona i el 2004 van venir de viatge! A Los Caracoles d’Escudellers encara els hi venen a sopar antics mariners amb la família.
Per què recordem tan poc a la Sisena Flota, doncs?
L’única resta que en queda és un monument al costat de Colom dedicat a l’accident en què van morir 49 mariners. Encara és l’únic en anglès a tota la ciutat! La Sisena Flota l’hem volgut oblidar, perquè il·lustra una època en què Espanya era pràcticament tan pobra com avui el Marroc. Barcelona no ha tingut mai una gran memòria i ha perdut moltes coses senzillament perquè no les ha volgut recordar. Misèries com que els nens es llançaven a les fonts per agafar-ne les monedes o portaven als mariners als bordells. A mi per poc em pega un senyor gran amb el bastó per preguntar-li! Està molt bé parlar de què els americans ens van portar la democràcia i que hi va haver una manifestació pro-Kennedy, però de les putes es veu que no. Dels gitanos i la Carmen Amaya tampoc se’n volia parlar. Ni de les barraques. De fet quan faig algun article a l’Ara o El País sobre barraques encara rebo algun correu dient que “home, tot això no calia d’explicar-ho”.
El llibre de la Sisena Flota va rebre el premi Huertas Claveria. El periodista és un dels seus referents i el cita sovint als llibres, com també a Jaume Fabre, Josep Maria Canadell, Paco Candel, Alexandre Cirici… Aquella florada brillant de la Transició està poc present entre les noves fornades de periodistes i escriptors. No ens vam preocupar prou, als anys 2000, de fer traspàs generacional?
Carandell o Huertas Claveria encara se’ls recorda prou, em sembla. Però és que de cronistes de Barcelona n’hi ha hagut moltíssims, alguns no els coneixem prou ni els que ens hi dediquem. Als anys 2000 hem tingut al Lluís Permanyer, que és veritat que ha estat força sol durant una bona temporada. De fet ell ha creat l’estil majoritari actual, el de memòria, d’explicar el passat. El que s’ha perdut, i ho dic també com a mea culpa, és la crònica del present. Domènec de Bellmunt, un cronista dels anys 30, explicava curiositats raríssimes i coetànies. A la Guia Secreta de Barcelona hi ha molta descripció del Carandell que veia. Huertas Claveria és l’últim que parlava del dia a dia.
No obstant els llibres sobre Barcelona tenen un gran èxit editorial i cada any se’n publiquen molts. És una moda cíclica?
Va a èpoques. Als anys 30 hi va haver una gran florada de cronistes, encara que no es recordin amb aquest nom, com el periodista Josep Maria Planes o Josep Maria de Segarra. Al tardofranquisme hi va haver una nova època. I ara tornem a tenir força autors.
És un gènere que floreix en els moments de més canvi a peu de carrer, doncs.
Sí. La crònica de Barcelona té un punt molt important de nostàlgia i només la sents quan t’estan canviant la realitat. Quan tens una botiga al costat de casa i és sempre aquella, no sents nostàlgia. El dia que t’hi posen un Burguer King, dius: “Hòstia, era modernista i la senyora Pepita la coneixia des de nen!”. Per això Barcelona és una ciutat molt turística però es publiquen molts més llibres de crònica pels indígenes que guies turístiques!
La seva primera novel·la, La fada negra (2016), va rebre el premi Josep Pla. Vol fer més ficció o no es veu lluny de la història?
Estic acabant la segona novel·la! [riu] Porto molts anys fent crònica i estic una mica fart de la realitat. Llegeixo molt les hemeroteques del segle XIX i són plenes de novel·les! Moltes vegades hi trobo històries boníssimes però no m’agrada un personatge o com acaben. Si ho converteixes en literatura, ets lliure de dir el que et dona la gana! A més, mai he estat ni he volgut ser periodista.
