Álvaro Ribalta és l’únic Master of Wine que es dedica a la distribució. Aquesta prestigiosa titulació diferencia els grans experts en vins dels sommeliers i coneixedors del sector quotidians. Representa l’elit del sector vitivinícola i només hi ha un grapat de persones al món que han estat capaces d’arribar fins al final d’aquesta titulació. Ribalta també ha guanyat el guardó a la promoció internacional del vi català dels Premis Vinari, amb el suport de Prodeca. Rep a Vadevi a Sant Pere de Ribes, el seu poble i reconeix que arribar fins a la cúspide dels vins no ha estat un camí senzill. Manté la humilitat i accepta que sempre hi haurà gent que en sàpiga més que ell. Tot i això, conversa sobre les perspectives del futur de l’exportació catalana i també del consum dins del país. Fa un repàs de les noves tendències, dels joves i dels mercats alternatius després de la caiguda dels Estats Units. Assegura que falta cultura del vi i critica l’oda que té la societat catalana per la cervesa, un producte importat.
Vostè creu que d’aquí a deu anys es vendrà més o menys vi català a l’estranger?
Directament a la pregunta més complicada… És la que tothom vol saber. El més interessant és que es vengui més a l’exterior, però també més aquí. El que estic veient els últims mesos o fins i tot un parell o tres d’anys és que el mercat domèstic està salvant en molts casos els cellers catalans, perquè l’exportació està fotuda.
La gent veu aquí i a casa?
Sí, sí, hi ha una miqueta més d’alegria aquí a casa, que no pas a altres països. Jo col·laboro amb un importador americà i l’últim any i mig ha estat un desastre en tots els àmbits. Anglaterra està igual o pitjor, des de Brexit. Sincerament, és un país que comprava bastant i comprava bé; era un aparador i ara mateix estan posant molts bastons a les rodes a l’hostaleria, els importadors, a tothom. A Alemanya, pel que em diuen també. Els mercats nòrdics, que sempre són mercats amb un poder adquisitiu molt alt, també han fotut una frenada tremenda. I, en canvi, aquí Catalunya i Espanya encara aguantem. En hostaleria tenim la gran sort de ser referència mundial i es ven molt vi al canal Horeca.
És una mica la paradoxa perquè normalment és el contrari. D’altres països, altres mercats, sempre es ven més vi a botiga per beure a casa. En canvi, aquí a Espanya és el contrari. Normalment, el vi es beu més restaurants, bars, etc. I tenim sort que hi ha restaurants per tota la geografia que aposten pel vi i que aguanten una mica aquest sector. O sigui que d’aquí a 10 anys, jo crec que continuarà igual. Si tenim sort i més o menys aguantem, el mercat domèstic es mantindrà fort, o relativament fort, i caldrà veure què passa amb l’exportació.
La seva trajectòria no comença al món del vi. Vostè és graduat en enginyeria mecànica a la UPC. Què el va moure a endinsar-se en aquest sector?
Doncs jo me’n vaig anar a Londres quan vaig acabar la carrera. Era jovenet i no volia quedar-me aquí. Vaig marxar lluny a aprendre anglès i m’hi vaig quedar 15 anys. Mentre estudiava la carrera ja treballava de cambrer, així que allà Londres vaig trobar feina a un restaurant i a poc a poc em vaig anar aficionant al vi. Abans de treballar al restaurant, jo em pensava -com qualsevol persona de 23 anys que no sap res de vi- que el vi d’aquí era el millor i que no es feia vi enlloc més, potser a França. En canvi, vaig arribar allà i vaig trobar vins de tot el món, perquè Londres és l’epicentre de vi, de la indústria del vi global. Això em va fer aficionar al vi cada cop més. Així i tot, encara tenia l’espina clavada d’haver estudiat més de quatre anys una enginyeria si continuava intentant trobar feina d’enginyer, no sortia res i vaig decidir fer un màster.
Tot i que ja sabia que li agradava més el món del vi?
Sí. Però durant el màster va ser quan vaig veure que no era per mi. La gent era molt maca, però no teníem res en comú. A mi m’agradava menjar i beure i aquesta gent eren de programació. Ja vaig redreçar una mica la carrera, durant el treball de final de màster. Me’n vaig anar a Itàlia i vaig estudiar una planta d’embotellament de vi per intentar encaixar en el món vitivinícola. I res, quan vaig acabar no sabia si tiraria per gastronomia o més per la part líquida del vi. Al final vaig triar la segona, vaig continuar formant-me i fins avui.
Fins a arribar a la cúspide…
No, no… sempre hi ha algú que en sap més que tu, això ho tinc molt clar.
Li dono la raó, però vostè és Master of Wine, una de les titulacions més complicades en el sector vitivinícola internacional. De fet, només un 10% dels que es presenten aconsegueixen aprovar. Com és aquest 10%? Qui són?
És un perfil bastant particular, almenys amb els que he tingut més relació jo. Vam formar un grup d’estudi en començar i de seguida ens vam fer amics. La majoria som gent que ens agraden els reptes, sobretot reptes que et pots fixar a llarg termini. Per exemple, córrer maratons, córrer ultramaratons, Ironmans. Aquest tipus de reptes des del punt de vista de l’esport, però també de l’estudi, o sigui, gent amb aptituds acadèmiques. El format d’estudi dels Master of Wine té un punt d’educació anglosaxona, un tipus d’escriure, un tipus de redacció molt concrets. Hi havia gent que potser era molt bona o molt llesta, però li mancava el perfil acadèmic i viceversa. És molt difícil aprovar-ho tot a la primera. Sempre t’entrebancaràs en alguna cosa i sempre et dones cops. Fins i tot gent que durant tota la seva vida escolar i acadèmica li ha anat molt bé i s’ho ha tret tot a la primera superfàcil tenia dificultats.
L’institut no és un institut d’ensenyament, és un institut d’examinació; és com treure’s el carnet de conduir. Tu t’has de buscar la vida. Et donen el temari en un full on hi ha titulars: viticultura, malalties, aigua… Llavors t’has de buscar una vida.
Per això entenc que aquest perfil que diu vostè de gent que es marca reptes aprova. Al final se’t posen quatre titolets i tu aquí has de buscar-te la vida…
Sí, i sobretot el més important i potser la raó per la qual la majoria gent suspèn és que això t’arriba en un moment de la vida que estàs agafant responsabilitats importants a la feina i a casa. És clar, per una banda, el compromís a la feina puja i per l’altra amb aquesta edat normalment es comença una família, llavors sempre cau per algun costat. No hi ha hores al dia, és molt complicat. És sobretot molt sacrifici. Durant dos anys, van ser de moltes hores d’estudiar, que al final les has de treure a algun lloc. A més de la feina, jo estudiava unes 35 hores a la setmana. Aquí no hi ha dreceres, jo li dic a tothom. O hi poses hores o no t’ho trauràs, és així.
Independent d’això, vostè va aprovar i això l’ha convertit en un dels experts més reconeguts al món. Què és necessari en un vi i què és el que és accessori?
Depèn. Hi ha el vi de diari que pot ser fins i tot un aliment, una part de la taula. Un vi que no té potser la profunditat o no té el discurs per parlar d’ell. És com tenir l’oli a la taula, serveix per alimentar-se. I després hi ha els vins que ja tenen un discurs, que parlen del territori… Un vi ha de tenir discurs, que vingui de la vinya, que no sigui un vi industrial. S’ha d’intentar manipular el menys impossible, però que sigui correcte, que no tingui defectes… Depèn de la zona, depèn de l’estil de vi que vulguis elaborar… Hi ha vins que tenen molta manipulació pel perfil que són, com els escumosos, que cal intervenir molt, però encara així poden tenir molt de discurs de territori. Depèn també del consumidor perquè n’hi ha de molts tipus, no els pots posar tots a la mateixa bossa. N’hi ha que només el volen per tenir-lo a la taula i d’altres que som bojos del vi i ens gastem diners en vi i poca cosa més.
Això em porta a una altra pregunta, que és, el vi pot ser una inversió com és l’art? Quants diners ha de costar un vi per ser considerat art?
Estem parlant de preus alts, molt més alts dels que estem acostumats a gastar-nos diàriament o setmanalment. Ha estat una molt bona inversió durant els anys que el valor dels diners estava molt baix. Quan l’euríbor era negatiu i els tipus d’interès estaven tan baixos, els inversors buscaven valors refugi, buscaven l’art, el whisky, el vi… Perquè veien que tenir els cèntims posats en comprar en diners o en fons d’inversió no donava retorn i el vi potser sí. Ara bé, s’ha d’entendre, s’ha de saber què fas. També és complicat perquè està menys regulat i cal tenir clar on inverteixes. Per exemple, Bordeus era una bona aposta, però ara està molt complicat. Va tenir el zenit d’èxit, l’any 2009-2010 i van sortir vins al mercat que valien molts diners. A partir d’allà els bordelesos es van fer molt a bars i hi havia molt vi al mercat, la qual cosa va fer que baixés el valor. La inversió en vins va tenir el seu moment. Ara estan baixant un altre cop els tipus d’interès, però hi va haver un moment fa uns anys que estaven molt alts i llavors la gent deixava de comprar vi i el valor pujava. Aquesta oportunitat la va veure molt el sector dels fine wines –que a Espanya té poca presència, però els Estats Units, Anglaterra i Hong Kong han tingut històricament molta rellevància-. Aquests vins d’alta gamma ara ha anat caient i fa un parell o tres d’anys que ja no han pogut fer res.
Parlem una mica de promoció i sobretot de promoció del vi català. Moltes vegades la promoció del vi català a l’exterior va lligada a aquesta etiqueta de vi espanyol. Històricament, el vi espanyol era com el barat dels bons. Ens hem desempallegat d’aquesta etiqueta de vins espanyols? Es ven vi català per ser català?
Crec que estem dins del vi espanyol i estic d’acord en el fet que continua sent el vi de bona relació qualitat-preu. El país és el Xile d’Europa. És cert que a poc a poc està canviant. Hi ha cellers a Espanya que s’estan posicionant molt bé, però a Catalunya menys; encara ens queda. Priorat potser era la regió que tenia més possibilitats, més potencial per posicionar-se pel que fa a preus i qualitat, però crec que es van fer malament les coses en quant estil. Es va tirar molt per un estil molt d’alcohol, de sobremaduració, de fusta i aquest estil li va fer molt mal a tota la zona, sincerament. Hi ha productors que estan fent tot el contrari, són vins molt bevibles, elegants i equilibrats, però encara així costa intentar convèncer els compradors. I aquest és el problema que hem tingut, perquè era la zona que tenia més potencial per erigir-se com a referència catalana. El Penedès també ho va fer malament, en el seu cas pel tema del cava, que té una reputació molt dolenta en certs mercats. Suposo que encara estem intentant trobar la nostra identitat.
I funciona aquesta identitat fora del paraigua aquest espanyol?
Podria funcionar. Ara mateix queda clar que les varietats autòctones són les que millor funcionen. És clar que s’ha de ser sostenible, s’ha de tenir cura del medi ambient, s’ha de treballar en ecològic. A Catalunya tenim la sort que el clima Mediterrani permet molt treballar en ecològic i crec que és el que marca la diferència, per on hem de començar a trobar-nos. La DO Penedès ja des d’aquesta anyada 2025 és la primera del món en ser ecològica 100%. Aleshores, ha d’anar tot per aquí. També cal elaborar fine wines, intentar centrar-se en qualitat, no quantitat; créixer en preu, no en volum. Si s’ha de fer menys vi, es fa menys vi, perquè el consum està baixant. S’ha d’arrencar a vinya de llocs on es va plantar, perquè teníem rendiments alts, això ara potser ja no toca. Hem de lligar el vi a la gastronomia, perquè al final tenim la sort que Espanya és un referent mundial en gastronomia i no estem sabent aliar-nos amb aquests ambaixadors que tenim que són els cuiners.
Creu que està molt desconnectat el vi de la cuina?
Sí, en general sí. Es nota molt quan un cuiner té passió pel vi i li agrada. Perquè hi ha molts cuiners que no beuen; tenen restaurants d’estrelles Michelin i no beuen vi, no els agrada. Això no entenc com pot ser; com no va sempre de bracet. Com és possible que no tinguin passió per un producte amb tant discurs, amb tant sentiment d’origen, de pertinència…I ja no és només cosa de triar quin vi va bé per cada plat, sinó que hem perdut l’ampolla que sempre es trobava a la taula.
Em fa la sensació que a mesura que els vins catalans han anat fent més qualitat, han deixat una mica la taula…
Sí, també la cervesa s’ha anat menjant terreny. Les cerveseres tenen molts diners i les col·laboracions són sempre amb marques de cervesa o destil·lats, perquè hi ha més marge, perquè tenen pressupost de màrqueting. Els cellers són una indústria tan fragmentada que no ho pot tenir. Però, potser des de les administracions, des de les denominacions d’origen s’hauria d’intentar millorar. Un sol celler no podrà competir, però una DO pot ser sí. Que sigui la DO la que faci col·laboracions amb els cuiners, que no sigui sempre una marca de cervesa.
De fet, això li anava a preguntar. En termes de promoció del vi català en conjunt, creu que les administracions estan jugant el paper que toca?
Fan el que poden fer. L’INCAVI està fent una bona tasca. Sí que és cert que cal més inversió. Malauradament, si no hi ha cèntims no es pot fer més. I el tema és que al sector del vi no hi ha marge. Cada baula de la cadena de producció no té prou marge per poder invertir. Ningú es farà ric en el món del vi.
I això se soluciona revaloritzant el producte? Apujant-li el preu?
Sí, clar, però el mercat mana. El problema és que a Catalunya i a Espanya no sabem dir que no, que no n’hi ha. Quan la cosa va bé, en comptes d’apujar el preu, en fem més. Inevitablement això fa baixar el preu. No hem sabut fer-ho bé des d’un principi. Sempre que ens va bé, plantem més vinya. No cal plantar més, si deixes que pugi la demanda sense fer més volum, pujarà el preu. En canvi, els francesos ho fan molt bé.
Totes les dades de l’Idescat apunten als escumosos catalans com la joia de la corona a l’estranger, però vostè ha dit que el cava està mal vist en altres països. Per què?
Els preus. La política de guerra de preus que han tingut, sobretot les 3 marques, que ja sabem quines són. No és normal que et trobis al supermercat escumós per 2 euros. Això en les exportacions ha fet molt mal.
Es relaciona amb productes de mala qualitat?
És clar! Vins a tres euros? Qui guanya diners amb això, no ho entenc.
A Catalunya hi ha cada vegada més divisió en aquest segment del sector (Corpinnat, escumosos sense DO, cava, Clàssic Penedès). Des de fora, els clients internacionals entenen aquestes noves diferències?
Sí, s’entén. De fet, el meu treball de final de màster va ser sobre això. Vaig fer una anàlisi per intentar entendre les raons per les quals els cellers han sortit i fixa’t que d’això han passat 4 o 5 anys i ara cada cop són més. I la DO Cava ha perdut alguns dels cellers amb més renom.
I són la majoria dels elaboradors integrals, no?
El tema és que la DO Cava va tard. Per molt que diguin que no, que aquest pla estratègic que inclou la zonificació ja el tenien ben enfilat abans que els cellers fundadors de Corpinnat marxessin, és mentida. Tothom amb qui parlis assegura que això no ho haguessin dut a terme si no hagués estat perquè van marxar els sis fundadors de Corpinnat. Ara sí que estan intentant redreçar-ho i fer les coses bé. L’elaboració integral i la zonificació era un reclam de fa molt de temps. També s’exigia una millora de política de preus, però ja és més difícil d’aconseguir. A poc a poc aniran cap amunt, però també és de coneixement comú que a DO Cava es quedarà pels cellers grans i prou. I no ho dic jo perquè sigui la meva opinió, aquesta és la conclusió que va sortir del meu màster, del treball de camp que vaig fer. El cava serà pels grans i els més petits, que potser estan més enfocats a la qualitat, triaran altres opcions. I sembla que la més exitosa actualment és Corpinnat. Abans també hi havia Clàssic Penedès, però AT Roca i Mas Bertran (les dues últimes incorporacions a Corpinnat) provenen d’allà.
Només quedarà Corpinnat, doncs?
Sí. Crec que Clàssic Penedès potser no tindrà la rellevància que voldrien tenir i Corpinnat serà l’opció de qualitat del territori del Penedès, no només aquí, sinó també fora. Sí que és cert que quan hi ha una categoria nova tothom té la seva opinió, sigui el nom que no enganxa o qualsevol altra cosa. Tot i això, penso que la gent que havia deixat de comprar cava, ara potser estaran oberts a valorar Corpinnat.
I això, a l’estranger s’està veient ja?
I tant. Per exemple, en els tenders (concurs o procés de selecció ordenat i documentat per triar un proveïdor) que es fan als monopolis escandinaus, al cap de poc temps de fundar-se Corpinnat ja van aparèixer. Aquestes coses fan pensar que aquesta és l’opció correcta i que els cellers més petits entraran a Corpinnat, evidentment només aquells que compleixin els requisits i cava es quedarà pels grans, que tenen volum per anar a supermercats i lluitar per preus.
Estàvem parlant abans que el consum a Catalunya podria salvar el vi català, però al final menys de la meitat dels catalans (42%) beuen vi català. Què està passant? Per què?
Primerament. Estem posant dins d’aquesta xifra la gent d’entre 18 i 25 anys que no beuen vi, en general. Però que per mi és normal, no n’hem begut mai en aquesta edat. Dit això, no et sabria dir per què es beu poc vi català a Catalunya. Penso fermament que s’ha d’instaurar cultura de vi. No crec que sigui una qüestió de banderes. Si hi ha una cultura del vi, es beurà més vi català i es beurà més vi d’arreu. No hem d’entrar en guerres de vi espanyol o català. Primer, beu vi; i si t’agrada el Priorat, beuràs Priorat i si t’agrada l’Empordà, beuràs Empordà. Avui dia ja no ens casem amb res. La generació dels meus pares trobava una marca que els agradava i bevien aquesta marca, aquest vi, tota la vida. Ara no, ara tastes vins diferents constantment. S’ha d’instaurar aquesta cultura del vi perquè la gent vagi tastant coses diferents. I un dia tocarà Priorat i l’altre dia tocarà La Rioja. Però és igual, la qüestió és que hi hagi vi a la taula, que la gent el vegi com una manera d’entendre la vida, com ho tenen els francesos, per exemple, que el vi és part de la seva societat i és part de la seva idiosincràsia.
Els francesos ho tenen molt més integrat que nosaltres pel que em diu…
Totalment. Nosaltres només ho fem amb la gastronomia. Els diumenges toca arròs, no? Doncs arròs i una ampolla de vi, no una cervesa. Hem d’aconseguir que en comptes d’anar a fer una cervesa, anem a fer una copa de vi. El vi ha de ser una cosa de diari, instaurat a la societat. Hem de quedar per fer vins, com a Astúries i a La Rioja i tota la cornisa cantàbrica. Allà sí que hi ha cultura d’anar a fer vins, en canvi, aquí quedem per fer una cervesa.
I això és històric, és a dir, mai hem tingut cultura de vi o l’hem perdut en algun moment?
S’ha perdut. Mires les xifres dels anys 70 i el consum de vi era el triple del que hi ha ara. En entrar la cervesa a partir dels 70-80 i el vi va baixar dramàticament. En 50 anys ho hem perdut.
I vostè creu que és una cosa de cultura o també de preu o d’accessibilitat?
A veure. Pots quedar per compartir una ampolla de vi entre tres i et gastes 15 euros, 5 per cadascun. Per mi no és un preu exagerat, però repeteixo, no hi ha cultura de demanar una ampolla. Per exemple a Anglaterra sí que ho he vist, fins i tot als pubs la gent beu vi.
Barcelona és la ciutat amb més turistes per metre quadrat del 2025. Sempre s’ha dit que hauria de ser l’aparador del vi català, però la restauració de la capital no sempre compleix amb aquestes expectatives. Què en pensa vostè de les cartes de vins dels restaurants de Barcelona? Falten vins catalans?
Als restaurants de Barcelona falta formació de vins al personal i una aposta clara pels vins de qualitat. Que no sigui el verdejito fresquito. Es nota la manca de formació quan vas a llocs a demanar un vi blanc i et responen si el vols sec o afruitat. No hi ha un interès del restaurador. No tenen passió pel vi, no li posen atenció, no li posen interès, no formen el personal, no tenen una carta de vins interessant. Al final, moltes vegades li donen la carta de vins al distribuïdor qui acaba escollint els vins que es vol treure de sobre: un verdejito fresquito de la Manxa o un Rioja o un Ribera bé de preu. En la restauració no es veu el vi com una font d’ingressos. I realment, el vi pot donar una bona rendibilitat a l’hostaler.
Falten prescriptors de vins a Catalunya?
Falta crear més cultura. No sé si falten prescriptors, potser sí. Tenim gent que està fent bona feina, però cal més penetració al teixit hostaler i de tot arreu. Cal que es normalitzi el vi a la restauració. Hem d’aconseguir que el consumidor sigui el que demana, perquè pot ser si l’empresari veu que la gent demana vi, però no vol el que ells tenen a la carta, entendrà que ha de començar a fer una carta millor i veurà més clar que aquí hi ha una oportunitat. No hi ha una solució única i trigarem a arribar al punt de Portugal o França en termes de consum.
Actualment, cau el consum de vi a escala mundial. Part d’aquesta davallada és per l’associació del vi a l’alcohol. Creu que continuarà a la baixa o hi ha manera de revertir-ho?
L’única por que tinc és que es criminalitzi el vi o que es posi en el mateix sac que l’alcohol destil·lat. Ja he vist campanyes de salut en alguns països on la imatge que surt als cartells antialcoholisme és una copa de vi, en comptes d’una ampolla de vodka. Crec que el sucre caurà abans que l’alcohol de la mateixa manera que ha caigut el tabac, però l’alcohol és el següent. Ara bé, hem d’intentar que el vi no formi part d’això.
D’aquesta situació, però, hi ha dues maneres d’enforcar-ho, segons les opinions del sector. La primera és la integració del vi amb moderació a la gastronomia i la segona és l’exploració dels vins sense alcohol o amb baixa graduació. Aquesta opció la veu viable?
Amb el vi sense alcohol perds discurs. És un producte que tindrà el seu nínxol i segur que està creixent, però jo no el veig com un producte que tingui discurs o que transmeti la cultura de territori i de gastronomia que tenim aquí a Catalunya. Amb els vins sense alcohol això es perd perquè és un procés industrial, és com la cervesa. Em sap greu, però no té el discurs que té una ampolla de vi.
El sector està molt preocupat per les noves generacions i la caiguda del consum en aquestes. Deixi’m preguntar-li, els joves beuen vi?
Joves de quina edat?
No ho sé, el que considera joves el sector…
A partir dels 25 crec que és quan un es comença a aficionar al món del vi. Abans dels 25 és difícil, si no vens d’una família que t’ha instaurat aquesta cultura.
Parlem llavors de la segona franja de joves, dels 25 als 35. Aquests beuen vi?
Comencen a introduir-se.
I llavors per què hi ha tanta preocupació pels joves al sector?
El sector sempre està preocupat pels joves. Jo crec que ja hi arribaran. La gent jove no ha begut mai vi. A veure, els anys 50, 60 i 70, però perquè no hi havia cervesa ni destil·lats. Et diria que el sector s’ha de centrar en la cultura, el vi com a part de la taula, la gastronomia… Ja arribaran.
Poden estar tranquils dins del sector doncs? Que els joves no beguin vi és un tema estructural?
Sí, perquè són joves. No pots demanar-li a algú de 18 anys que triï el vi, perquè el que vol és emborratxar-se i una ampolla de vodka emborratxa més. És així i ho hem fet tots.
Els aranzels de Trump van ser un cop dur pel sector a Europa. Des de la seva posició ha vist patir a altres distribuïdors?
A distribuïdors i a cellers, perquè aquí el cop ha estat compartit. Els Estats Units en molts casos ha estat una mica un país del qual depenien molts cellers. Ara s’han fotut una hòstia ben grossa, perquè ha caigut. Hi ha gent que ha perdut una quota de mercat enorme. És clar, si fas molt vi i et cau d’una manera tan dramàtica, doncs és un problema. Llavors, ara és moment de fixar-se potser en mercats nous.
I que són aquests? La Xina és un?
No ho tinc clar, va tenir el seu boom. És un mercat molt remot, no només en distància, sinó també en cultura. No beuen vi amb el menjar, per tant, el consum és molt diferent. Jo crec que per a nosaltres és molt difícil d’entendre aquest mercat. Mèxic, Puerto Rico i alguns països d’Àfrica són millor aposta. Fins i tot et diria Tailàndia, Vietnam, Singapur i altres països del sud-est asiàtic seran els que salvaran més les exportacions.
Llavors ens hem d’oblidar dels Estats Units?
No, oblidar no. S’ha d’entendre que les previsions de volum que es vendrien al mercat nord-americà fa cinc anys ara mateix no són realistes. És qüestió de treballar per intentar recuperar-ho, però entenent que caldrà inversió i que potser no és una inversió que recuperaràs ràpidament.
