En els darrers anys, el nombre de vins que es comercialitzen fora de qualsevol Denominació d’Origenha augmentat de manera sostinguda. No es tracta d’una anècdota ni d’un moviment marginal, sinó d’una realitatcada cop més visible en cartes de restaurants, botiguesespecialitzades i fires professionals. Lluny de respondre a una pèrdua de valor del sistema de les DO, aquestfenomen parla d’un sector que s’ha fet més complex, mésdivers i també més exigent amb la manera com s’expressael territori.
Per a molts consumidors, encara avui, la presència d’unaDO a l’etiqueta continua sent un indicador de confiança. I amb raó. Les denominacions han estat clau per ordenar el mapa vitivinícola, protegir l’origen i establir unsestàndards comuns. Però el món del vi actual ja no és el mateix que quan es van definir molts d’aquests marcsnormatius. Han aparegut noves sensibilitats, noves maneres de treballar la vinya i noves formes d’entendrel’autenticitat, i no totes tenen cabuda dins d’una regulaciópensada per preservar un estil concret.
Quan la normativa limita el relat del vi
Un dels principals motius pels quals un elaborador decideix treure un vi fora de DO és la manca d’encaixentre el projecte i el plec de condicions. Les denominacions defineixen varietats autoritzades, rendiments, pràctiques de vinificació i criteris de tast que garanteixen una coherència territorial. Però aquestamateixa coherència pot esdevenir un límit quan el productor vol explorar altres camins.
Un cas significatiu és el de Partida Creus, al Penedès. Elsseus vins, etiquetats com a vi de taula, treballen varietatsrecuperades com el sumoll, el trepat o el garrut, vinificades amb mínima intervenció. Són vins lleugers, amb tensió, transparents i sovint lluny del perfil clàssicassociat a la zona. La decisió de quedar fora de DO no respon a una estratègia comercial, sinó a la voluntat de no condicionar el vi a cap definició prèvia.
En aquesta mateixa línia s’hi situa el Celler Sanromà, un projecte petit i discret que s’ha guanyat el respecte del sector precisament per la seva coherència. Sanromàelabora vins fora de DO amb una clara vocació artesanal, treballant amb varietats tradicionals i vinificacionssenzilles, sense maquillatge. Un exemple és el seu trepatvinificat com a vi negre lleuger, fresc, amb poca extracció i una expressió molt franca de la varietat. És un vi directe, viu i honest, que no busca encaixar en capcategoria concreta, sinó explicar una manera de fer i un paisatge sense filtres administratius.
L’expansió del vi natural i del vi d’autor ha accelerataquesta tendència. Molts d’aquests vins no busquen ajustar-se a un perfil de tipicitat establert, sinó explicar una anyada, una parcel·la o una manera de fer. En algunscasos, els criteris de tast de les DO penalitzen estils que s’allunyen del que s’espera d’una zona concreta, encara que el vi sigui tècnicament correcte i expressiu.
Això ha coincidit amb un canvi clar en el consumidor. Cada vegada hi ha més interès per conèixer la història que hi ha darrere d’una ampolla, per entendre com es treballa la vinya i quin paper juga l’elaborador. La DO ja no ésl’únic filtre de qualitat, sinó una eina més dins d’uncontext molt més ampli. Wine bars, botiguesespecialitzades i prescriptors han estat clau per normalitzarla presència de vins sense DO i explicar-ne el perquè sensealarmismes.
Hi ha vins fora de DO que avui tenen més prestigi i demanda que molts vins perfectament homologats. No perquè siguin millors per definició, sinó perquè connectenmillor amb un tipus de consumidor que busca personalitat, coherència i honestedat.
Una convivència que enriqueix el sector
L’augment de vins sense DO no s’ha de llegir com una confrontació amb les denominacions, sinó com una convivència necessària. Les DO continuen sent essencialsper a la majoria de productors i per a l’estructura del sector. Al mateix temps, els vins fora de DO actuen com a espais de llibertat, experimentació i evolució.
Entendre aquesta realitat ajuda a llegir millor el momentactual del vi. Un moment en què el segell continua sentimportant, però ja no és l’únic llenguatge possible. I en què, cada vegada més, el valor d’un vi es construeix a partir del que explica dins la copa i no només del que diul’etiqueta.
