Carlos Latre és humorista, actor, showman, presentador i amant dels vins. En un moment en què el sector del vi es troba en tensió constant per la caiguda del consum, Latre es prepara per ser el presentador de la tretzena gala dels Premis Vinari, uns guardons que han provat ser la porta d’entrada al mercat general per a molts vins. L’humorista rep a Vadevi a la cafeteria de l’Hotel Mandarín de Barcelona. Parla amb un coneixement pràcticament professional dels seus vins preferits, reconeix que conserva ampolles valuoses a la seva vinoteca i reivindica el vi per a tothom i en qualsevol ocasió. Assegura que els joves no beuen vi perquè creuen que no en saben prou i fa un repàs de la importància de premiar el talent dels cellers catalans, sense ometre la il·lusió que sent en poder posar-se davant les càmeres de 3cat i Canal 33, un cop més, per parlar d’un dels seus hobbies preferits: el vi.
Com comença la seva relació amb el vi? Vostè ve d’una d’aquelles cases on el vi sempre era present a la taula?
És una cosa cultural, el vi forma part de la nostra cultura. La gent abans bevia molt més vi, diàriament. A la família es bevia molt de vi de cooperativa, molt de vi barrejat amb gasosa i després el vi per als dies especials: vi de Nadal, per a les postres… Jo vinc de Tarragona, una terra de vins i la Mistela era present sempre a la taula. Ara bé, quan vaig anar a viure sol, vaig començar a reivindicar i reivindico moltíssim el vi de supermercat. Perquè crec que tots els joves hem començat per aquell vi de supermercat que no és ni massa barat ni massa car. Aquell vi mitjà, de jove, es converteix en el teu muy mejor amigo [riu].
A Catalunya, fem grans vins amb molt renom nacional i internacional. Quina diria que és la qualitat única o les qualitats úniques que tenen els vins catalans per agradar tant?
El Mediterrani, el clima i el terroir. Sobretot la diferència de terroirs en totes les zones, o sigui, no és el mateix un vi de l’Empordà o del Pirineu -on es comencen a fer bons vins- que un del Priorat, o del Penedès, o de la Terra Alta, o de la Conca de Barberà. En un espai mínim tens molts sòls i moltes notes diferents en cadascun dels vins. Definitivament, la Mediterrània és una mica el nostre tarannà.
Bé, una qualitat també pot ser aquesta diferència entre vins, és a dir, en un lloc tan petit pots trobar coses completament oposades.
Absolutament. El meu país és tan petit que té grans vins. [referència a la cançó de Lluís Llach País petit]
Serà el nou presentador -ara ja no és cap secret- de la tretzena gala dels Premis Vinari. Què li sembla aquesta proposta?
A mi la barreja de presentar, premis i vi em sembla meravellosa. Em fa molta il·lusió fer aquests premis i també el fet que es vegin pel Canal 33, per mi és tornar una mica a casa. Per tant, és la combinació de casa i d’una de les meves aficions més grans. Jo soc un boig del vi i m’encanta fer-hi coses al voltant.
Creu que uns premis així acosten més el consumidor al vi? Són necessaris, en aquest aspecte?
Sí. Hem de fer una tasca importantíssima de socialització del vi. Sembla que hi ha una falsa creença que n’has de saber molt per demanar una carta de vins a un restaurant. “No, jo no, no que no en sé”, diuen molts. Al final tampoc en sabem de cervesa, d’aigua o de tantes altres coses que no tenim cap problema a demanar. Hem de fer el mateix amb el vi. Aquests premis aconsegueixen acostar-nos al món del vi, que sigui més pròxim, que sigui divertit -de la meva mà- que sigui una cosa més social. Penso que poden ajudar i molt, sense dubte.
Diuen que amb els anys hi ha més esnobisme al voltant del món del vi. Què li sembla aquesta afirmació?
Hi estic bastant en contra. Per desgràcia és real, però s’ha de canviar. S’ha d’apostar pel vi a copes, de supermercat… No calumniar cap mena de vi, perquè hi ha vins de supermercat que són meravellosos i que tenen un preu adequat i hi ha grans vins que també. O sigui, hem de fer que la gent no tingui por de conèixer els seus gustos, a rascar una mica darrere del món del vi, dels raïms, de les diverses varietats… Efectivament, el món del vi abans era molt esnob, però també des del mateix sector s’ha exigit moltes vegades saber-ne moltíssim. Semblava que si no en sabies no podies anar a tastos. Un dels meus mestres sempre deia que tècnicament es pot ensenyar a tastar un vi; el seu color, la capa, tot el que vulguis. El més important, però, és si t’agrada. Has de buscar els teus propis gustos i aquesta és una de les tasques que hauríem de fer.
M’han explicat que vostè té una molt bona vinoteca personal. Hi té algun vi estrany o original que sorprengui molt?
Tinc vins originals, sí, però sobretot en tinc d’especials. Per exemple, tinc un vi signat per un dels artistes més reconeguts de Castelló, d’on jo vaig néixer, Ripollès. Tinc un altre signat per un artista i amic, Domingo Zapata, que és un artista molt reputat a Nova York i a tot el món. Tinc una ampolla que es va fer en edició especial fa molts anys dedicada a Julio Iglesias. I després tinc un vi que m’han regalat a mi des d’una denominació d’origen que tinc amb la meva etiqueta. Però també tinc vins de tot el món. De Geòrgia, de Grècia, de Sud-àfrica… És molt xulo el món per descobrir vins.
Quina regió vitivinícola fora de Catalunya és la seva preferida?
A mi m’agraden molt les garnatxes. Així doncs, si no són les del Priorat o les de la Conca del Barberà, escolliria la zona dels meus ancestres. El meu besavi era de Barbastre, a Osca, on hi ha la DO Somontano. Triaria aquella zona per les grans garnatxes i garnatxes centenàries. També diria que m’agrada molt la zona de l’Alto Moncayo o de Calatayud, on es fan vins molt bons.
Sap vostè que al Marroc es fa vi?
I tant.
Jo no ho sabia…
Habibi welcom to morrocco [referència a la frase famosa per atraure turistes al Marroc]
Té vins marroquins a la seva gran vinoteca?
No, els he tastat, però no hi entenc. Fa poc vaig actuar en una convenció privada a Marràqueix, després vam anar a sopar i vam tastar els vins del Marroc.
Què li van semblar?
Molt bé, pensa que només hi ha 14 quilòmetres del Marroc a les terres de Màlaga o de Jerez, grans regions de vins a prop del mar. A més, en contra d’allò que la pensa la gent, al Marroc hi ha molta terra verda i fèrtil. S’hi fan molt bons vins, és clar.
Canviem una mica de tema. Actualment els joves s’han convertit en una polèmica per al sector…
Polèmica? Per què?
Perquè els joves no beuen vi i això té al sector molt preocupat.
És clar, però què ha fet el sector per apropar els joves al món del vi? S’han de fer festes de la verema com fan a França, al Beaujolais [regió històrica situada al nord de Lyon i al sud de Borgonya]. També a La Rioja, on surt el vi de les fonts i des que són joves la gent beu vi. S’han de fer coses perquè la gent consumeixi vi; que no els sembli ni una cosa complicada, ni molt cara; que socialitzi. No és el que, és el com. S’ha d’explicar bé, s’ha de… fer un programa de TV3. [riu]
D’acord! Vostè té els contactes.
Vamos a por ello.
Hi ha una nova tendència cap a vins blancs frescos i no tan pesants. Si hagués d’escollir un equip, seria de blanc o de negre?
Jo soc del meu equip. He tingut la gran sort de poder dir el que m’agrada i el que no. M’agraden les garnatxes i els pinot noirs; m’agrada un Rioja suau; tinc afició pels vins atlàntics; els vins de Galícia i els vins del Douro, són meravellosos; un txakoli bo és espectacular. Sé, per exemple, que en els blancs m’agrada més la barrica que l’acidesa. He aconseguit fer el meu propi gust. S’ha de tastar i beure molt per poder dir que un vi t’agrada.
També crec que cada vi té un moment. Hi ha vins d’estiu, negres d’estiu fins i tot. Però també hi ha blancs d’hivern. Maridar un bon pollastre al forn amb un chardonnay amb aquell toc a mantega és perfecte. I de sobte fas una carn de Girona i un bon negre de l’Empordà és meravellós. En definitiva, s’ha de beure vi, perquè el vi té molts moments i moments molt macos. A mi m’agrada molt una copa de vi cuinant o al començament d’un llibre.
Els vins escumosos catalans són els que més valor generen en el mercat exterior, però semblen els eterns oblidats a les taules de Catalunya (renegats a celebracions o brindis). Què està passant aquí? Què ens estem perdent els catalans dels nostres escumosos que veuen els nord-americans, per exemple?
Moltes vegades és una qüestió cultural. A Catalunya som molt de: Ara, com que és festa i xerinola, obrirem un cava. [Imitant la veu de Joan Pera]. No cal esperar, per què no encetem un cava abans d’anar a sopar o perquè sí; advoco molt pels vins perquè sí. Aquí fem uns escumosos que són espectaculars, però de vegades som molt catalans i ens barallem massa entre nosaltres; no hauria de ser així. Hauríem de tenir una visió més estrangera, o sigui, veure’ns a nosaltres mateixos com ens veuen els de fora. Ens aniria molt millor saber què som, qui som i què representem.
Moltes vegades cellers d’aquí admeten que hi ha productes que els funcionen a fora i a Catalunya encara costa.
Som molt caïnites i estem tot el dia mirant què fa el veí quan hauríem d’anar tots de la mà.
Per acabar, podria dir quin és el seu maridatge perfecte?
No me l’acabo, m’hi podria estar tot el dia. Mira al matí no m’agrada beure vi [riu], soc més de cafè. A partir del migdia m’encanta la mançanilla, els vins de Jerez que serveixen per obrir boca, ja que són molt salins. M’encanta un bon vi blanc. Últimament, soc molt de vins de capa fina tot i que tot això són modes i van canviant. També soc de vins atlàntics, de negres suaus, amb fruita. Ara bé, si te’n vas a un fricandó beus un vi d’aquells que en diuen mastegables. De postres m’encanten vins dolços. I sobretot les bombolles, unes bones bombolles que t’acompanyen tot un dinar o tot un sopar.
S’han de reivindicar les bombolles que acompanyen tot un àpat?
Directament, són meravelloses. Always bubbles.
I els brisats…
També! Ja no només qüestió de vi, tenim bons destil·lats, vins dolços…
Podem acompanyar molt bé amb productes catalans un àpat, doncs?
Home, i tant! Podem fer una destralada vitivinícola.
