“Me’n vaig a viure a Nova York, sí. Però hi vaig per treballar a fons aquell mercat, que és el que ens ha de permetre apujar els preus de venda, que és l’única manera de generar valor a tota la cadena, començant pels viticultors”, explica el màxim responsable de Raventós i Blanc, sense que calgui preguntar-li. El projecte és ambiciós i parteix d’una paradoxa aparent: “Els aranzels són un problema”, diu Pepe Raventós, “però suposaran una dificultat més greu per al Champagne, que incrementarà molt els preus en el mercat més important del món. És la nostra oportunitat per esgarrapar quota d’aquell segment i generar els recursos per fer el salt que necessitem”. Tot plegat, per millorar tota la cadena de qualitat i, sobretot, “perquè ara no puc pagar més de 1,25 euros el quilo als pagesos i hem d’arribar als 2 i, més endavant, als 3 euros”.
Aquest és el plantejament de base. I per afrontar el repte, l’encert de molts anys d’experiència i, especialment, una meteorologia providencial aportaran una anyada de les millors imaginables. A Raventós i Blanc aposten per la tradició i l’expressivitat. “No ens agrada collir verd i, de fet, no ens importa una mica més de grau si es compensa amb bones acideses”, explica Joan Munné, director tècnic del celler.
A mitja tarda, la reunió de seguiment de la verema també aplega Elena Loredana, l’enòloga del celler, que està molt satisfeta: “Podrem fer vins més concentrats, més expressius i més característics de les varietats”. A Raventós i Blanc la fermentació és espontània, el que equival a assumir un risc superior. Però aquest any tot és optimisme. També a la reunió, on es van exposant els indicadors d’una verema “de manual”.
Raventós i Blanc ve de molt lluny però, com qualsevol altre celler, també és un projecte que té una vinculació amb la terra que l’obliga a treballar a llarg termini. I Pepe Raventós és un personatge inquiet, que no perd gaire el temps en quedar bé… “Corpinnat? És que jo crec que el que cal és fer una Denominació d’Origen, no pas una marca comercial”.
-Però és que una DO, comercialment, sobretot és una marca.
-“Jo crec que un altre Penedès és possible i això requereix eines semblants a les que tenen a França o Itàlia, amb zonificacions específiques i el paraigua d’una DO. Hem de treballar per al que volem que es trobin les pròximes dues o tres generacions, no ens podem quedar curts”.
El cas és que la diferència entre l’audàcia i la temeritat se sap després. Així que Pepe Raventós se’n va a la sala de tast, on l’esperen dos nord-americans que han vingut per tastar els sumolls, un dels tresors del Penedès. Em presenta dient que sóc “un gran periodista” i, sense adonar-me’n, l’ajudo a vendre aquelles ampolles… Potser sí que se’n sortirà.
