El sauló defineix de manera inequívoca el territori de la DO Alella. Tant si ens desplacem cap al sud i creuem el Llobregat com si avancem cap al nord i travessem la Tordera, el paisatge geològic canvia radicalment. Ens trobem, així, davant d’una zona amb una identitat molt marcada des del punt de vista del sòl.
A aquest substrat granític tan determinant s’hi afegeixen dos factors més que configuren clarament la personalitat del territori: l’orografia i el clima suau propi de la zona. D’una banda, hi ha una franja estreta arran de mar; de l’altra, la Serralada Litoral que la recorre de nord a sud, flanquejada per dues planes. La combinació de material geològic, relleu i clima és clau per entendre quin tipus de sòl trobem a la DO i quines característiques presenta. Aquests tres elements interactuen constantment: les variacions de temperatura i la humitat incideixen sobre la roca mare —encara visible a les parts més altes de la serralada, entre quatre-cents i cinc-cents metres, en forma de grans blocs arrodonits per l’erosió— i en provoquen un escrostonament progressiu. Aquest procés d’alteració acaba originant el sauló característic. El granit, compost de quars, feldespat i mica, en descompondre’s dona lloc a una sorra formada per aquests mateixos minerals esmicolats. Si observem el territori des de l’aire, s’aprecia com els cims generen petites valls als seus peus, cadascuna amb una riera central que acaba desembocant al mar. És el recorregut natural dels materials, que viatgen des de les parts altes fins a la costa, on culminen en la seva expressió més evolucionada: la sorra de la platja.
Al llarg d’aquest trajecte, el sòl experimenta una transformació que genera diferències segons l’altitud. A les cotes més elevades, el sauló és més pur i presenta una tonalitat blanquinosa, pròpia del quars i el feldespat. A mesura que s’acosta al mar, però, el terreny adquireix matisos vermellosos que indiquen una major presència d’argila. També el pendent varia: és més acusat a les parts altes que no pas a les mitjanes. Aquesta inclinació condiciona el paper de l’aigua. Quan plou per damunt dels 150 metres, l’aigua s’infiltra, arrossega minerals descompostos i s’enriqueix amb nutrients, però el fort pendent fa que descendeixi ràpidament sense retenir-se. En canvi, en arribar a zones més baixes, on la inclinació disminueix, l’aigua redueix la velocitat i hi diposita els sediments acumulats. Així, a les capçaleres de les valls l’aigua carrega nutrients, mentre que a les parts mitjanes i baixes els allibera.
De manera simplificada, aquest procés dona lloc a dos grans tipus de sòl. A les cotes altes predomina un terreny arenós, amb poca capacitat de retenció d’aigua i escassetat de nutrients. A les cotes mitjanes i baixes, en canvi, el sòl és més argilós, reté millor la humitat i concentra més nutrients. Les vinyes situades en sòls sorrencs produeixen menys quilos de raïm per hectàrea i baies més petites; els vins resultants solen tenir més graduació alcohòlica, menys acidesa i una bona aptitud per a la criança. En els sòls més argilosos, la producció és superior i el gra és més gran; els vins acostumen a presentar menys alcohol, més acidesa i aromes florals més marcades.
A banda i banda de la serralada, la composició del sòl i la dinàmica dels seus components són essencialment les mateixes; la diferència principal rau en el clima. A la vessant marítima domina un clima mediterrani, mentre que a l’interior el caràcter és més continental. Una major humitat ambiental i un règim de pluges més elevat afavoreixen una vegetació diferent i una meteorització química més intensa, que incrementa la presència d’argila fins i tot a les cotes altes. Aquest enriquiment en nutrients es tradueix en ceps més productius i en vins de menor graduació alcohòlica. A més, el contrast tèrmic entre el dia i la nit potencia la síntesi d’aromes al raïm, que després es manifesten en el vi. En conjunt, els raïms de la banda del Vallès tendeixen a originar vins més lleugers i aromàtics.
Malgrat aquestes variacions, el granit és l’element comú a tot el territori de la DO Alella. La presència de nombroses pedreres —a Òrrius, Alella, Tiana, Santa Maria de Martorelles, Sant Fost de Campsentelles o Vilanova del Vallès— en dona testimoni. D’algunes se’n van extreure materials per construir el port del Masnou i el de Mataró, el santuari del Corredor, les llambordes de l’avinguda del Paral·lel i el passeig de Sant Joan de Barcelona o l’Estació de França. Amb matisos locals, el conjunt del Maresme, des de la Tordera fins al Llobregat, constitueix una unitat geològica força homogènia, fet que converteix la DO Alella en una de les denominacions més uniformes de Catalunya des del punt de vista geològic.
